Històries que ens agermanen (i 3)

Hui comente un altre esdeveniment que hem viscut en comú, o ens han diferenciat, entre Alcoi i Cocentaina. En aquesta ocasió tractaré un cas que va fer unir les dues poblacions com una pinya, el mateix que feu amb altres pobles de les rodalies: el conflicte bèl·lic successori que va sorgir el 1700 al morir Carles II d’Àustria sense successió directa. No cal recordar ara mateix aquella guerra on van veure’s immersos diferents països europeus, perquè ja ho varem fer en anteriors ocasions («Alberri» núm. 11 de 1998 del CEC). A més, s’han publicat infinitat de treballs universitaris molt aclaridors. Solament comentaré el que feren tots dos durant aquella guerra i la solidaritat mostrada per tot arreu, especialment a la governació de Xàtiva. Ho faré basant-me en les Actes del Consell de Cocentaina i alguna altra d’Alcoi citada pel cronista Rogelio Sanchis (1916-2007) i el valencianista Jordi Valor (1908-1984).

Fins a finals del 1705 aquestes comarques no havien pres partit pel rei austriacista Carles III. Tant les milícies d’Alcoi com les de Cocentaina, havien anat tots plegats a defensar les comarques de la Safor i les Marines dels atacs anglesos quan encara els valencians no s’havien declarat enemics del Borbó. Sembla que Cocentaina no li agradava una guerra que no feia més que moure soldats amunt i avall. Crec que estaven més capficats -com la resta de valencians- en que els nous reis juraren els drets forals de València tal com sempre s’havia fet abans.

Quan desembre de 1705, en ocupar la ciutat de València i ser aclamat rei Carles III d’Austria, els líders maulets s’afanyen en fer arribar unes cartes a Cocentaina (supose que també a Alcoi) de Joan Batista Basset i Francesc Garcia d’Àvila. Unes cartes que fa canviar radicalment d’actitud del Consell i dels consellers. Basset i Àvila han oferit lliurar-los dels pagaments abusius que estaven fent als nobles senyors i convertir Cocentaina en una vila reial. Cal recordar que desprès de l'expulsió dels moriscos havien quedat unes condicions feudals molt draconianes. Per tant, les promeses populistes entusiasmaren els llauradors valencians. Supose que pels cocentainers lliberals pertànyer a un poble reialenc els faria molt de goig.

L’últim rei de la Casa d’Àustria no havia respectat massa els drets pels quals els valencians es sentien identificats. Encara que les institucions forals valencianes, abans i desprès de 1700, desprès de morir el darrer rei  d'Àustria, continuaren funcionant per inèrcia; fins el Decret de Nova Planta.

Al mateix temps de l’oferiment tant golós de Basset, també rep el Consell de Cocentaina una carta del botifler borbònic duc de Lerma. En ella commina el Consell a no rebutjar la nova dinastia borbònica i que «... tornem la obediència a Felip quint en tres dies, [si no] ens abrasarà a foc y sanch...» Sembla que el clima de guerra en aquell moment havia arribat a la cresta per aquesta zona. L’alarma sonava per tot arreu i la vila d’Alcoi demana ajuda al Consell de Cocentaina que es compromet acordant: «...que es defense la present vila fins a pedre les vides y haziendes. Y a la ilustre vila de Alcoy se envien de socorro dos-cens homes per a que es previnguen y fortifiquen les entrades per les montañes o allà hon convinga...»

L’activitat del Consell de Cocentaina és extraordinària. A més, durant la guerra es va aguditzar la solidaritat de tots. Per febrer de 1706 una Junta  tracta el tema d’una petició de farina que fa la Font de la Figuera per causa  d’estar assetjada per l’enemic. S’acorda anar a socórrer aquella població amb tres cafissos de farina convertits en pa, dues càrregues de vi vell i dues dotzenes de gallines.

Uns setmanes desprès, altra Junta torna a tractar un setge que patia la ciutat de Xàtiva com diu literalment l’acta: «sa excel·lència, el senyor don Juan Batiste Basset y Ramos, demana se li socórrega en aquella farina que sia possible, y esta que la conduïxquen a la ciutat de Xàtiva, per ço que els molins de dita ciutat no molen per estar inpedits per lo enemich. Així vostres usies vechen lo que es puija fer. E tots unànimes y conformes votaren y determinaren que se lo envien vint cafissos de farina de forment mòlts, y se li advertixca que si ne ha de menester més se li enviaran més.»

És evident que el moment que estaven vivint era extremadament complicat i la solidaritat entre els pobles veïns estava a flor de pell. Tots es sentien amenaçats i «... fonch propossat pel dit síndich, que la present vila [de Cocentaina] y la de Alcoy estan agermanades unes per altres, conforme han convengut los senors elets de la Junta...»

En el moment que més acarnissada estava la lluita a Xàtiva, el Consell de Cocentaina va posar cent hòmens al port d’Albaida i al port de Salem per tal de guardar zelosament el territori. «En lo día de huy avíent tengut un recado dels Justicia y Jurats de la vila de Muro, per lo sindich de dita vila, demanant socorro de gent a la present vila pera cubrir lo puesto del port de Albaida per les noticies que havien tengut per un escrit del Capità Vila de que en la vila de Ontinent havien entrat seis-cents infants y dos-cents cavalls del exercit enemig que estava en la ciutat de Xàtiva, y que es tenia noticia se encaminaven devés de dit port pera passar al condat de Cocentaina, del qual escrit havia fet ostenció y juntament es havia manifestat una carta del Excm. Sr. Don Juan Batiste Baset, General de batalla de les tropes de sa Magestat de data de tretze dels corrents en que ordenava a dits Justicia y Jurats manasen a tots los vehins de dita vila de Muro y contorn, que tingueren armes, acudiren a asistir y cubrir dit port per reselar alguna ostilitat fins tant se pogués cubrir de altra gent...»

Rogelio Sanchis diu que després de patir un setge de vuit dies, les tropes filipistes comandades pel comte de Mahony, van entrar definitivament i Alcoi va caure a mans del Borbó el 9 de gener de 1708.

Finalment per acabar, he de citar una referencia d’aquest mateix tema al periòdic «El Camí» de 30/09/1933 escrit per l’alcoià Jordi Valor on diu:  «... el brigadier borbònic, Josep Antoni Chaves, tingué que fugir, amb moltes pèrdues a les vores del riu d'Alcoi, on arribà a fer campament; i el [també botifler] coronel Pere Corbí enviat més tard, fou també derrotat per varies patrulles d’alcoians i contestans units en guerrilles per l’Alberri o siga la vertient oriental de Mariola, castell de Cocentaina, les Piletes i Agres».

Com passa desprès de totes les guerres, el que guanya imposa condicions i repressions. Tot seguit anul·laren els furs valencians, imposaren les lleis castellans i prohibiren -dins del que van poder- la cultura dels valencians. Una cultura tant arrelada que avui, no solament perdura, si no que a més s’ha perfeccionat i modernitzat.

Catalunya encara va resistir fins el 1714 on anaren molts valencians unint-se a la lluita i fugint de la repressió.