El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Lirios Silvestre, periodista d'ARAMULTIMÈDIA

Lirios Silvestre

Pandèmia de sentiments

Un divendres com hui, fa ara un any, va ser l'últim dia que vaig passejar sense mascareta pel carrer. No diré sense por, perquè eixe dia ja teníem el…

Un divendres com hui, fa ara un any, va ser l'últim dia que vaig passejar sense mascareta pel carrer. No diré sense por, perquè eixe dia ja teníem el susto clavat en el cos, tot i que encara no érem conscients del que estàvem per viure.

Un divendres com hui, 13 de març de 2020 vora les 15 hores, tot va canviar quan el president Pedro Sánchez anunciava que decretaria l'Estat d'Alarma en poques hores. El següent dilluns, 16 de març, ja no vam eixir de casa.

De sobra sabeu tots el que estem passant, les morts, les penúries econòmiques i el sobreesforç d'alguns professionals. No oblidem a ningú. Però hui vull parlar de sentiments, perquè tots, i ací no s'ha salvat ningú, hem viscut una muntanya russa els últims 12 mesos. I això també hem de tindre-ho en compte.

Recorde els primers mesos, tancada en casa, amb una por que no havia patit mai, basada sobretot en la incertesa, en el desconeixement d'allò que passava fora de la porta de ma casa. Vivia cada minut amb un interés desmesurat perquè tota informació era nova, però costava ordenar-la i em creava confusió. Confonia melancolia amb pura tristesa, i em costava resignar-me a l'apatia. I mentre digeríem el nou terror, al mòbil m'arribaven incomptables mostres d'amor i humor digital. Tot el món volia contacte, volia sentir suport, tot i que fora en vídeos d'uns segons fent un repte en pijama.

Finalment ens deixen obrir les portes i trobem un poc de satisfacció, tot i que pessimista. Ara em resulta curiós com en els mesos de tancament domiciliari el sentiment de por era gran, quan realment, a la nostra zona, el pitjor estava per vindre.

Passa l'estiu, arriba l'hivern, i durant eixos mesos el meu cos s'ompli a parts iguals de menyspreu i gratitud. Els polítics em fan sentir, com mai, enganyada i allunyada d'ells, i desperten la meua rebel·lia; els irresponsables li donen foc a la meua ira; i els negacionistes disparen la meua indignació. Per a compensar la balança, sent respecte pels professionals que es deixen la pell per altres, admiració pels que lluiten per sobreviure, i empatia per una part de la nostra societat que sí que em fa sentir orgullosa.

I ara, per fi, arriba el moment de la il·lusió, tot i que no aconseguim desfer-nos de la desconfiança. I el còctel de sentiments que s'acumula al meu interior té el perill d'esclatar perquè la paciència que ho aguanta tot dins ja està esgarrant-se. Vos sentiu també així? Doncs que sapigueu que no esteu sols. Però fem un últim esforç i amaguem sota la catifa el rancor, la desesperació i el mal-humor per deixar lloc a l'esperança, l'entusiasme i la satisfacció que està per vindre i, no ho dubteu, ens mereixem.