El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Plaques de carrers recuperades

A Cocentaina s’han recuperat unes plaques amb els noms dels carrers del període revolucionari de la Guerra Civil. Sembla que foren guardades en algun…

A Cocentaina s’han recuperat unes plaques amb els noms dels carrers del període revolucionari de la Guerra Civil. Sembla que foren guardades en algun magatzem municipal i oblidades per les corporacions franquistes següents. Sobrevisqueren unes quantes i ara amb motiu d’estar el poble més disposat a conèixer aquella etapa de la història han sigut exposades al Palau comtal. Tot i quedar-ne poques, és una importat mostra de com eren les altres. Son plaques de marbre amb noms de carrers que estigueren en dansa durant un període de la Segona República. Unes peces històriques que hui son molt més valorades, per haver-se salvat de la feroç actitud iconoclasta del franquisme a l’onomàstica republicana. D’aquest fet m’abellis fer algun comentari que potser no siga la primera volta que ho faig.

Com la majoria de pobles durant el temps de la Guerra Civil, foren canviats tots els noms de carrers que feien referència al santoral romà. Corresponia a l’esperit de la Constitució republicana aprovada el 9 de desembre de 1931 on es declarava l’Estat laic i aconfessional. Recordeu aquella afirmació de Manuel Azaña dient que “España ha dejado de ser [oficialment] católica”. La República espanyola optava pel mateix sistema de convivència de l’Europa més democràtica i avançada.

A partir d’aprovar la Constitució van anar canviat els noms de carrers amb caràcter seglar i coherents amb el clima eufòric de llibertats. Les escoles de Cocentaina també les batejaren en aquest mateix sentit: el Grup Escolar deien Pablo Iglesias, tal com pot veure’s a una de les plaques de l’exposició. No s’han conservat les plaques de Francesc Ferrer i Guardia en que fou nomenada l’escola de monges Trinitàries, ni la de Joaquin Costa que fou denominat l’escola del convent.

Del canvi de noms de sants i santes que va fer la República és del que hui volem parlar. Tot va començar en una sessió ordinària del Consell Municipal el 16/12/1936 en la que el regidor socialista Juan Ferrándiz va presentar un escrit de la Joventut Socialista Unificada de Cocentaina on demanava a la corporació el canvi de noms dels carrers. A més, havien proposat una llista de noms, però se la havia deixat a casa. Acordaren que la pròxima sessió la presentara per tal de veure si hi havia acord per aprovar-la. La llista va ser aprovada el 18/12/36, dos dies després de la proposta que havien fet els joves socialistes. És ben evident que l’activitat de la corporació en aquell moment era extraordinària.

Vull manifestar el meu parer dient que el nom de carrers foren modificats per una actitud ideològica més que per convicció laica. Entre altres coses ho dic perquè molts carrers amb noms populars, que res tenien a veure amb el santoral romà, també foren canviats. La prova la tenim amb els carrers Créixens, Teular, Tint, Travadell, etc. Açò ens demostra el clima de desafecció que hi havia a l’Església en aquell moment. Per cert, en la mateixa sessió es va acordar també pagar a Justo Cortés 23´50 pessetes per desmuntar les campanes.

Quant a la nova denominació de carrers triats pels joves socialistes es detecta certa tria ideològica, perquè encara que tots eren republicans, n’hi havien de diferents formacions de l’ample ventall de partits. També hi havien activistes, científics, músics i literats; a més d’algun país idealitzat aleshores. La qual cosa em fa pensar que va haver-hi un ample consens. També s’inclouen un percentatge elevat de dones. Al costat dels noms de Lenin, Durruti, Passionària, etc., hi havien el de Maria Pineda, Concepcion Arenal, Fernando de los Rios, Mèxic, Rússia, etc.

El tema dona per a molt més, però no per un article com aquest. Tanmateix però, vull acabar comentant certes particularitats d’algun nom de carrer; com per exemple el de Miguel Servet (1509-1553) substituint al carrer Santíssima Trinitat. Servet fou un científic que es va especialitzar en diferents disciplines, entre altres en teologia, tot i que extremadament crític, de tal manera que no era acceptat per catòlics ni protestants. Sempre va negar el dogma de la Trinitat i sense afirmar res no m’atrevisc a dir si fou per casualitat o hi va haver una clara intencionalitat en aquest canvi de nom.

L’altre carrer que no puc reprimir-me comentar fou el d’Antonio Agulló que posaren als Sants de la Pedra. El motiu no és altre que és on havia viscut ell i encara vivia sa mare i la germana. Però, qui era aquest Agulló cocentainer que va merèixer dedicar-li un carrer? Fou un activista sindical, polític i cultural. Es va casar amb Paquita “la Colma” i se’n anaren a viure a Barcelona. S’afilià al POUM i va morir a la plaça de la Universitat la nit del 19 de juliol de 1936 en un enfrontament amb els militars colpistes. Les víctimes d’aquell dia que moriren defenent la República tingueren un gran ressò en la societat catalana i Antoni Agulló li dedicaren també el carrer on vivia (Blasco de Garai 87) del Poble Sec de Barcelona posant-li el seu nom. El periòdic Avant d’aquells dies va fer una emotiva ressenya d’aquest fet.

El que més em va emocionar d’aquesta exposició és precisament la placa d’Antoni Agulló, perquè al acabar la guerra sa mare va anar a l’Ajuntament a demanar-la per tindre un record del seu fill. Dissortadament li va ser negada i va morir sense el conhort de tindre a les seves mans el que quedava del seu fill; mentre la placa de marbre va quedar arraconada en un lloc fosc i oblidada de tots.

Crec que les peces exposades son retalls d’història, i en sembla encertat que passen a formar part del patrimoni públic del poble. A més a més, són imprescindibles per recuperar una part de la memòria històrica i democràtica que ens ha estat per molt de temps segrestada. Al mateix temps, ens estimula a conèixer, recordar i dignificar persones i situacions que foren menyspreades i denigrades.