Una casa per a Enric Valor

La Mare dels Vents és un personatge singular. Enric Valor se’l va trobar i el va explicar en les rondalles «El rei Astoret» i «El xiquet que va nàixer de peus». Com a mare reglamentària, és patidora i afable i sap perfectament com controlar els seus fills —i com tractar les visites. Però quan no són a casa, els seus fills, els Vents, sempre amb una fam voraç, són capaços de destruir tot allò que troben. Tots coneixem bé els Vents i sabem detectar-los quan corren davant nostre, com el Vent de Tramuntana, carregat de temporals, o el Vent de Ponent, amb aquella calor tan desagradable... i quan algun d’ells no té un bon dia els veurem fent rodar contenidors, espetegar finestres, tombar soques. La Mare dels Vents, però, més discreta, solia amagar-se en una casa perduda entre serra i serra i, si rebia visita, la protegia dels seus fills, que hi acudien a hora de sopar. Em fa l’efecte, però, que la Mare dels Vents ha canviat d’habitatge.

Tinc aquesta sensació des que, fa poc, vaig tenir ocasió de visitar l’Espai Joan Fuster. O potser era la Fundació Carles Salvador. O la Casa Museu Blasco Ibáñez. O... Una casa antiga en un carrer principal. Una portalada amb portelles. Marques a terra de rodes de carro. Un cartell, ara metàl·lic, ara reforçat amb metacrilat. Casa Museu de Tal Persona Que Escrigué. De vegades, la casa és més humil i el carrer no és tan principal. De vegades no té portalada i portelles, només una porta —o una porteta. Pot tenir una petita biblioteca. Un fons per a consultar, una planta baixa per a conèixer, un programa per a divulgar. O no: potser simplement és l’escenari i el lloc idoni per explicar —millor encara: per parlar de— literatura. O de llengua. De vegades incorpora detalls, curiositats o algun element simbòlic —una ploma, una màquina d’escriure, unes ulleres, un barret. I papers, i cartes, i quaderns, i llibres. Una casa museu d’un escriptor, o d’una escriptora, no cal que siga el lloc on va viure, sinó el lloc on en viu ara la memòria —físicament. Entrar-hi no és entrar a una casa: és entrar a una literatura i que la literatura diga bon dia sóc la literatura de Tal Persona Que Escrigué. I és, també, entrar a destapar algun secret que només saben les persones que van conèixer aquesta persona, i que, des que has fet la visita, tu també saps.

Tenim un grapat de cases d’escriptors. Molt ben parades, dignes, requerides. Tanmateix, em desconcerta l’estat d’abandonament del projecte de la Casa Museu Enric Valor. Podria ser un espai per viure la literatura d’un dels escriptors valencians més estimats, el rondallista més llegit, el mestre de llengua més influent. El Consell va adquirir la casa l’any 2013. Som a 2018 i encara no és oberta. Em fa l’efecte, deia, que la Mare dels Vents ha canviat d’habitatge. Discreta com és, sense dir-ho a ningú, s’ha instal·lat a la casa d’Enric Valor: ell degué facilitar-li’n un joc de claus —perquè així ella podia anar a ventilar-la mentre ell no tornés. I crec que va bé que ca Enric Valor s’airege. El problema és que, mentre continue tancada al públic, mentre continue vivint-hi la Mare dels Vents, qualsevol Vent pot vindre un dia a sopar i destrossar-ho tot. I s’esfondrarà la casa abans que Enric Valor hi puga tornar en forma de memòria.

Vicent Vidal