El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Article de Francesc Jover per a Aramultimèdia,

Article de Francesc Jover per a Aramultimèdia

Record d'una excursió a Campanar

Un diumenge d'hivern de l'any 1997, pareix l'altre dia i fa més de vint-i-un anys, una bona colla d'amics pertanyents al grup cultural La Brúixola, férem una passejada per Campanar, la seva horta i el seu paratge del Pouet de la mà de Eduard Lluch que ens feia de guia.  Francesc Jover

Un diumenge d'hivern de l'any 1997, pareix l'altre dia i fa més de vint-i-un anys, una bona colla d'amics pertanyents al grup cultural La Brúixola, férem una passejada per Campanar, la seva horta i el seu paratge del Pouet de la mà de Eduard Lluch que ens feia de guia. Eduard és un expert coneixedor de la ciutat de València i dels seus voltants i era aleshores un militant d'aquelles associacions de veïns combatives que el post modernisme encara no s'havia engolit. Era de Campanar que considerava un poble -el seu poble- al que estimava molt, així com la seva horta, els seus molins fariners i alqueries gòtiques, que hi havia escampades per aquella horta de les que hui trobem a faltar. Aleshores Eduard Lluc lluitava des de l'associació de veïns per conservar l'equilibri que havia d'haver entre el progrés i les nostres arrels culturals, entre la societat del benestar i la nostra identitat. Era un dia de febrer d'eixos que a València ixen molt solejats i dinarem al restaurant dit l'Alqueria, que havia sigut rehabilitat amb molt bon i encertat gust, on també férem la corresponent tertúlia.

Campanar es troba a la part esquerra del riu Túria no més passar el poble de Mislata on actualment hi un gran parc, el Parc de Capçalera. Campanar fou un lloc habitat d'alqueries abans de l'arribada de Jaume I. Després va tindre ajuntament propi fins l'estiu de 1897, que la ciutat de València se'l va annexionar com a barri. Campanar, tot i passar-li el riu llepant-lo, no ha estat castigat per les riuades del Túria per trobar-se enclavat damunt d'un discret tossalet. Al reves que ha fet per exemple a la veïna Marxalenes. La seva horta s'ha beneficiat de les aigües que porten les sèquies que passen pel seu terme: la de Mestalla i la de Rascanya, dues de les grans set sèquies del Tribunal de les Aigües de València. Per elles passaven en el seu temps 14 files d'aigua cada una.

Passejar en aquell temps per aquell lloc i els seus voltants fou un vertader goig. Visitar les alqueries del Pouet, del Rei, de Barber fou un vertader plaer, el mateix del que tinc ara repassant les notes que vaig prendre. El nom de l'alqueria de Barber és relativament nou, perquè a finals del segle XIX encara es deia l'alqueria de Martí, per haver sigut de la família de José Martí, el mateix que va liderar la independència de Cuba. Els molins que hi havia al seu terme com el del Comte, de Pau, del Sol, dels Frares, etc., possiblement en l'actualitat estan alguns d'ells desapareguts del mapa. Per cert, ens deia Eduard aleshores que al molí dels Frares s'havia trobat una pintura parietal del segle XVII que li va llevar el protagonisme al molí que era una joia arqueològica medieval. La majoria de molins i alqueries de Campanar tenien l'origen medieval documentades al Repartiment.

Al mateix Camí del Pouet estava (parle del segle passat) l'ermitori més xicotet del País Valencià i està dedicat a la Mare de Déu de Campanar, una marededeu d'aquelles que diuen trobades, i al Crist del Pouet. Ens deia que era possiblement el Crist més laic que hi ha a l'església valenciana i que mai no havia passat una nit fora de la seva ermita, malgrat haver-lo dut en múltiples ocasions a la Parròquia de Campanar amb motiu de rogatives, festes, etc. Recordant aquella emotiva narrativa que feia Eduard Lluch d'aquestes coses hem confirma l'estima que tenia pel seu poble.

El poblat de Campanar, potser siga un dels que més han resistit els tentacles de l'expansió urbana de Valencia, conserva un regust harmònic de la seva època. Destacava aleshores la seva Pla‡a Major, que fins els anys vint estava rodejada de xiprers. Ens deia que, precisament ara el 19 de febrer -dia de la Mare de Déu de Campanar- fan una processó barroca que no se si en l'actualitat es fa.

El més greu de tot és que, durant els anys 90 del segle passat, una bona zona del Pouet que va estar protegida, on s'havia de fer un parc que harmonitzara alqueries i horta, molins i boscos, va quedar requalificat per l'Ajuntament de Rita Barberà, i convertit en zona residencial. Aquesta jugada municipal sembla va estat feta, segons les males llengües, a favor d'una important empresa constructora per compensar la manca de guanys obtinguts amb l'afer del solar dels jesuïtes de la ciutat de Valencia.

L'esplendorosa època de la Valencia del segle XV, va convertir en la ciutat més important d'Europa. Part d'aquella infraestructura es podia veure encara aleshores al Pouet de Campanar: La xarxa de sèquies que, a més de regar, donava energia a una important indústria, les alqueries residencials de la burgesia d'aquella època, etc. També en altres llocs de València, la irracionalitat de les diferents administracions dels últims cinquanta anys, ha esborrat els testimonis que hi havien i que van fer de Valencia una ciutat universalment rica en patrimoni i cultura. 

Rehabilitats els molins, alqueries i oberts al públic en aquell projecte que hi havia de parc, s'haguera convertit en una ruta històrica, gastronòmica i d'oci cultural que hagueren servit de testimoni d'aquell temps. Em sembla que solament s'ha rehabilitat el Molí del Sol, i potser no tan adequadament com calia fer-ho.

Francesc Jover

 

 

Article de Francesc Jover per a Aramultimèdia