El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Tere Mollá, feminista, activista social i comunicadora d'opinió

Tere Mollá

Sobre l’estigma de l’avortament voluntari

El dia vint-i-u d’abril de l’any mil nou-cents huitanta-set és un dels dies que no oblidaré mai. Aquest dia em van practicar un avortament voluntari …

El dia vint-i-u d’abril de l’any mil nou-cents huitanta-set és un dels dies que no oblidaré mai. Aquest dia em van practicar un avortament voluntari a una clínica privada de València.

Així ho vaig decidir quan em vaig assabentar. Em vaig informar al punt de planificació familiar del meu poble i una infermera anomenada Rosa, en va acompanyar en la decisió.

La legislació d’aquell moment era molt més rígida que l’actual i de no haver-ho fet, la meua salut psíquica s’haguera vist greument afectada. I, per descomptat que jo no seria qui sóc hui.

El metge, absolutament discret i prudent, només fa fer les preguntes necessàries i va emplenar la paperassa. Després va practicar la intervenció i em va deixar descansar.

No vaig tindre cap dubte. Sabia que ho podia i ho volia fer. Després tampoc vaig tindre mai cap càrrec de consciència. Ho vaig parlar amb la germana que em va acompanyar i vam acordar no comentar-ho en casa ni a la família. Començava l’auto estigmatització. Ja no vull callar més.

Al cap d’uns anys vaig canviar de ginecòleg i em vaig retrobar amb el que m’havia practicat l’avortament, però cap dels dos en vam reconéixer. Ell continuava sent atent i curós en uns moments tan delicats per a les dones. I jo continuava portant la seua targeta a la cartera. Em sabia el seu nom de memòria, però només un dia al cap dels anys, vaig mirar el timbre i me’n vaig recordar del nom de la targeta. Tremolava mentre pujava per l'escala cap a la seua clínica i, quan em va tocar el torn li ho vaig dir.

Li vaig comentar que havia oblidat la seua cara, però no el seu nom i que ara l’havia reconegut. Ens vam reconéixer immediatament i ens vam emocionar. Ell, com sempre, pedagògic em va explicar que era normal que no recordara la cara pel moment tan delicat que vaig viure.

Han passat anys i ara s’ha jubilat. Ell diu que els dos hem aprés dels dos, però en realitat jo crec que he aprés molt més que ell. I parlàvem fa poc, com, malgrat els anys que han passat, encara queda l’estigma d’haver avortat. Em deia, a la gent no li costa parlar que li han extirpat l’apèndix o que li han tret un queixal però sembla que parlar d’haver avortat, encara siga un estigma que arrossegueu les dones. I aquesta batalla per a conquerir la normalitat, l’hem de guanyar entre nosaltres, els professionals de la ginecologia i vosaltres les dones”. No em va quedar més remei que donar-li tota la raó del món.

És un procediment mèdic legal, un dret aconseguit per les dones i pel feminisme que ens han volgut arrabassar en massa ocasions, sobretot quan ha governat la dreta. Un procediment que a les clíniques legals on es practica, continuen sent assetjades per moviments a qui no li importa la vida dels nascuts, però volen impedir-nos a les dones l’exercici d’un dret aconseguit amb lluites, pors i molta violència envers els nostres cossos.

La meua confessió de hui no és cap ximpleria ni cap “flipada”. La meua confessió de hui és el trencament de l’estigmatització d'haver exercit un dret al seu moment i deixar que, el que fins ara era personal, passe a ser públic i, per tant polític. Malgrat totes les reaccions que puguen tindre alguns cavernícoles.

Afortunadament aquella legislació retrograda i tutelar de les nostres vides va desaparèixer al l’any 2010 amb l’entrada en vigor de l’actual llei de plaços que, a més parla de la salut sexual i reproductiva. I això ja es tot un avanç que va perillar a l’any 2014 amb Ruíz Gallardón però que les dones juntament amb el moviment feminista van aconseguir aturar i la dimissió de ministre que ens volia treure els drets ja assentats.

Jo ho vaig poder fer perquè gent com aquest home, malgrat una legislació que ens volia tutelar, va apostar per garantir el meu dret, els nostres drets a una maternitat voluntària i no forçada com la de les nostres mares, filles de la guerra i la postguerra. Jo vull que qui vinga darrere, les ara xiquetes o dones joves, puguen tindre garantit aquest dret garantit, igual que el vaig tindre jo, però sense cap estigma ni social ni familiar.

Anem-hi!!!. Ah i tot el meu respecte a les persones que fan sensibilització sobre el tema i que han dedicat la seua vida a millorar la salut sexual i reproductiva de les dones.