Amando Blanquer: l’ànima de la música per a banda
Parlar d’Amando Blanquer Ponsoda (1935-2005) és evocar una de les figures més brillants i humanes que ha donat la música valenciana. El mestre alcoià va viure amb passió el seu ofici i va saber transformar-lo en un llenguatge universal capaç de commoure públics d’arreu del món.
Format a Alcoi, València, París i Roma amb mestres de prestigi internacional, Blanquer es va consolidar com un compositor de primer nivell europeu. El seu talent el va portar a guanyar el prestigiós Premi Roma i a ocupar la càtedra de composició al Conservatori Superior de València, des d’on va marcar generacions de músics.
El seu catàleg supera les tres-centes obres i inclou música simfònica, coral, de cambra i, sobretot, per a banda. Des de molt jove va entendre la importància d’este gènere i el va dotar d’una dignitat i un llenguatge nous. Va ser el creador de la primera marxa cristiana (Aleluya, 1958), un punt d’inflexió per a la música de Moros i Cristians, i va deixar peces tan emblemàtiques com L’Ambaixador, El Somni, Tarde de Abril o Marxa del Centenari.
Però més enllà del creador hi havia l’home: discret, proper i d’una senzillesa que captivava. Amando no buscava lluïment personal; desitjava comunicar-se a través de la música amb sinceritat i profunditat. El seu compromís amb la veritat artística i amb la seua terra el convertiren en un referent tant per la qualitat de les seues partitures com per la seua coherència vital.
Els qui el van conéixer recorden un mestre humà, capaç de transmetre emoció amb un sol gest i d’aconseguir que més d’un públic esclatara en aplaudiments amb llàgrimes als ulls. I així ens ho va dir José Rafael Pascual Vilaplana en la seua entrevista: “un home d’una humanitat extraordinària, amb un sentit del humor esfereïdor, símptoma d’una intel·ligència suprema, i sempre sabia dir-te el consell just i la paraula justa”. Les seues anècdotes, plenes d’ironia i saviesa, i la seua constant fidelitat a Alcoi i a la música festera, el situen com una figura imprescindible per entendre la cultura musical valenciana del segle XX.
Amando Blanquer va deixar un llegat que va molt més enllà de les partitures: va dignificar la música de banda i va demostrar que este gènere, nascut sovint en l’àmbit popular, podia ser també universal i profundament artístic. Hui, recordar-lo és escoltar el batec d’un poble i d’un temps, però sobretot el testimoni d’un home que va viure per i amb la música.