El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Article d'opinió de Teresa Mollá Castells, feminista, activista social i comunicadora d'opinió

Teresa Mollá Castells

Volem reconeixement pels treballs domèstics

Volem ocupació, que treball ens en sobra. Aquesta frase tan contundent no és meua. És duna de les meues mestres sindicalistes, l'Imma Bernabé, dona t…


Volem ocupació, que treball ens en sobra. Aquesta frase tan contundent no és meua. És duna de les meues mestres sindicalistes, l'Imma Bernabé, dona treballadora tenaç en les reivindicacions específiques de les dones treballadores i de la que vaig aprendre molt.

Podria parlar de bretxes salarials, diferenciació a l'hora de fer les valoracions de llocs de treball, sol enganxós, sostre de vidre, segregacions horitzontals i un llarg etc.

Però hui vull parlar d'un tema que és el gran absent històric en les reivindicacions històriques fora del feminisme. Es tracta del treball domèstic.

Aquest que barreja les tasques reproductives amb les productives i m'explique amb un exemple.

Tenim a una parella més o menys jove on ella és funcionària docent i ell treballador industrial. Com que a la parella els dos treballen, han pogut començar una vida en comú i allà que van.

Tenen horaris semblants en duració i amb jornades partides. En acabar de treballar toquen tasques domèstiques. I comença el problema. Cal ficar la rentadora, el rentaplats, confeccionar la llista de la compra i dissenyar la llista de menjars setmanals així com organitzar la neteja de la casa. Una part d'aquestes tasques són clarament físiques i, almenys de moment hi ha pocs problemes. Però hi ha una part que és clarament d'organització on, tradicionalment les dones han carregat amb ella.

Veure si queda arròs, detergent per a la rentadora, lleixiu per a netejar, pa congelat, fideus o, en cas que hi haja alguna criatura, menjar específic per a ella, bolquers o robeta neta per a ficar-li. I només són alguns exemples.

Aquesta càrrega mental acumulada a la jornada laboral i la domèstica que, en el millor dels casos és compartida, que no corresponsable, és font inesgotable de problemes emocionals per a les dones. I està comprovat.

Però tornem a la nostra parella que ha decidit tindre una criatura. Els dos agafen els permisos corresponents sense cap problema. Com ella és funcionària i la mare de la criatura, decideix demanar una reducció de jornada per a la cura i l'atenció de la criatura. Aquesta decisió, clarament redueix les seues retribucions i si la situació s'allarga o naix una altra criatura i se solapen les reduccions de jornada, a la llarga suposarà una pensió menor per la dedicació de la mare a la cura de les criatures que són dels dos.

I sumem. La dona suma a la seua jornada laboral reduïda, la de les tasques de la casa més o menys compartides, però (quasi sempre) amb tota la càrrega mental de l'organització de la llar, i la cura de les criatures. O siga varies jornades diferenciades. Una retribuïda i considerada ocupació i les altres que també és de treball que no ho estan però que, davant de la falta de polítiques reals de conciliació i d'ajudes a les famílies, recau sobre les dones.
Si tornem a la frase d'Imma, veurem clarament la diferència entre ocupació per la qual hi ha una retribució i treball, per la qual no n'hi ha.

I aquests treballs formen part del bon funcionament de l'Estat i descansen sobre els muscles de les dones. Però no apareixen a les grans pancartes del primer de maig salvant alguna pancarta feminista.

Des d'ací reclame una reflexió sobre la diferència entre els conceptes d'ocupació i de treballs que també realitzem les dones amb dobles i, fins i tot triples jornades, davant del Dia del Treball. Perquè treball és tot. I no tot l'hem de suportar nosaltres, les dones.

I, també, perquè estem fartes d’aquesta càrrega mental mai reconeguda però existent i que tants mals de cap ens causa.