El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad ,

Germán Llorca-Abad 

Europa, Europa...

Una de les coses que porte pitjor a mesura que em faig vell és "la sorpresa" que pareix que s’enduguen algunes persones sobre algunes qüestions. La UE ha sigut i és un club de mercaders, de venedors de fum, de trilers i (supose que no és diferent en altres països) cementeri d’elefants; és a dir, on van a morir tots els dinosaures de la política nacional quan ací ja no pinten fava.

Oh; sorpresa! Europa ha dit que cadascú carregue amb els problemes econòmics (i socials) derivats de la pandèmia. Que els estats del nord (sobre tot, Holanda i Alemanya) no estan disposats a carregar amb la factura del problema. I la sorpresa que s’han endut alguns és la d’entendre, per primera volta potser, que Europa és des de la seua fundació un club d’economistes i d’economia.

I, enteneu-me bé, l’economia i la societat són la mateixa cosa (perquè l’una incideix sobre la primera i l’altra sobre la segona). Però, com és possible que vora 70 anys després del primeríssim tractat continuem preguntant-nos què és en realitat Europa? Què és, en el sentit de comunitat, cultura, identitat comuna; és a dir, totes eixes coses que no són economia (o no haurien de ser-ho).

No fa falta ser un expert per a entendre una idea ben senzilla: el model econòmic a l’Europa dels 1950 (basat en la inversió pública dels Estats i la reconstrucció després de la guerra), no és el de 2020 (basat en l’especulació financera global i la destrucció dels Estats com a reguladors de l’economia i la vida pública). Qui és qui mana de veres; Alemanya, o els mercats financers que controlen el seu deute públic? (recordeu que un "mercat financer" no té nacionalitat). Penseu-ho un "ratet" ¡.

No fa massa temps, li vaig sentir dir a un analista polític que el Brexit era el millor que li havia pogut passar a la UE en anys. L’argument era que, per fi, se n’havia anat del "club" un dels principals impediments en la construcció d’una Europa que anara més enllà de l’economia. Recordareu que l’any 2004, va ser Regne Unit el país que va frenar la Constitució Europea.

Els detalls d’això que acabe de dir són més complicats (òbviament), ja que aquella constitució tampoc no era perfecta. Ara bé, l’anècdota històrica és un detall emblemàtic del que s’està patint ara: el que "queda" dels Estats d’Europa, atrapats en les tensions d’una economia que no controlen ni de lluny, han decidit deixar clar que el Projecte Europeu és una espècie de sainet, però dels roïns.

Europa continuarà sent una utopia, un somni de somnis, una ficció, una il·lusió, una fantasia...

I no té res a vore, però si no ho dic, rebente: seguiu/seguim aplaudint als sanitaris a les 20.00 hores tots els dies fins que açò s’acabe. Però quan tot passe, recordeu que hi haurà rates que seguiran dient-vos que la millor sanitat no és la pública (de la que depenem ara), sinó la que es paga cadascú directament de la seua butxaca... igualet-igualet que el que està fent-nos l’Europa del nord.

Finalment, només puc tornat a desitjar-vos de tot cor a totes i tots SALUT i ÀNIMS (!) [hui, especialment, a totes les famílies i persones que han viscut i estan vivint el drama de la residència d’Oliver DomusVI].