El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Germán Llorca-Abad,

Germán Llorca-Abad

La lògica del món ha canviat

S’acaba l’estiu, comença "mordor" o també conegut com el "curs escolar", tenim al rei Emèrit fugit a l’estranger, la pandèmia continua sense fre, l’economia petardeja com una "mascletà" i tot això de Messi... (que, dit siga de passada, me la suda "por delante y por detrás"). No sé com sobreviurem al que queda de 2020 ni si l’any que ve podem esperar una recuperació.

He de confessar-vos que no tinc ni idea de com s’ha d’arreglar res. Sóc poc imaginatiu. I només em pega per donar-los voltes a les coses que no tenen sentit (o que el tenen massa abstracte). A més, mentre escric açò, em venen al cap les fastuoses i casposes notes del "Resistiré" del "Dúo Dinámico" i això no ajuda gens ni miqueta. Ni som millors persones que en març ni les lliçons dels últims mesos han servit de res (res que siga "evident").

Fa pocs dies, circulava una història per internet (no he pogut certificar si autèntica o no -si teniu la referència, agrairé si la compartiu) que contava que a una especialista li havien preguntat sobre quina pensava que era la primera característica que havia definit a les persones com a espècie animal. La resposta no era ni el foc, ni el pensament abstracte, ni la tecnologia. La investigadora responia que per a ella era la capacitat de "preocupar-nos els uns dels altres", ja que suposava, des d’un punt de vista antropològic, la ruptura amb la lògica pura i dura de la supervivència. Posava com a exemple l’existència d’unes restes fòssils on s’apreciava com els integrants d’una tribu, fa ja milers d’anys, havien cuidat d’un dels seus membres mentre es curava d’un os trencat. Penseu que no és una cosa menor. En un context molt més salvatge, precari i perillós per a la vida que el nostre, això era tota una declaració d’intencions i suposava fer una PRE-visió de tots els problemes que per a la supervivència del grup suposava invertir els seus escassos recursos en cuidar d’una persona "no productiva".

Si pareu un poc d’atenció, el sentit del verb PRE-ocupar (com el de PRE-vindre) implica que abans de fer una acció senzilla (tancar una porta, planificar un viatge, fer un arròs caldós) o una complexa (encarar les conseqüències d’una pandèmia, decidir el model econòmic d’un país, o acabar el cub de Rubik) hem de ser capaços de PRE-ocupar-nos (i PRE-vindre) a llarg plaç de les conseqüències de les nostres decisions. Això altres espècies animals també ho fan, però no en la forma ni en la complexitat ni profunditat com podríem ser capaços els humans. Ara bé, de què punyetes ens ha servit?

De veritat crec que certa lògica, que venia al dictat, de què tot sempre seria millor en el futur donada la nostra capacitat de PRE-vindre i PRE-ocupar-nos ha canviat per a sempre (lamente ser jo qui vos diga també que les promeses de la "publicitat" són una trola). En realitat, totes les opcions de canvi a millor, de progrés humà i de prospecció de coses útils en i de l’existència s’han quedat en el passat. No, en el futur no hi haurà res de bo si no fem un esforç descomunal (eixe és el repte) per entendre les cagades que s’han fet.

Perquè resulta que ni cuidar-nos ni (pre)ocupar-nos més enllà del nostre entorn més-més immediat... no som suficientment generosos ni sabem pensar les coses més lluny del nostre nas.