El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps
español Este contenido sólo está disponible en valenciano

Desapareguts en guerra (24)

Durant la guerra, els soldats mobilitzats al front tenien una relació epistolar regular amb la família dintre de les dificultats que hi havien. Les c…

Durant la guerra, els soldats mobilitzats al front tenien una relació epistolar regular amb la família dintre de les dificultats que hi havien. Les cartes, dins del territori de cada un dels bàndols, podien moure’s amb certa inseguretat per les línies divisòries que el front movia a un costat o altre. Sobretot quan el bàndol nacional anava ampliant el seu territori i deixava aïllats pobles on els soldats quedaven presoners i no podien comunicar en casa seva. Especialment però, va augmentar la dificultat els darrers mesos quan l’espai republicà es va partir en dos quedant els soldats ja vençuts (o a punt de fer-ho) baix el control de l’exercit franquista. Fou quan es produïren la major part de desapareguts. Tots els pobles de la zona republicana, supose que l’altra també, els Consells locals dedicaven molt de temps a rebre a tot hora els veïns que demanaven informació de pares o fills que estaven en el front i no sabien res d’ells des de feia tant i quan.

De nou he de citar la quantitat de documents depositats a l’arxiu de Cocentaina que ens parlen de desapareguts. Solament de la lleva del 29 a Cocentaina hi ha un ampla llista on el CRIM (Centre de Reclutament) demana informació al Consell possiblement per no tindre’ls controlats. És una prova més de l’embolic i descontrol del darrer any de guerra. El Consell fa una llista de les particularitats de cadascú.

Hi ha quantitat de documents concrets signats pels caporals de l’exercit a diferents fronts contestant a preguntes que feien els consells de cada poble demanant informació de soldats. Documents com aquests es poden trobar a tots els pobles on han quedat vestigis documentals d’aquella època.

Son testimonis de soldats que he pogut deduir, per haver conegut a algunes de les persones que citaré. Cadascú tenia els seus motius personals que no entraré a no ser que ho especifique el document. Uns perquè havien mort en combat; altres que s’havien passat a l’enemic; altres que podien haver desertat. També van haver-hi desapareguts que no ha quedat documentació i que de tant en tant apareixen restes a les excavacions arqueològiques que estan fent-se. Tanmateix, hi van haver molts altres que el final de la guerra és va agafar lluny de casa i la tornada la feien a peu i conforme podien. Podia ser també per haver quedat detinguts en camps de concentració que anaven soltant-los tal com els guanyadors comprovaven el «innocents» que eren. D’aquests últims no ha quedat, almenys no he trobat, cap document i els informes que tinc han segut orals.

Vaig a mostrar solament deu testimonis de desapareguts de Cocentaina que ens serviran de mostra de molts altres que no posaré per no allargar-me. El que vull destacar és el malestar i angúnia de les famílies quan es trencava l’habitual relació epistolar del membre que estava en el front. Podien passar dies o setmanes esperant notícies, fins que desesperats decidien anar on fora per demanar informació. Desprès, el que tardaven les cartes en anar i tornar en la informació que demanaven. Eixa incògnita per la vida d’essers volguts havia de ser horrible. Al cap d’un temps podien rebre noticies concretes o ambigües, però sempre amargues i de gran angoixa. No cal esforçar-nos massa per apropar-nos al patiment dels nostres iaios i iaies i entendre aquell malson que estaven passant. Caldria aguditzar la sensibilitat perquè això no passe mai més.   

Tots el documents que vaig a enllaçar són contestacions que fan diferents fronts o aquarteraments a la demanda d’informacions que s’ha fet. Començaré mostrant el document de l’oficina de pagament de l’exercit on certifica que Manuel Gil Carrascosa va desaparèixer el 5 de febrer de 1938 en «sierra Palomera», sense cap explicació més. Un altre desaparegut, aquest cas certificat de defunció i detalls del poble on està soterrat, Claudio Lopez Almiñana. Altre certificat d’agost del 1938 diu la desaparició de tres soldats de Cocentaina, especificant a la part de darrere on van desaparèixer tots tres. Cal dir que en el cas de José Mur, hi ha un altre ofici, aquest de la Brigada on pertanyia, on  informa a l’alcalde de Cocentaina que les certificacions que demanava la família estaven ja enviades al pare del citat soldat.

Un altre document, la 102 Brigada Mixta, informa a l’alcalde que Juan Enrique Fons, veí de l’Alcúdia, se’n va passar a l’enemic el 20 d’abril de 1938. També està el cas de Rafael Guillen Sanjuàn que va caure presoner el 22 d’agost de 1938. Per les memòries que va deixar aquesta persona sabem que, per uns cursos accelerats que feia l'exercit, va obtindre el grau de capità. Fou una nombrosa quantitat de soldats que va caure en poder de l’enemic perquè hi havien, diu el propi Guillen, solament de caporals i oficials més de 60. Dues hores després foren afusellats davant de tots 33 oficials. Guillen es va salvar perquè en aquell moment no portava la jaqueta que identificava la seva graduació militar. L’administració de l’exercit va iniciar l’expedient de pensió.

Un altre cas peculiar d’un soldat, Vicente Ferrandiz Lucas, que va caure ferit i l’hospitalitzaren el 1937 en un poble. En aquest cas el Consell Municipal de Cocentaina reclama els certificats corresponents per tramitar la pensió. Però poc temps desprès el poble va ser ocupat pels nacionals i Vicent consta definitivament com desaparegut. Altre cas dramàtic és el de Antonio Juan Mollà. Pareix ser que un amic, o familiar, va demanar informació a la XIII Brigada Internacional on estava destinat i li comunicaren la defunció. Finalitzaré amb el darrer document de Juan Sancho Vall (pot ser Valls) detallant que fou desaparegut en el front de Teruel i no s’ha sabut res més.

Altres documents d’aquest tipus, el Fòrum de la Memòria té el projecte de posar en la seva pàgina web consultable on tothom podrà tindre accés i descarregar-s’ho.

He d’acabar destacant que els desapareguts en guerra era motiu de malestar greu pels familiars i amics. Especialment vull destacar hui que la majoria d’aquests desapareguts eren joves i tenien novia. És el que va passar a un cosí germà meu, Pepe Domínguez, mort en el front i que de jovenet vaig conèixer a la seva novia. Tinc el joiós record d’haver-me ensenyat unes cartes que contenia també versos i que dissortadament no vaig fer copia. Dic açò perquè normalment lamentem i compartim en aquests casos el dolor dels familiars que sense cap dubte se’ls mereixen tots i més. Però, deixeu-me que us propose guardar un minut de silenci per aquelles xiques, hui anònimes, que foren trencats els seus projectes de futur i a més, mai no van tindre cap paper (més que les cartes) que certificara el seu compromís i amor a una persona. Possiblement van quedar marcades durant tota la vida per culpa d’una guerra totalment absurda. Un patiment del que mai s’ha parlat i que sens cap dubte hem de sumar a tants altres.