El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Última hora

L'Alcòdiam és d'OK or

L'Alcòdiam és d'OK or

Objectiu complit. El Patí Alcòdiam torna dos anys després a l'elit de l'hoquei mundial. Aquest dissabte ha ascendit després d'imposar-se el cuer, el Santa Maria del Pilar, per 4 a 9. Gran any i alegria immensa per a l'esport alcoià.

Més informació

L'Alcòdiam és d'OK or

Article d'opinió de David Abad Ruiz,

Ahir vaig a anar físicament al despatx on treballe. Feia un mes que no hi anava. A la nevereta que tenim vaig trobar uns iogurts caducats just d’un mes. Estes setmanes ha tocat tele-treball, però ja estan eixint alguns temes pels que necessite els “papers”, eixos que es toquen amb la mà i que ara imagine regolfant de virus.

A l’edifici tot era estrany, poquíssimes persones i totes amb mascareta, la meua sensació era de tornar i a la vegada de no haver-me’n anat mai. Sols que ara, cada vegada que toques un pom d’una porta, un botó a l’ascensor, imagines els virus corrent per les teues mans i el teu cos. Com si a casa estiguérem protegits, o no passara igual quan anem a comprar.

Així i tot, i encara que sone frívol, he de reconéixer que la meua preocupació profunda està canviant, i ha passat de ser una preocupació per la salut dels meus a convertir-se, a més, en una preocupació més social.

Potser perquè la setmana passada una família pròxima ens colpejava a l’ànima quan ens deia que només tenien per comprar creïlles perquè treballaven en negre abans del dia D i s’han quedat sense res... literalment, sense res!

Potser perquè comencen a fer-se anàlisis apocalíptics respecte al futur econòmic que ens espera.

Potser perquè una crisi personal, social, sanitària i econòmica d’este tipus requereix un canvi de manera d’entendre la vida i el món i no “veig” suficients llums en la foscor. Sí, hi ha més consciència solidària amb els aplaudiments de les 8, però a la vegada es ratllen i tiren àcid als cotxes de les persones sanitàries que viuen prop, com si foren apestades. Sense oblidar les fake news i trolls que ixen per totes bandes. Empresaris lluint de fer mascaretes i donacions però a la vegada reclamant a l’Estat que baixe el sou als funcionaris per a què ells no perden beneficis, o pitjor, esquivant els impostos, eixos que mantenen la sanitat pública. Em rebolica la panxa recordar que fa pocs mesos, eixos mateixos empresaris, lluïen sense pudor, per les xarxes socials, els seus viatges de nous rics al voltant del món. Empreses que han fet un ERTE i estan fent treballar en B a alguns dels seus empleats. Agressivitat, molta agressivitat en les xarxes...

I per altra banda, no puc evitar pensar en el després? Em venen al cap les paraules d’Inyaki de ja fa anys i que, sense que ell ho sàpiga, s’han convertit en un mantra a la meua vida: “No faces normal una situació que no ho és”.

I ara què serà “normal”? No abraçar-nos ni besar-nos? Anar sempre i totes les persones amb mascareta i guants posats? Tots els bars tancats, sense cinemes, ni teatres, ni concerts, ni viatges de vacances. “Normal” serà que els pares hagem de fer de pares i mestres dels nostres fills i filles? “Normal” serà treure-li hores a la son per poder tele-treballar? I això sense tindre en compte les persones que estan passant greus dificultats econòmiques, i estan en la mateixa tempesta, però navegant en un vaixell que s’enfonsa.

Això serà “normal”? Em resistisc a pensar-ho, i no puc evitar pensar en els períodes de postguerra, on la “normalitat” és un bé escàs. No estic preparat per això, si ara cada vegada que isc de casa a comprar torne desanimat i rebolicat i amb molt de neguit. No estic preparat però caldrà preparar-se.

Lucia sempre em diu que no està bé dir “famílies normals”, sinó “normalitzades”, i ho he acceptat, encara que sempre m’ha sonat a eufemisme, però revisant la definició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua trobre la paradoxa que “normalitzar” es defineix com “Fer normal, o seguir la norma”.

I pense que potser, a partir d’ara, haurem d’incomplir la màxima d’Inyaki, i, si volem sobreviure, haurem de “fer normal” allò que no ho és. Molt al nostre pesar.