El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Escletxes en els republicans

Passat algun temps, l’entusiasme que hi havia hagut al període constituent de la República va començar a decaure per moltes raons centrades principal…

Passat algun temps, l’entusiasme que hi havia hagut al període constituent de la República va començar a decaure per moltes raons centrades principalment per la feroç oposició. Una oposició capitalitzada per l’acaçament de dues importants forces: La ultradreta regionalista agrària per una banda, amb ramalades monàrquiques i feixistes copiades d’Europa; i per altra l’Església Catòlica tridentina, malgrat una insignificant minoria (com vam dir) que intentà fer-se un lloc en la República.

Tanmateix, estic convençut que el motiu principal d’aquest desgast fou que el republicanisme es va clevillar com una mangrana. Tot allò que hi havia en comú al principi per acabar amb la monarquia, no van poder, o saber, cuinar perquè els trossos de la paella foren justament, respectuosament, equitativament i convenientment repartits. Sembla que cadascú es sentia en el dret de rebre la tallada més grossa i negar la de l’altre. Sempre creuré que hi havia una classe social que mereixia millor consideració i millor tractament del que va rebre.

 Déiem que els primers dos anys constituents foren contradictoris perquè els sindicats i partits d’esquerra anaven per davant de les lleis i això creava desequilibris. Unes lleis que costaven d’eixir i a més, moltes voltes no eren conseqüents amb la Constitució. El president de la República, Alcalà Zamora, era el primer que entrebancava moltes lleis que li presentava el cap de govern Manuel Azaña. Lleis relacionades en la reforma agrària, especialment sobre latifundis, economia fiscal i altres per adaptar les institucions religioses a una societat laica. Tots els diaris conservadors es queixaven de que l’Església era maltractada, oposant-se durament als debats que feien les entitats institucionals republicanes. La Gaceta de Levante d’Alcoi, a tothora denunciava la supressió que havia hagut a l’Església sobre «culto y clero». Les justes reivindicacions que exigien els sindicats quedaven assumides, no més enllà d’utopies apropiades per a societats idealitzades; no la nostra. Això creava descontent i frustració.

El 1933 va començar amb molt mal peu. La Reforma Agrària presentada per Azaña, era un dels temes socials més importants d’aquell moment. La desigualtat de la propietat agrària especialment a Andalusia feia que molta terra no es conreara com calia, mentre molts jornalers no tenien feina i patien fam. Els poders fàctics sempre negaren radicalment allò de repartir la terra. D’aquella època és la famosa dita pels sindicats de la terra: «la terra pel que la treballa», emulant a Emiliano Zapata. Per aquesta qüestió els sindicats   promogueren una acció revolucionària a escala d’Estat que no va arribar a generalitzar-se, va perdre força i finalment fracassà. Però, un poble de Cadis, Benalup de Sidonia (Casas Viejas), un grup de sindicalistes de la terra no van acceptar el fracàs d’aquella acció i s’encabotaren en fer la seva pròpia insurrecció armada a nivell local. S’organitzaren tallant les línies telefòniques i en escopetes de caça dominaren a un sergent de la Guàrdia Civil i tres guàrdies que hi havia al poble. Al dia següent, les forces de seguretat intervengueren i feren una massacre coneguda com: «la matança de Casas Viejas», morint a trets i cremades moltes persones. Les Corts van obrir una comissió d'investigació i encara hui en dia dubte que s’haja arribat a un aclariment total.

La cosa no podia anar pitjor i com és de suposar aquest fet va fer trontollar el govern republicà. Per setembre «El Faro» d’Alcoi treia en primer pàgina un editorial amb un titular especificant la situació: les Corts s’enfonsaven inevitablement. La transversalitat de partits republicans i la intransigència generalitzada servia de bloqueig. Aleshores, s’hagué de convocar noves eleccions generals.

Les eleccions eren amb llistes obertes i si ningú no arribava al 40% hi havia una segona volta on el 8% era suficient. Normalment hi havia que fer coalicions entre diferents partits perquè hi hagués més probabilitats de  traure major nombre de diputats. També en les anteriors hi van haver amples coalicions. Per novembre es feren eleccions i hi hagué una coalició anti-marxista i antirepublicana on la majoria era la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) que tenia moltes possibilitats d’èxit. Portava al programa revisar la Constitució, abolir la Reforma Agrària, amnistia a presos polítics de la «sanjurjada» i més delictes contra la República, etc. Aquesta gran coalició tragueren la minoria majoritària que foren al voltant de 200 diputats.

Altra coalició també molt ampla de republicans de centre, n’he tragueren al voltant de 140. Finalment, la coalició d’esquerra que solament en tragué aproximadament 100. (Les fonts que he consultat no coincideixen exactament). Dir que era la primera volta que les dones votaven, on hi havien al voltant de 7.000.000 censades. Dir també que la CNT, entitat molt nombrosa, va demanar fermament l'abstenció. Era també la primera vegada que dos feixistes entraven a les Corts amb dos escons en la coalició de la CEDA; un de Falange i altre del Partit Nacionalista Espanyol.

Si fem una ullada a la premsa veurem una campanya electoral molt dura, sobretot pels extrems antagònics que arribaren descaradament a llançar-se insults. Però vaja, tot entrava dintre de la normalitat. A Cocentaina tenim dos bans que fa el pregoner per ordre de l’alcalde que ens transporta al clima d’aquell moment.

Pels resultats electorals i el clima polític que hi havia, no hi hagué possibilitat que republicans de centre i d’esquerra feren una coalició de govern com abans havien fet; per la qual cosa es formà un govern de dreta- centre. Tot seguit començaren a desmuntar lleis aprovades i s’obrí un període conflictiu per l'actitud defensiva de sindicats i partits d’esquerra.

El joc democràtic té aquestes regles i és el que mana. És la sobirania de les urnes el que cal assumir inqüestionablement; tal com anirem veient, o no.