El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad ,

Germán Llorca-Abad 

Jo no vull tornar a la "normalitat"

Enteneu-me bé. Estic contant els dies per poder tornar a eixir al carrer. Estic espantat per les conseqüències personals i col·lectives que tindrà la catàstrofe. No sóc capaç d’imaginar quant de temps estarem patind les conseqüències de la pandèmia. Però justament, per tot això (que sé que és un sentiment compartit) jo no vull que quan tot acabe tornem a la "normalitat".

La crisi del Covid-19 està ensenyant-nos moltes coses, de les que vull destacar-ne dos: per un costat, el potencial solidari, empàtic i col·laborador dels sers humans i, per un altre costat, totes les misèries d’una societat a la que li havien dit "que no podia (que no podíem) ser d’una altra forma". La crisi ha destapat la fragilitat de l’equilibri sobre el que s’assenta el nostre model social i col·lectiu. És evident que alguna cosa no hem fet bé i quan tot passe haurem de decidir què ens havia impedit ser més solidaris, empàtics i col·laboradors, sense necessitat de pandèmies. 

- Tota gran crisi força un canvi. Res no tornarà a ser igual i totes les persones, més o menys, estarem afectades. Això que diem "normalitat" no existeix. Els hàbits són culturals i, per això mateix, canviables, transformables, imaginables, implementables... el "dia de després" hauria de ser el dia quan farem la llista de totes les coses que és necessari modificar.

- Si hi ha una cosa que açò està deixant clara és que ser humà és un ser col·lectiu. El "jo" és social, relacional, grupal. L’individualiste extrem és una una faula mercantil de la ideologia neoliberal, apuntalada per la publicitat. La individualitat? Sí; però preservada, protegida i construïda en el conjunt d’una societat plural, lliure, respectuosa, generosa i empàtica.

- El concepte de "resiliència individual" és un mite, una mentida, un engany, una il·lusió. La capacitat individual d’adaptació no és infinita; és un mite de les societats neoliberals, que necessiten de "persones que no se senten segures". L’individu només perdura en el grup. És el grup el que canvia, transforma, i adapta sent el suport de les individualitats que l’integren.

- I totes les coses humanes són polítiques. Tota acció humana, en major o menor mesura, té una incidència en la col·lectivitat. I és per això que tota acció humana té una dimensió política. Actuar, en les coses més senzilles i en les més complicades i abstractes, hauria de voler dir adquirir consciència i responsabilitat sobre el que fem; ja que amb tot estarem repercutint en el conjunt de la societat i de les persones que l’integren.

- La memòria és el context de l’experiència. La memòria és individual i col·lectiva i és el lloc on es registren els nostres èxits i fracasos. Revisar el passat és obrir una porta a l’aprenentatge, per a no cometre els mateixos errors.

Comença a pensar per on vulgues, per on pugues i el dia després del malson, demanem que la "normalitat" siga millor que la que teníem. 

Vos desitge de tot cor a totes i tots SALUT i ÀNIMS (!)