El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Jordi Pascual Mollà, periodista alcoià resident a Sant Cugat.

Jordi Pascual Mollà

LGTBI MARIola, la utopia necessària

El primer col·lectiu LGTBI+ de l’Alcoià, el Comtat i uns quants pobles més de les comarques centrals del País Valencià hauria de celebrar enguany la cinquena edició de Pobles per la Diversitat, una trobada reivindicativa que visibilitza la comunitat LGTBI+ als pobles més menuts de la nostra comarca.

Com el coronavirus ho fa gairebé impossible –si de cas les seues integrants ja decidiran què fer– per ara ens hem hagut de conformar amb el segon orgull celebrat a Alcoi.

LGTBI MARIola és el primer col·lectiu LGTBI+ d’Alcoi i també de Cocentaina, de Muro, de Banyeres, d’Alcoleja, de Tibi, de Biar, de Gaianes, de Tollos, de la Torre de les Maçanes... Perquè la mirada comarcal els ha permès reivindicar una realitat comuna i alhora diversa en funció de les característiques de cada municipi. Perquè limitar-se a un únic poble pot omplir l’orgull xovinista d’algú però dificulta l’enxarxament necessari en la lluita LGTBI+.

I si la lluita implica crear xarxa, MARIola n’és un exemple magnífic. Només cal mirar la diversitat de persones i col·lectius que van aparèixer el diumenge passat en el segon orgull celebrat a Alcoi: des de grups de dones a antifeixistes que deixaven els partits polítics en un merescut segon terme. Perquè tot i que la representació partidista hi era, només era una assistent més, sense poder posar cullerada en el desenvolupament de l’acte.

Això és transcendental perquè ens recorda el sentit originari de l’orgull; els disturbis d’Stonewall, en què les lesbianes, les drag queen, les putes, les persones racialitzades, els gais, les bisexuals, les trans... es van enfrontar a la policia davant la repressió. No hi va haver cap partit que cridara a la revolta al Nova York del 1969, demostrant-nos que els drets de la comunitat LGTBI+ –drets humans, en definitiva– s’aconseguixen, com la resta de drets, exercint-los.

Per això no té cap sentit buscar la complaença i benedicció política de cap partit i menys encara dels que fa pocs anys (o encara ara) cometen agressions constants contra eixa part de la societat. Tampoc té trellat pensar que l’orgull és (només) una festa de ball i música ja que ens aboca a un rentat rosa del capitalisme que converteix la sexualitat i l’amor en una mercaderia més o, si més no, en motius de venda de productes que desdibuixen la col·lectivitat més propera.

Precisament eixe sentir col·lectiu és el que ha despertat a l’Alcoià i el Comtat amb MARIola, aconseguint que la diversitat siga visible i normalitzada. Clar que queda molta faena per a fer, no tot són bones notícies. Encara hi ha agressions, persones que no s’atrevixen a expressar la seua identitat de gènere i/o orientació sexual, famílies que s’avergonyeixen dels seus fills, discursos per a vincular el gènere al sexe biològic... i molta, moltíssima, LGTBIfòbia subtil però latent.

I malgrat tot això, al nostre xicotet racó del món podem estar contentes per tindre un col·lectiu que ens fa la diversitat més fàcil, tan fàcil que el que sembla absurd és no abraçar-la. Gràcies a MARIola hi ha adolescents descobrint la seua sexualitat sense cohibir-se, hi ha trans amb menys por pel carrer, hi ha bisexuals que poden callar amb orgull les afirmacions d’«això és una fase» o «és l’edat, ha d’experimentar»...

Ja sabem que no viurem en una llibertat completa però no per això ens resignarem. Seguirem cada dia camí de la utopia, que precisament serveix per a caminar –parafrasejant Galeano–. En eixa senda, MARIola obri camí com ningú. I jo, que m’ho mire tot a 500 quilòmetres i amb alguna visita esporàdica per estes terres, només puc lamentar que la caminada no començara abans i celebrar que, per fi, ha començat i no hi haurà qui l’ature.