Soc TCAE

La meua professió és un clar exemple. La societat en general sap que quan va a un hospital hi ha unes infermeres que no son infermeres però que van vestides com les infermeres que cuiden molt be dels malalts. Son TCAEs, auxiliars d'infermeria. Jo sempre dic que "no soc una infermera  frustrada (com algú sol denominar-nos), sinó una auxiliar convençuda". Professió , com totes les sanitàries, altament vocacional.

Per què estic fent esta reflexió? Per què a més a més soc TCAE treballant en un geriàtric ( ara anomenat "Centres per a Majors Dependents"). Açò vol dir que eres més que invisible. Per a tots, per a les famílies, per a la societat, per a la administració, per als sindicats, per a companys de professió que treballen en hospitals. No som iguals, i ho diuen en un to despectiu que fa mal, molt mal. He d'aclarir que estic parlant de geriàtrics públics, dependents de la Generalitat Valenciana on per accedir has  d'estudiar i aprovar  oposicions exactament  igual que per accedir a treballar a un hospital públic dependent de la Generalitat Valenciana. Tot el personal sanitari estudia la seua professió en universitats o centres de formació professional. Si fins aquest punt  ho fem tot igual, per què després estem infravalorats en tots els aspectes?

Degut al COVID-19, la administració i la societat en general ha descobert que existeixen  uns centres on viu gent  major i que algunes persones cuiden d'ells. Si senyors, hi ha professionals sanitaris que cuiden dels vostres- nostres majors. Sent centres molt vulnerables, hem estat oblidats, com sempre, fins que  un  il·luminat ha pensat  en nosaltres.

Tranquils, ara som Sanitat. La Conselleria de Sanitat ha pres les competències dels geriàtrics públics i privats. Però continuem sent de segona, ara més que mai, per que als  hospitals també pateixen la manca de materials.

Els nostres majors estan fent-ho molt bé, confinats a les seues habitacions. I els més dependents no entenen el que està passant. No poden veure als seus familiars i ens abracen a nosaltres com si ho fóssim (que acabem sent-ho). Com els fas entendre que hem de respectar 1,5 metres de distància?

Que hi ha un virus que ens amenaça, que han de posar-se el colze en la boca per esternudar, que s'han de llavar les mans quasi contínuament, i al final de totes les explicacions acabes abraçant-los per que és l'únic que entenen. Eixe no és el protocol de la Generalitat Valenciana. És el protocol de la nostra realitat diària. Sense mascaretes  homologades, que son primordials.

Els nostres iaios continuen rebent assistència sanitària aliens a la situació real.

 Els nostres iaios no col·lapsaran les urgències del hospital per que  el seu centre és sanitari.

Els nostres iaios reben una assistència de qualitat per que estan atesos per el mateix personal sanitari que en un hospital.

Els nostres iaios no son malalts aguts que van a l'hospital, es curen i sen van a casa.

Els nostres iaios son malalts crònics que viuen i morint amb nosaltres.

Podem fer-ho millor? Sense cap dubte. Sols cal escoltar les  reivindicacions que fem des de ja fa molt temps i ningú ens escolta. Però ara ja som visibles. Som sanitat. Espere que quan passe la pandèmia i la nova normalitat s'instaure, continuen pensant en nosaltres. Existim.

Malauradament, hi ha noticies negatives, és la realitat del moment. En tots els àmbits sanitaris la problemàtica és comú. Eixirem d'esta. És clar que si. Però pagant un preu, de vegades un poc car. Hi haurà familiars que no puguen acomiadar-se i ho farem  per ells. Nosaltres vivim amb els iaios i som tots part de la família. Així ho sentim.

És la meua realitat. La de una TCAE treballant en un geriàtric.

Qualsevol TCAE