Una ullada als noms de guerra (1)

El temps va aclarint-nos algunes llacunes que han hagut d’aquella història que venim denominant Memòria Democràtica, en majúscules. Tanmateix, sempre hi haurà algun detall anecdòtic que pot resultar-nos curiós, si més no, i que aniré comentant de tant en tant. Per exemple, abans de la República mai no havien permès inscriure als registres civils altres noms que no foren del santoral romà. La Constitució de 1931 va permetre a pares i mares llibertat d’inscriure els nadons amb antropònims de fora o de dins del santoral cristià. El costum més generalitzat era inscriure els xiquets i xiquetes amb noms dels pares i mares, de iaios i iaies, padrí o padrina, etc., però sempre corresponia a un llistat molt extens de noms que el rector comprovava abans de batejar el nadó. No s’admetia noms al marge d’aquell llistat. A més, era el nom del baptisme el que prevalia al registre civil, no altre. Fins el 1871 que van iniciar els Registres Civils, l’única font d’informació demogràfica eren els registres baptismals de les parròquies.

Durant la Segona República, a partir de ser aprovada pel Parlament la Constitució i corresponent al tarannà laic de la mateixa, el Registre Civil permetia qualsevol nom que desitjaven els pares i mares. Així i tot, de cap de manera mai no va prohibir l'exercici del bateig canònic com ara mateix vaig a comprovar en la següent taula. Jo mateix i molts altres vam ser batejats i inscrits al Registre Civil en els noms que desitjaven.

Quan la República va obrir eixe espai de llibertat, començaren algunes persones a posar tímidament noms fora del santoral romà. He fet per curiositat un buidatge al llibre de naixements del Registre Civil de Cocentaina a l’època republicana i he comprovat que ho feren solament 33 famílies. Son pocs els nadons inscrits amb noms exclosos del santoral en comparació dels que continuaren fent-ho segons la seva voluntat o creences.

El 1930, hi havien a Cocentaina 8.289 habitants que la República els va donar l’oportunitat d’exercitar un fet que hui, 90 anys desprès, és la cosa més normal i acceptable del món. Això és per a mi l’evidencia més clara del tarannà capdavanter que tenia la República.

Però, quines eren les poques persones «tant progres» que posaren uns noms tan atrevits? Els he comparat en una llista parcial de persones que foren represaliades pel franquisme a Cocentaina per si coincidia algun. N’he trobat 9 pares que coincideixen en aquelles llistes: un que es va exiliar i quan va tornar malalt el 1941, no van poder empresonar-lo perquè va morir als 11 dies d’haver arribat. Els altres huit foren dels empresonats, i un d’ells fou afusellat el 05/04/41. La resta de pares no figuren en el llistat de represaliats que tinc.

Quins eren els noms que aquelles famílies als anys 30 posaven als nadons? La immensa majoria com he dit continuaven posant els noms de sempre. Molts pocs foren els que s’atreviren a posar noms de científics, polítics o altres al voltant de la natura. A més, hi han tres famílies que posen destacats noms com Lenin o Durruti. Per cert, el pare d’un Lenin va ser absolt desprès que un tribunal militar el jutjara per alguna altra cosa. També hi havien dues xiquetes amb el nom de Iris, amb la grafia Y. Dos més posaren el nom de Floreal; altres Progreso i Edison, que és l’únic que no van canviar pel juny de 1939. Tots els que quedaren fora del santoral, foren anul·lats i obligats a batejar com Déu mana.

El nom que més es repeteix fins a hui vegades, és el que està al voltant de «Libertad», o «Libertario». Vull interpretar, no se si encertadament, que la llibertat era molt valorada aleshores. Si he de destacar alguns noms pel fons etimològic que tenen, és el d’Hèlios i Friné, noms grecs referent al sol, o heliocentrisme, i d’una musa i deessa grega. Potser alguns altres també demostren característiques paregudes. Alguns no he sabut desxifrar el significat, com: Asteriu; Aristela; Olga; Rubis; Alinei; etc.; supose serien noms que duien altres persones populars d’aleshores. La majoria son noms seriosos que demostren, si més no, un nivell cultural per damunt de la mitjana d’aquell moment. O també d’un altra visió de la vida o desig de trencar vells motlles culturals i costumistes. S’ha parlat molt d’aquella etapa com a revolució política, encara que de forma pejorativa. Però, sense negar la revolució social i política, havíem de reconsiderar amb el mateix nivell d’importància, la revolució cultural que vam perdre i a penes se’n parla. Un fet que de cap manera acceptaren els intolerants de sempre.

Per acabar amb aquest apartat de «noms de guerra», caldrà destacar en quina etapa va ser més utilitzat aquest espai de llibertat que va oferir la República. Entre el període 1933/1935, hi hagueren solament 3 famílies que inscriviren noms laics al Registre Civil. El 1936 hi hagueren 5 famílies; el 1937 foren 12 i el 1938 arribaren a 13. Vol dir això que al costat dels 1.535 naixements que hi hagueren en aquest període la gran majoria continuaren posant noms de sants i santes. Per la qual cosa podem afirmar hui que en cap moment el perill «roig» anava a enderrocar els pilars fonamentals de la societat. (Com encara diuen alguns).

He de valorar també el possible estat anímic d’algunes famílies oposant-se als poders fàctics per tanta radicalitat i negació que feien a les llibertats socials i polítiques. Almenys, per l’augment que va haver-hi d’inscripcions «rares» després de produir-se la rebel·lió militar i per la intransigència d’aquells que la defenien. Hi havien institucions i partits que radicalment no volien que canviara res. Podem imaginar-nos ara tanta obstinació i intolerància? No podia ser que algunes famílies demostraven així la seva impotència?

Pensem que tot el que considerem majors errors de la República es produïren, no solament per entrebancar la sortida de l’endarreriment que patíem, si no que a més ho feren, amb una malaurada guerra.