El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Vicent Sanchis, aficionat alcoianista

Vicent Sanchis

L'Alcoyano, una de les poques alegries per a la ciutat

En els temps que corren i la situació per la qual travessa tot el món no cal ni dir que el futbol és precisament la cosa menys important a la que podem atendre, tot i així, també és cert que de vegades necessitem allunyar-nos una mica d’aquest malson i gaudir d’algunes distraccions, i això és justament el que està aconseguint l’Alcoyano aquesta temporada: fer-nos gaudir als aficionats i donar-li un poc d’alegria a la ciutat just quan hem passat pels pitjors moments de contagis.

La veritat que la temporada començava un poc “descafeïnada”. D’entrada ens havien tallat la bona ratxa de l’equip a tercera suspenent la competició (i celebrant un títol que no es va celebrar), després havíem muntat de rebot i perdent el play-off, damunt, com era lògic, l’afició anava a seguir sense poder entrar al camp (a part del llarg temps que portava el Deportivo sense competir, que feia pedrer un poc el costum de seguir el partit dels findes) i per si tot això no fora poc, la federació anava a fer una reestructuració a les competicions que deixava una lliga de tan sols 10 equips en el retorn a la 2ªB.

En fi, una tirallonga de successos que sols podien canviar els ànims si la situació millorava i es podia tornar al camp o si començàvem amb una bona ratxa (sobretot perquè el primer partit era contra l’etern rival: l’Hèrcules). Evidentment res d’açò va succeir, aplegàvem a la jornada 6 i el Deportivo havia aconseguit únicament una victòria, ja era ben conegut el deute del club i en breus sabríem que la federació impossibilitaria al club reforçar-se al mercat d’hivern. De nou res bo, no apareixia cap notícia bona, de fet molts, entre els que m’incloc, dèiem que ens donàvem per satisfets si acabàvem a meitat taula.

No obstant, a partir d’aquest punt la dinàmica va començar a canviar, almenys quant a resultats. Alguns vam tardar unes quantes jornades en confiar perquè anar al partit contra l’Atzeneta sent 150 al camp no donava sensació de ser El Collao i veient-lo des de casa s’apanyàvem. Ni el joc ni el resultat d’aquell partit donaven gran sensació de superioritat, però be, s’havien aconseguit 3 punts i començàvem a treure el cap.

I a partir d’ací no és pot dir res dolent, crec que tots (també els que no saben ni en quina divisió juga l’equip) hem disfrutat en major o menor mesura del Deportivo aquest any. A la lliga estem imparables (5 victòries i 1 empat als últims 6 partits, dinàmica més que improbable a la 2ªB). Esta setmana per “a punt” vam vorer com guanyàvem a l'invencible Eivissa. Però l’autèntic al·licient va aplegar a la Copa del Rei on hem sigut l’equip de tots els aficionats al futbol espanyol. Quan vam eliminar al Laredo ningú podia imaginar el que ens venia, però davant l’Osca ja vam començar la gesta (eclipsada per la victòria del Cornellà a l’At.Madrid) i després hem pogut gaudir per la tv en obert d’una victòria a tot un Reial Madrid que ni posant als titulars va poder amb la moral dels nostres (ni amb Jose Juan) i d’un partit plantant-li cara als “lleons” bascs que també van haver de recórrer als seus millors jugadors per doblegar-nos quan Carbonell posava al Deportivo prop de somiar en aplegar a quarts de final. A la ciutat es notava que malgrat no ser el moment ideal, l’Alcoyano havia tornat a despertar un poc el sentiment a cada casa.

A tot açò cal afegir que administrativament la marxa del president del club, J.Serrano, crec que ha sigut prou beneficiosa (tal vegada, encara sobra algú més, per dir-ho de forma suau), doncs una gestió que ha creat prou problemes al club (per sort molts d’ells ja queden al passat) i que deixa aquest forat a la caixa no es pot considerar mai com un “bon favor”, però cal mirar endavant i seguir disfrutant del que toca aquesta temporada que és el que es veu al terreny de joc.

És cert que no podem pedrer el rerefons de les situacions, de la gravetat de la pandèmia, ni tampoc podem allunyar-nos de la realitat deportiva d’humilitat de l’equip, i com he dit abans, menys aquesta temporada que ve acompanyada d’un deute seriós per a l'entitat. Però des del sofà estem veient un equip de garra, de la que ens donaria motius per deixar-se la veu si poguérem estar al camp i uns resultats que són els necessaris perquè la ciutat es bolque amb l’equip, perquè aquesta afició necessita molt poc per fer comunió amb els jugadors. Sincerament és un any on a molts ens haguera agradat que aplegarà diumenge (o dimecres quan estàvem a la copa) per anar a vorer al Deportivo fent honor al seu lema de “fuerza, garra y moral” (de fet ens agrada quasi igual) i, si per aquest soci i seguidor fos, firmaria seguir veient (o sentint) al Deportivo des de casa encara que tornarem a la normalitat anterior si això suposa èxits així per al club.