El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Francesc Jover per a ARAMULTIMÈDIA,

Francesc Jover per a ARAMULTIMÈDIA

Judicis que havien de ser anul·lats (5)

He de reafirmar una volta més que les causes dels judicis militars que s’obriren durant la dictadura del general Franco contra republicans, han de ser anul·lats. Si voleu simbòlicament, però anul·lats. Seria el millor reconeixement que es fera a l’error històric que fou la rebel·lió militar contra la República. Aquell règim legítimament constituït. Perquè la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 va ser il·legal, tot i que encara no s’ha reconegut. Tanmateix, la rebel·lió que uns anys abans feren uns militars, en desembre de 1930 a Jaca, foren reconeguts com un delicte i per això els responsables foren afusellats o empresonats. És un greuge comparatiu. A més, uns ho feren contra una Dictadura i altres contra un govern legítimament constituït. No se si per a la història és una contradicció aberrant; per a mi ho és. A tot açò, encara crec ser més aberrant el cinisme inqualificable del franquisme en condemnar els republicans per rebel·lió.


És així com podem pensar els que fullegem documents referents a la memòria històrica i Democràtica, en majúscula. A mi m’encoratja i hem fa sentir convençut que hi han esdeveniments de la nostra història que cal reinterpretar. En aquest cas vull referir-me els expedients que està recopilant el Fòrum de Cocentaina. Uns documents on estan els sumaris que obriren a partir d’abril de 1939 a represaliats republicans. Documents que contenen drames humans, tractats de manera rutinària, amb superficialitat i menyspreu a la clàssica i acadèmica forma de fer justícia.


Sotmetre els derrotats d’una guerra a lleis militars que dictaren els guanyadors en plena contesa, no cal ser especialista en dret per adonar-s’hi que alguna cosa estava fallant. Qualsevol estudiant de primer curs en dret, veu la manca de garanties que s’oloren en cada un dels paperots i judicis militars «sumaríssims». No soc el més indicat per fer un anàlisi d’aquella paperassa, però si suficientment atrevit per intuir que d’aquella documentació podien fer-se brillants tesis doctorals. També deduir que en aquestes tesis el franquisme eixiria molt mal parat, malgrat l’intent que feu el règim en auto-maquillar-s’hi la cara. Potser això va beneficiar el feixisme que va enderrocar la República; però, ho feu amb uns cosmètics tant dolents que s’han quedat hui amb el cul a l’aire. Inclòs, desprès de més de quatre dècades de democràcia, no hem sigut capaços de traure’ns de sobre certes ramalades neofranquistes.


He estat fullejant la causa 828; un expedient amb prop de 500 pàgines, que un tribunal militar d’urgència va celebrar en el saló d’actes de l’Ajuntament d’Alcoi el 29 de maig de 1939. No puc assegurar que fou el primer consell de guerra que celebraren a Alcoi. Almenys, si que semblava ser urgent perquè encara no havia passat dos mesos del darrer «parte de guerra» quan sentenciaven a mort o empresonaven republicans com a delinqüents. Persones que havien sigut vençuts incondicionalment per un règim feixista, ara els condemnava per delinqüents. Mireu el plec de càrrecs que li feren a Domènec.


He d’aclarir una cosa perquè ningú ho malinterprete; quan dic feixisme o feixista, de cap manera hi ha una intenció pejorativa o d’insult. Ho dic de manera purament descriptiva per catalogar una ideologia, un partit (regim), o d’una persona. La falange es va autoproclamar feixista i mai ho va amagar. La Falange, va nàixer com una força antiparlamentària, ho deia ella mateix. Els seus fins no eren obtindre majories al parlament per constituir un govern, no. Havia nascut per destruir el parlament. El que és el mateix: anul·lar la democràcia. Amb paraules literals deia que el parlament era «una atmosfera turbia, ja cansada, como de taberna al final de una noche crapulosa. No està ahi nuestro sitio». No concebien el parlament com a dipositari de la sobirania del poble, no; aquell no era el seu lloc. El seu lloc eren els tribunals militars de guerra; l’autoritarisme; la dictadura; un únic partit per liderar la gestió governamental. A més, amb l’aparell repressiu que fora necessari per si de cas algú s’atrevia a jugar de nou en el parlamentarisme democràtic.


Vull comentar el sumaríssim col·lectiu, el 828, on hi van haver huit encausats: tres condemnats a pena de mort, dos d’ells commutada a 30 anys de presó. Tres més, estigueren condemnats a 12 o 6 anys, els altres dos absolts, tot i que un d’ells fou jutjat en altra causa. L’únic que afusellaren el 23 d’agost de 1939 fou, José Domènec Agulló, un cenetista que creia amb la República i en la seva política parlamentària. No va voler exiliar-se perquè podia justificar la seva actuació política. Va trencar el passaport creient que una volta vençuts no arribarien a eixe nivell de maldat. Un certificat ens diu la fossa del cementeri on el soterraren.


Una de les coses «estranyes» que podem veure als expedients són els plecs de càrrec i declaracions que fan els encausats. En la de Domènec podem veure que fou responsable de les joies que foren encautades a l’Església. Per altra banda, un document que va quedar a l’arxiu municipal, ens demostra que el citat tresor va quedar en mans de la caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda (joies 1 i joies 2). Finalment, podeu veure la sentencia des de València del Cid on estava el Cap de la Regió Militar. Una de les coses més contradictòries és que els tribunals militars utilitzaven les activitats sindicals reivindicatives per justificar les condemnes. Com aquest pamflet del citat sumari. Vist ara sembla més bé una venjança d’efecte retroactiu per haver usat una llibertat sindical quan era legal.


Tant les signatures de declaracions dels encausats com la que fan els acusadors, ens mostra el clima de terror que hi havia obligant a uns i altres a signar escrits que no havien llegit. O si. He conegut a algunes persones i se que els van fer signar sense donar-los opció a llegir-ho. El mateix que també he conegut altres signatures que m’atrevisc a dir que s’oferiren voluntàriament. Vull dir en açò que els judicis era una total i absoluta pantomima. No diguem d’aquelles altres persones que es veren obligades a mentir per sobreviure encara que per la nit no pogueren dormir. Entenc perfectament la situació i el clima concret per on passaven les persones, on res era el que pareixia.


Una de les coses que mai sabrem, i solament podem anar esbrinat amb la nostra callada imaginació, és allò que passava pel cor i per la ment de cada un dels acusats i acusadors. Sense oblidar-nos, clar està, dels propis botxins. Una dona concreta em contava que un dels botxins, quan estava en fase terminal, va enviar un missatger perquè perdonara el mal que l’havien fet. La contestació va ser: «que muira tranquil que està perdonat». No hem va dir qui era ni tampoc vull saber-ho; però, aquest petit detall tant humà m’aconhorta al mig de tant d’error, tant de fonamentalisme i tanta opacitat.