El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de MJC,

MJC

Soc TCAE III

Com a sanitaris estem rebent tots els dies un aplaudiment per part de tota la gent que ix als seus balcons. Només puc dir: GRÀCIES.

M'emociona i em reconforta, ens dona ànims per a continuar. També diuen que som herois, i jo particularment no vull ser-ho. De fet crec que no ho soc, perqué en aquest cas hauríem de ser tots.

Soc conscient que ho diuen perqué estem fent front al COVID-19 sense la protecció adequada. Però si tenim en compte als herois de tota la vida, als bons, tots tenen super poders. I nosaltres no. Així que no podem ser herois. Estem tocant la inconsciència a consciència. Sabem que les mesures preventives arriben tard. Que els EPIs no s'utilitzen de la millor manera, que fem mal moltes coses però no podem fer-les millor, i així i tot , aquí estem. No som herois, no tenim super poders. Si pense en els sanitaris o guàrdia civils morts pel COVID-19, no pense en ells com a herois, pense amb ells com a màrtirs. I quan açò passa és que estem fent alguna cosa mal. I no estem fent-la nosaltres. Tampoc gastaré energies buscant culpables.

La policia local, el samur, bombers i protecció civil venen al meu lloc de treball i ens aplaudeixen. I nosaltres a ells. Ens diuen: "Ànims". I tots sabem que encara queda molt. I m'agradaria que tots ens posàrem la capa de super herois i anàrem a treballar amb la il·lusió que ens caracteritza. No és així. Anem a treballar convençuts que és el que hem de fer, però de vegades ens agradaria quedar-nos a casa. No sabem si aquest dia ens contagiarem o no. I tenim famílies, i no els abracem, i no els besem (com la gran majoria, clar). Els herois no tenen por, nosaltres sí. Aquesta por es tradueix, en no poder fer prou, no poder fer més. No és una por a la nostra feina, continuarem fent-la de bon grat.

Herois són els xiquets que es queden a casa amb els pares.

Herois són els iaios que no entenen que s'han de quedar a casa sense poder parlar amb ningú.

Herois són els que morin sols.

Herois són els que estan immunodeprimits fent front a una altra malaltia.

Heroïnes aquelles dones que viuen amb els seus botxins, en temps d'alarma també.

Nosaltres som bons professionals, no es deixem portar per aplaudiments, i paraules boniques (que agraïm molt). Sols volem la protecció adequada per a continuar fent bé el nostre treball, sense que perille la nostra vida. Han de cuidar- nos, per a cuidar a molta gent.

Abans de la pandèmia érem el mateix personal sanitari públic. Aquest del que ningú se'n recordava. Aquest al que tiraven en cara, que per això et paguem. I poden creurem que de vegades no hi ha diners per a pagar el que fem. I hui som herois essencials. Que coses.

I després? Algú se'n recordarà de nosaltres?. Sí. No patiu. Continuarem a peu de llit reben bones paraules i no tan bones.

És la meua realitat. La d'una TCAE treballant en un geriàtric.