El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Memòria Històrica i Democràtica 3ª

La campanya electoral va començar amb moltes limitacions. L’aparell dictatorial dels anys 20 no permetia obrir-se i continuava tenint-ho tot molt ben…

La campanya electoral va començar amb moltes limitacions. L’aparell dictatorial dels anys 20 no permetia obrir-se i continuava tenint-ho tot molt ben lligat. Des de la dita «dictablanda» de Berenguer, fins als tres primers mesos de l’any 1931 amb la presidència de l'almirall Aznar, hi van haver fortes indecisions i una extremada defensa per mantenir el modus vivendi polític. Les diferents restriccions, entrebancs i censura que hi havia ho manifesten. He pogut arribar a aquesta conclusió donant una ullada a la premsa d’aquella època; especialment a: «Las Provincias» de València; «El Pueblo», diari republicà de València fundat per Blasco Ibáñez; «El Faro», òrgan del Partit Republicà Radical Socialista d’Alcoi; i «Democràcia» òrgan del Partit lliberal Republicà d’Alcoi. No m’ha donat temps per a més, però puc afirmar, entre altres coses, que la precampanya, i bona part de la campanya electoral, es va fer amb la premsa censurada. Alguns periòdics posaven a la primera pàgina -amb lletres grans- «este número ha sido revisado por la censura». Per l’altre costat, sembla que no eren censurats els periòdics conservadors que malparlaven de republicans, socialistes, etc. com alguns exemples que citaré.

Tots els partits republicans s’oposaven fermament a la monarquia i amb propostes concretes d’acabar amb el caciquisme, la corrupció, els privilegis, etc., i obrir definitivament un Estat de Dret modern. Finalment les eleccions van ser solament per sufragi masculí i es plantejaren amb caràcter de plebiscit: Monarquia o República. Així ho van entendre els partits signants del Pacte de Donostiarra que a correcuita feren una gran coalició de partits republicans molt transversals. 

 De cap de manera he vist a la premsa consultada cap perill bolxevic com insistentment acusava amb tota llibertat i sense cap obstacle la premsa conservadora. D’una cosa si que m’he adonat al mig d’una forta censura demostrada en diferents periòdics, la denuncia dels 9.250.000’ pessetes que li costava anualment la Monarquia a la caixa de l’Estat. Ho publiquen diferents periòdics. A més, especifiquen el que percep cada un dels membres de la família reial. D’aquesta contradicció no trobe altra explicació que la incapacitat d’amagar l’enfonsament que té la Monarquia davant la societat. La crítica a la monarquia, la corrupció, la demanda d'amnistia i llibertat, és la tònica general que fan els partits republicans en la premsa. El periòdic «Democràcia» d’Alcoi posa a primera pàgina el 28/03/31 un article com editorial: «Amnistia, amnistia, amnistia». Recordem la gran quantitat de presos polítics que hi havien, alguns d’ells a cadena perpètua, pels diferents intentes de colp d’estat contra la dictadura. Una de les coses que més denuncien els mítings, és el fet incoherent d’haver nombrat president de govern el 1923 la mateixa persona que comet traïció al rei i a la constitució.

El periòdic «Democràcia» cita diferents mítings que es fan per tot arreu. Un multitudinari que s’ha fet a Alcoi, al Teatre Calderón amb representants d’organitzacions republicanes de tots els pobles veïns. També els que es fan en diferents pobles de l'Alcoià i Comtat. En algun poble, com Agres i Gaianes, l’alcalde prohibix fer  el míting al teatre i l’han de fer al mig del carrer, situant-se els oradors al balcó d’una casa. Normalment, es guarda un minut de silenci pels capitans Galan i Garcia Hernández, afusellats el desembre anterior.  

Els partits conservadors, envoltats pel vell aparell de la dictadura eren indubtablement els més afavorits pel curt espai de temps que va haver-hi. També és confirma una forta reacció de l’Església i de les forces monàrquiques amb sobrada i evident preocupació pels possibles canvis. Per si tot açò era poc, també amb la vigència de l'article 29 de la llei electoral d’aquell moment, que permetia quedar automàticament elegides totes aquelles llistes que no tenien adversari. Això va influir en molts pobles rurals menuts, on el caciquisme encara era més acusat. També pobles grans com Alcoi, segons la tesis Rafael Hernández, (2015) on també podrem veure la classe social de cada un de les llistes electorals d’Alcoi.

A Cocentaina, es veu la pressió electoral en un periòdic local, Renacimiento de 29/03/31, un setmanari de la Joventut Catòlica amb sengles articles contra el socialisme i comunisme. En la primera pàgina, al lloc de l’editorial -tot i que està signat- hi ha un article titulat “El Comunismo en puerta” en el qual s’alerta el veïnat del perill comunista. Afirma que son «enemigos de la propiedad, enemigos de l’autoridad, enemigos de la Iglesia y enemigos de Dios

En la tercera pàgina, hi ha un altre article titulat, «Los aliados de los comunistas», sense que conste l’autor. Aquest article anònim afirma que: «el socialismo, que no se atreve como el comunismo a llegar hasta las últimas consecuencias, pero cuyos principios son los mismos, y cuyo espíritu es el mismo también: de odio y de rabia, de codicia y de robo, de roja sangre y de roja llama [...] el socialismo es el pórtico y atrio del comunismo. I continua dient «...los socialistas los teneis a las puertas, y a la derecha y a la izquierda, y aun muchos inconsideradamente los miman, sin darse cuenta de lo que hacen.

Acaba l’article donant compte d’una manifestació a València que anava presidida pels retrats de Fermin Galan i de Garcia Hernández, on els assistents, socialistes i republicans, cridaven: “!Viva la República Sovietica¡”. L’article acab dient: «Y aquí a Cocentaina ¿aun habrá ciegos que no quieran ver, sordos que no quieran oir? Los socialistas presentándose a las elecciones preparan el camino al comunismo, la peor de las desgràcias”.

Continuarem comentant el resultat de les eleccions.