El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Francesc X. Blay, Membre de la llista Compromís Alcoi

Francesc X. Blay

La ciutat: lloc d’encontre entre cultura i economia

És així. La ciutat és l’àmbit on millor es poden donar i gestionar camps aparentment tan diferents com són l’economia, la convivència i la cultura. I diem aparentment perquè no són àmbits tancats en ells mateixos, sinó que estan tan interrelacionats que no es comprendran mai si els tractem per separat.

Eugeni d’Ors deia que l’invent més important dels grecs, la millor aportació a la història de la humanitat va ser precisament la creació de la ciutat. En efecte. La ciutat és un espai de relació i de convivència, un espai de llibertat, un espai obert en contínua construcció. Tots vivim en alguna ciutat, en la ciutat ens relacionem amb els altres, i tot ocorre en la ciutat.

I en aquest món tan ric, engrescador i enriquidor de relacions ocupa un lloc clau la cultura, que no és una mena de “llustre” i element decoratiu d’una comunitat; la cultura en una ciutat no és solament un element que pot donar-li prestigi, i per això és quasi imprescindible. És, al parer de Compromís, alguna cosa més, i ocupa un lloc clau tant en el seu desenvolupament com en la seua funció històrica i social.

Ferran Mascarell, fa més de deu anys, considerava que la cultura estava definida per quatre dimensions bàsiques: 1) la constituent i simbòlica, vinculada al sentit i sentiment d’identitat, de pertinença a la comunitat, que comparteix valors que cohesionen una societat; 2) la dimensió creativa, relacionada amb la innovació (científica, cultural econòmica, tècnica, artística...), i que seria el gran actiu de la societat del coneixement; 3) la dimensió econòmica, com expressió i camps d’intervenció en la creació de riquesa i de llocs de treball, però sempre lligada a les dues anteriors; 4) la urbanística, com a resultat final en el plànol urbà de capacitat de regeneració urbana, com a disseny de l’espai on han de tenir lloc les altres tres. Per això qualificava la mateixa ciutat com un “bé cultural”.

Totes quatre, doncs, es necessiten. No es pot construir o “fer ciutat” al marge del que acabem de dir: cal ordenar l’espai dels llocs on vivim tenint en compte, entre altres circumstàncies, que és una espai de convivència entre col·lectius ben diferents (per edat, per preferències ideològiques, per situació social), que ha de facilitar la innovació i la creativitat (a investigadors, a creadors...), i que ha d’impulsar i facilitar l’activitat productiva (a empresaris, comerciants...). La cultura, doncs, entesa com s’ha exposat, se situa en el centre del desenvolupament de les ciutats.

Per tant, la cultura a les ciutats, a més una activitat que pot ser “rendible” per ella mateixa, com ho mostren events de gran repercussió social (per exemple, les exposicions de Sorolla i Velázquez, o el Museu Magritte a Brussel·les), o es materialitza en activitats empresarials relacionades directament amb la producció “cultural” (editorials, disseny, producció audiovisual), cal considerar-la com una mena d’eix vertebrador i catalitzador de tota activitat urbanística. En aquest sentit, educació, sanitat, serveis socials... i cultura, podrien ser les quatre pates sobre les que descansa tota l’activitat política, sense les quals no té massa sentit la gestió dels assumptes públics. Oblidar-se d’aquests objectius, o deixar-los en un segon pla, sempre constituirà una traïció al ciutadà i, en definitiva, al servei públic.