El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Paper de l’Església (26)

El paper opositor de l’Església a l’època republicana fou molt  destacada. Des que la Restauració Borbònica va recuperar la confessionalitat de l’Est…

El paper opositor de l’Església a l’època republicana fou molt  destacada. Des que la Restauració Borbònica va recuperar la confessionalitat de l’Estat, l’Església va viure de la «sopa bova». És a dir, en perfecta harmonia en diferents governs, en plena expansió de religiosos vinguts d’altres llocs i, especialment, en el camp de l’ensenyament que és el que més valorava l’Església per l’influencia que exercia. Per eixe motiu, l’estat laic que proposava la República el va entendre com un atac al seu modus vivendi i es va oposar amb tot el seu aparell de poder.

És per això que voldria acabar aquesta etapa de la Guerra Civil fent uns comentaris que potser no siguen els més encertats, però si que aniran acompanyats del meu major respecte i condolença per qualsevol de les víctimes humanes que hi hagueren.

Dit açò, caldrà admetre que en principi la sublevació militar no hi havia cap intenció de salvar l'Església, ni el clergat, ni els creients. La sublevació tenia altres objectius. Ho hem pogut comprovar ben clar en els primers bans i decrets militars de Burgos que publicarem a l’escrit 22. A més, la Junta Militar sublevada no es distingia precisament per militars massa creients, inclòs Franco. El president de la Junta, general Cabanelles, era maçó i no crec que hi hagueren més catòlics a no ser el general Dàvila. El primer discurs que fa Franco en ser nomenat cap d’Estat, diu ben clar que continuarà la separació d’Església i Estat. Afirmació que va ser protestada enèrgicament pels requetès i algun bisbe, cosa que en fer públic el discurs deixaren fora eixe detall i oficialment mai ho va dir.

La tardor del 36, en plena revolució, quan més assassinats de capellans i creients hi hagueren, és quan s’adonaren que els podia anar bé el suport popular dels creients i l’Església. Podrien haver més raons, però és ara quan s’enceta eixe maridatge entre els sublevats i l’Església.

Pareix probable que durant aquell hivern hi hagueren seriosos pactes entre Franco i el cardenal Gomà. Després és confirma  el maquillatge eclesial dels sublevats declarant Franco «l’enviat de Déu» per salvar-nos de la barbàrie. És ara, quan comencen a ser utilitzats com a carn de canó propagandista les víctimes de clergues i creients del primer moment de descontrol. Sempre sense l’aprovació de la República. Tot i així, els capellans que assassinaren els sublevats a la mateixa època, foren silenciats. Eren persones convençudes que la República era compatible amb les nacionalitats territorials i les creences polítiques i religioses. Foren pocs el nombre de capellans assassinats per Franco, però haguera fet el mateix amb tots els que s’hagueren oposat, foren capellans o creients. Va quedar clar que havia d’acabar amb tot opositor, no solament al feixisme, si no simplement a la democràcia. Tot el que s’oposara als plans dels sublevats, calia exterminar-ho. Fora qui fora. L’aparell de l’Església va caure en eixe parany i es va deixar embabucar. Encara sembla que no ho ha reconegut.

Caldria reconèixer que el govern de la República va lluitar tot el que va saber i poder per salvar i mantenir l’ordre públic contra extremistes d’un i altre bàndol. Prova d’açò foren les nombroses víctimes que hi hagueren entre els agents republicans de seguretat.

Personalment crec que fou un error de l’Església rebutjar la societat laica, perquè això no vol dir que el catolicisme queda prohibit. Els que ho mantenen encara, és per ignorància o per interessos inconfessables. Quan citen la frase de Manuel Azaña d’allò que «Espanya ha deixat de ser catòlica» està treta de context i tothom sap que es tractava de que hi havíem encetat una societat laica on cadascú és lliure de practicar la seva religió o no. Moltes voltes se’ns oblida que els Drets Humans son civils i per una bona part de la societat és un referen ètic. L’obligació d’anar a missa tots els diumenges i festes, mai no podia convertir-se per a la República en una llei civil. La República va optar per la separació d’Església i Estat, i qualsevol relació entre totes dues institucions havien de ser acordades o pactades. No va ser possible cap negociació o pacte perquè l’aparell de l’Església, ho volia tot o res. No és de veres el que deia «La Gaceta de Levante» d’Alcoi: «El católico no puede tener una conciencia política opuesta a la conciencia de la Iglesia».

De tal manera s’oposaren a la societat laica que se van declarar enemics de tot el que feia olor a República. No cal més que veure l’actitud de la premsa catòlica durant les campanyes electorals. Del forrellat que posaren a qualsevol proposta republicana. De fet, moltes sagristies es convertiren en centres antirepublicans, i la mateixa Acció Popular, molt apropada al feixisme, va nàixer de l’Acció Catòlica.

Uns dels estudis més seriosos que he vist sobre el paper de l'Església son els d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat. Mereixen ser coneguts i podem trobar-los a qualsevol biblioteca i xarxes. Entre altres coses afirma que l’Església no va participar en l’organització de la sublevació, però deixa ben clar que la va acceptar i la va acollir en els braços oberts. Clar que, el mateix que en matemàtiques, l’Església i la política no son números homogenis que es puguen sumar, per això no podia participar en cap colp d’estat com a membre nominal. 

Un dels bisbes més antirepublicans, el de Barcelona, de cap manera va admetre fer ningun tipus de pastoral en convivència pacífica amb la República. Quan algun periodista oferia defensar des de la premsa el catolicisme, contestava: «Desenganyeu-vos, Jesucrist necessita una espasa». O quan algun dirigent polític creient li comentava alguna estratègia per defensar el dret de les escoles confessionals, responia de manera rotunda: «Espanya no necessita escoles, sinó canons».

El cop final fou la carta col·lectiva de bisbes que Franco va demanar fer al cardenal Gomà, bisbe de Toledo. Un llenguatge de l’època una mica farfallós, però al final hi han uns comentaris que acaba de fer entendre l’actitud de l’Església front a la República. Fou publicada l’1 de juliol de 1937 i estava dirigida a tots els bisbes i catòlics del món, amb motiu de que alguns països eren crítics amb l’actitud de l’Església contra la República. Solament dos bisbes es negaren a signar-la: Francesc Vidal i Barraquer i Mateo Múgica. Vidal i Barraquer va morir exiliat a Friburg el 1943 sense ser autoritzat pel general Franco a tornar a Tarragona. Es van creuar un escrit amb Gomà molt assenyat per part de Vidal i Barraquer reprenent-li haver acceptat la comanda que li havia fet Franco. Aquest escrit l’he tret d’un llibre que es va publicar amb motiu d’unes conferències pel 70 aniversari de la mort del cardenal exiliat.