El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Honori Pasqual, Grup de Rectors i Seglars del Dissabte

Honori Pasqual

Homenatge al Pare Pere Riutort

Ineludiblement pensar o evocar Pere Riutort és el mateix que posar en relació llengua –en aquest cas, valencià- llibre del Poble de Déu i litúrgia. A…

Ineludiblement pensar o evocar Pere Riutort és el mateix que posar en relació llengua –en aquest cas, valencià- llibre del Poble de Déu i litúrgia. Aquesta és la relació que el Grup de Seglars i Capellans del Dissabte sempre li ha reconegut, i per això mateix li retem  gratitud i homenatge.

     El pare Pere, com moltes generacions d’aleshores, va ser “tocat” pel Concili Vaticà II; va assumir l’esperit i l’estil  que es desprenia d’aquest concili. Pere va gravar en el seu cor les paraules que Pau VI va pronunciar en les darreres sessions conciliars: “ les llengües innumerables que parlen els pobles avui, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels  homes a Déu i la paraula de Déu als homes”. Això significava un tomb pastoral i litúrgic de soca-rel.

     I tot això acceptat amb una actitud d’alegria, d’entusiasme i d’optimisme col·lectiu. Potser que aquest optimisme vist des d’ara pot ser considerat com un poc ingenu, tanmateix va ser real, profitós i alliberador de tantes inèrcies eixorques i estèrils que embrutaven el rostre de l’Església. Els receptors del concili van assumir que era possible una església distinta, que amb un estil i tarannà rejovenits, amb diàleg i amb tot el que ella representava, contribuís a forjar una societat basada en la pau, la justícia, el reconeixement de l’autonomia de les realitats temporals i la col·laboració per millorar la situació dels dèbils i dels empobrits.

     En aquest context   Pere Riutort recalà a València, provinent de ses illes, veié la depauperació cultural i la castellanització creixent de l’Església i del País Valencià, però no s’arronsà; al contrari. Amb coratge de pedra picada, passió i fermesa acarà la situació per revertir-la i posar-la a l’alçada de les expectatives conciliars.

     Així, doncs, es creà la Comissió Interdiocesana per tal d’adaptar a l’edició valenciana els textos litúrgics que la Congregació per al culte diví havia aprovat per a la llengua catalana. L’any 1975 s’editaren els textos litúrgics oficials, edició preparada per Pere Riutort, i aprovada pels bisbes respectius. Fet i fet, l’únic text oficial fins ara, aprovat pels bisbes de les diòcesis de València, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló és el Llibre del Poble de Déu, promogut per l’associació “La Paraula Cristiana i editat per Pere Riutort. Poca broma!

     Aquells que ja tenim una certa joventut acumulada, recordem com en totes les reunions i trobades, abans de finalitzar calia donar la paraula a Pere, que carregat amb una immensa maleta farcida de llibres, feia la presentació, distribució i venda del Llibre. Una feinada desmesurada que sols ell sap el que significà recórrer l’allargassat País i les parròquies per facilitar l’ús del valencià a la litúrgia.

     Quanta gratitud mereixes, Pere, pel teu mestratge i per la gosadia de l’edició i divulgació del Llibre. Una gratitud que no te l’ha donada l’Església; al contrari, de forma dissimulada o obertament ha posat pals a les rodes, i no t’ha donat suport ni ajuda al Llibre que és el millor instrument per tal que el valencià esdevinga llengua litúrgica i eclesiàstica.

     Esborrona  pensar que hauria estat el valencià a l’Església sense el Llibre del Poble de Déu. Des de la seua edició s’ha convertit en el vademècum del grapat de capellans i seglars que no estem disposat a silenciar el valencià. Des d’aleshores, quan hem anat a alguna celebració fora de les nostres parròquies, sempre hem designat algú per no oblidar dur el Llibre. Llibre que sempre ens evoca a Pere Riutort.

     Com a País hem malgastat moltes energies en baralles i batalles provocades per aquells que encara no han superat la síndrome  “del justo derecho de conquista” i que no paren  d’actuar per minorar i supeditar el valencià al castellà espanyol. En aquest sentit és molt oportuna la frase de Montesquieu  quan afirma que la tirania més cruel és aquella que es parapeta en sentències judicials.

     És evident que l’anomenada Batalla de València no hauria tingut la virulència i els efectes tan perversos, si l’Església, de bell començament, hagués introduït el valencià a la litúrgia, ja que la religió expressada en valencià hauria tingut l’efecte balsàmic de connaturalitzar el poble creient amb la llengua que ens vehicula amb els nostres avantpassats i ens dóna consciència de ser el que som: valencianes i valencians.

     La trajectòria vital de Pere Riutort i el seu mestratge també posa en relleu, per contrast, el paper negatiu dels bisbes valencians, amb les excepcions que calga fer, sobretot a la diòcesi de Sogorb-Castelló, ja que a ells, als bisbes,  els correspon implementar la llengua pròpia i promoure en els seminaristes i capellans la competència lingüística.

     Per als cristians no hi ha salvació al marge de la història. Justament per això és imprescindible conèixer la nostra història, cultura i llengua, per convertir la història en història de salvació; la cultura en cultura alliberadora i solidària, i la llengua en eina de comunicació i convivència. Tant la història, cultura i llengua ens agermanen amb els nostres veïns del nord i de l’est insular. (Aprofitem aquesta al·lusió per solidaritzar-nos amb els presos polítics i exigir llur llibertat).

     Comptat i debatut, com a Església no hem tingut sort. La majoria dels bisbes d’origen i vocació ponentina, han apel·lat a eixa prudència que ens fa traïdors. S’han oblidat del concili i del imperatiu cristià que afirma que no hi ha salvació sense encarnació.  És per això que podem afirmar que el pecat històric de l’Església envers el valencià sols podrà ser absolt mitjançant el reconeixement, l’esmena i la reparació.

     El resultat de tot plegat és una Església afònica, indolent i sense capacitat d’interpel·lar èticament la societat.

     Tot amb tot, el coratge de Pere Riutort no ha estat en va; al contrari. La seua llavor, encara que  amb moltes dificultats, brolla ça i lla, imparable, amb energia jovenívola i amb complaença de tots aquells que mai han defallit, i gràcies als quals som ací parlant valencià.

Acabe amb uns versos engrescadors  de Vicent Andrés Estellés:  “Baixa al carrer i participa. Participa en el ball, la festa, dóna la mà al teu germà. No podran res davant un poble  unit, alegre i combatiu.