Tristor davant les dades

L'any 2022 va acabar amb la trista xifra de noranta-nou dones assassinades per violències masclistes de tota classe i condició. Es diu prompte, però han sigut noranta-nou vises segades només per haver nascut dones i per haver coincidit amb homes que les consideraven persones de segona classe per aquest mateix motiu: haver nascut dones.

Tenim un any acabat de començar i mentre escric aquestes línies en són ja sis les dones assassinades i encara no hem acabat la primera quinzena de l'any. També és possible que quan aquestes línies vegen la llum la xifra, haja augmentat dolorosament.

Cada vegada que veig que hi ha gent que nega l'origen d'aquestes violències masclistes i les nega, la sang em bull a les venes. Negar aquesta situació és donar ales a les diferents formes que el patriarcat té d'imposar-se i de mantindre els seus privilegis. Privilegis entre els quals es troba el de continuar considerant a les dones com a propietat dels homes i, per tant éssers de segona classe. Aquest concepte de superioritat arrelat al llarg de la història i fomentat per grans pensadors, ha donat pas a una naturalització de les violències masclistes per part d'una societat més aviat adormissada per altres qüestions com el consumisme ferotge o l'individualisme cada vegada més ferotge també.

Si a tot això li sumem que el tractament mediàtic que se li ha donat històricament a les violències masclistes sempre ha partit duna visió masculina i, per tant androcèntrica, ens trobarem que aquest tractament mediàtic ha sigut al llarg de molts anys un altre vector que acabava per justificar, tot i que fora de forma indirecta, als maltractadors o als assassins.

Tampoc podem perdre de vista un altre factor important: l'alt grau de patriarcalització de la justícia. I no sols perquè la majoria de jutges i, fins i tot jutgesses, siguen masclistes, que també, sinó perquè el propi "corpus jurídic" està aprovat partit de la premissa històrica de la superioritat masculina. Aquest factor també imprimeix a la justícia una claríssima petjada patriarcal que implica que es dicten sentències com la de La manada de Pamplona o d'altres. O que els mitjans i la resta d'agents jurídics actuaren com ho van fer en aquell cas o en altres com el de Juana Rivas.

I últimament amb l'aprovació de l'anomenada "Llei del solo sí es sí" i totes les controvèrsies que han aparegut l'assumpte no ha millorat. I el que resulta més dolorós de tot és que dones i criatures continuen sent les víctimes d'un sistema que es maquilla però no es transforma. I encara pitjor és que només el feminisme radical i històric reivindica mesures per a transformar i, així evitar totes aquestes morts i tot aquest patiment. A la resta, sembla donar-li igual perquè les prioritats són altres.

Fins i tot al Ministeri d'Igualtat que sembla haver-li passat les competències en aquest tema al Ministeri d'Interior o al de Justícia, mentre parts dels diners del pírric Pacte d'Estat contra les Violències Masclistes acaben sent destinats a altres assumptes que no són combatre les violències masclistes que patim les dones per haver nascut dones.

No sé què pensaran vostés al llegir aquestes línies, però jo els puc ben assegurar que em sent molt trista i impotent al veure com ens van assassinant i sembla que no passe res de res. Perquè pel que fa a aquest tema, sembla que mai passe res.