El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Jorge Sancha García,

Jorge Sancha García

Que mai caiga en l'oblit. Un any després de conéixer la pitjor de les desesperacions

Hui 09 de Març, es compleix un any, de l'inici de la pitjor dels malsons per a les 134 famílies que tenien una persona volguda ingressada en la Residència de Majors DomusVi d'Alcoi. Tal dia com hui, se'ns comunicava que les visites a residents interns en aquest centre, quedaven prohibides fins a una altra ordre. S'iniciava per a 74 famílies un compte arrere desesperant, que desgraciadament no va tindre final feliç.

Recorde d'aqueixos dies, el soroll mediàtic, que la cosa s'estava descontrolant, que el COVID avançava sense control, les manifestacions del 8M que no degueren permetre's, el primer partit de futbol sense públic, missatges polítics contradictoris, etc...

En això quan em disposava com un altre dia qualsevol a anar a visitar a la meua mare aqueix 9 de Març, rebia una trucada del meu germà indicant-me que havien tancat el centre per precaució i deixaven de permetre's les visites fins a una altra ordre. En aqueix moment penses que ha de ser el més prudent i coherent, i ho assumeixes per la seguretat del teu familiar.

Malament comença l'assumpte quan t'arriba per altres familiars, que el Centre de Dia, continua funcionant els dies posteriors al 9 de Març i continua havent-hi transit de l'exterior a l'interior de la Residència i viceversa, i comences a preguntar-te, però que està passant? perquè el Centre de Dia si poden anar els familiars ha acompanyar al resident, i els interns no? Davant l'allau de trucades i explicacions, misteriosament aqueixa setmana la centraleta deixa de funcionar, és impossible contactar amb el centre.

Arriba el 14 de Març, el decret de l'Estat d'Alarma, el confinament domiciliari, i just aqueix dia, m'arriba la primera maçada, un bon amic, m'indica que el seu familiar que estava en DomusVi ha mort, és la primera vegada que d'alguna forma saps, que el COVID ja està dins d'aqueixos murs, i en premsa es comença a llegir que hi ha un brot en el centre que afecta residents i treballadors.

Avancen els dies, és impossible contactar amb el centre, només es reben cridades d'atenció al Client DomusVi des de València, en el qual t'indiquen que la meua mare està bé, sense símptomes i aïllada.

Avança la setmana i Sanitat confirma 16 defuncions en el centre, i és portada en els mitjans digitals locals i provincials, l'assumpte és molt seriós, i no sé res de la meua mare. Aqueix dia davant l'alarma, una crida del Centre, m'indiquen que la meua mare està bé i és asimptomàtica, que en breu li van a realitzara *PCR, i que estan veient el tema de poder realitzar videocridades per a veure al meu familiar, faig una pregunta simple i clara, és veritat que han mort 16? Resposta: No puc dir-te res.

Avancen uns dies, i el drama es torna terrible, arribem a 40 morts, aconseguisc entrar en un grup de Whatsapp de familiars residents, i és demolidor, desesperació, falta d'informació, i el pitjor, en qualsevol moment algú indica que el seu familiar ha mort.

El 24 de Març prenc una decisió desesperada, entre en el meu Facebook, i escric un missatge desesperat d'ajuda i desesperació, un simple “vull veure a la meua mare”. Pense que no servirà de res, però per intentar-ho, o que almenys tractar de fer públic el que està ocorrent, la impotència, preocupació de no saber res de tu familiar, de com està, que fa 3 setmanes que no ens veu, que no pense que l'hem abandonada, …… 

I les xarxes socials van fer la seua màgia, el meu missatge es fa viral, al·lucine amb la solidaritat, es comença a compartir com si no hi haguera demà, el meu whatsapp comença acumular missatges de suport, ànim, etc… rebo infinitat de crides, i al·lucines amb la solidaritat de la gent. Fins que a les poques hores, un *Whatsapp inesperat, i que es realitzaran gestions per a rebre videocridada. En menys de 48 hores tindré la primera videocridada i podré veure a la meua mare. Entre aqueixa gestió i la videocridada, misteriosament (casualitat o no) la meua mare ja no serà asimptomàtica, ja m'avisen que presenta símptomes, aqueixa primera videocridada me la guarde en el meu interior, la meua mare ja mai va ser la mateixa, i la seua deterioració ja no tindria volta arrere, la vaig tornar a veure 4 vegades més a través d'una pantalla, fins que el seu cor i els seus pulmons ja van dir fins ací el 15 d'Abril.

Aquesta és la meua història, però com la meua hi ha 73 més, i segur que tots podrien comptar la desesperació, i la desinformació patida, el tracte inhumà de no saber que ocorria i com estava el nostre familiar. Són les històries del que mai es degué fer, i del drama passat. No sols això, perquè després de la mort, va vindre un amarg comiat, un enterrament "expres", un adeu indecent, tant per al difunt com per als familiars, 10 tristos minuts a 3 metres del taüt (donant per fet que és el teu familiar qui és ací dins ja que no és possible reconéixer el cadàver) i donant fi als pitjors dies de les nostres vides, que van quedar gravats a foc en la nostra memòria.

No vull oblidar als supervivents, alguns amb greus seqüeles, no sols hi ha morts, hi ha ferits ( no us sembla una guerra?), aqueixes famílies també han passat i continuen passant el seu, encara que la vacuna sembla que permetrà l'anhelat abraç mesos després.
Només ens queda la Justícia, i el record dels quals ja no estan, clar que si, els bons records. Però que quede clar, NO OBLIDEM, però no odiem, hi ha molta qualitat humana en els familiars, molt per damunt dels gestors de *DomusVi, i els seus intents de tractar de atacar als familiars amb suposats atacs als treballadors del centre.

  Per cert, aqueixos treballadors de primera línia, que ens van substituir, els que van acariciar i van acompanyar als nostres fins al final, i van tractar de traure'ns el millor en les videocridades, a aqueixos, GRÀCIES.

1 any després dels pitjors dies de les nostres vides.

Aquesta és la meua història, però com la meua hi ha 73 més, i segur que tots podrien comptar la desesperació, i la desinformació patida, el tracte inhumà de no saber que ocorria i com estava el nostre familiar. Són les històries del que mai es degué fer, i del drama passat.