Discernir les coses de la RTVV

Cosa és una paraula meravellosa en valencià. Cadires són coses. Sentiments són coses. I qüestions, com per exemple sobre la RTVV, també són coses. I són d'estes últimes sobre les que vull fer matisacions d'una manera més ponderada que l'última volta que vaig escriure.

El tancament de Canal 9 i Ràdio 9 ha acabat molt a la valenciana: a hòsties. Un sainet escrit, dirigit i executat per personatges de sainet. Esta setmana vaig acudir a un debat organitzat a la Universitat de València pel professor de periodisme i opinió pública (i company) Guillermo López García. Hi havia convidats ex-treballadors de la tele, la ràdio i la Presidenta de la Unió de Periodistes. No em vaig poder quedar fins el final, però després d'hora i mitja, vaig traure la conclusió de que aquelles persones no feien una anàlisi correcta de la situació. Això és, que s'equivoquen en el seu plantejament a l'hora d'explicar el que ha passat, està passant i passarà. I s'equivoquen perquè no discernien massa bé algunes coses.

La primera i més important de les equivocacions és la valoració que fa el conjunt de la societat valenciana del tancament. Estos dies, intercanviant punts de vista sobre el que ha passat amb diferents persones que no formen part de l'àmbit professional, he pogut constatar que hi ha una percepció majoritària i és que la majoria de la gent pensa que els treballadors s'han mobilitzat quan ja no tenien res a perdre. Això, des del meu humil punt de vista, implica que abans d'explicar res han de fer una cosa molt important: més autocrítica; més autocrítica del que haja pogut ser el paper de moltes persones i molta gent en els últims 15 anys de la tele. Ací teniu més punts de vista.

I no cal que siga una autocrítica destructiva; però sí justa. Perquè el missatge de fons que sonava a la sala durant el debat era: "no podíem fer res més, les mobilitzacions van començar fa temps, la societat no ens volia escoltar". Molt bé; assumint que eixes coses siguen certes, i tot i això, què passa? Què hi ha? Hi ha que és tard. Molt tard; que és la percepció, condicionada o no, dirigida o no, que té la major part de la societat valenciana. I si volen guanyar adeptes a la causa, sincerament; amb un "és que no es podia fer res més" no basta. Comenceu disculpant-vos o reconeixent els errors i després, potser, la gent estarà disposada a escoltar i plantejar-se la qüestió de fons realment important: una societat, perquè siga plenament democràtica, precisa d'uns mitjans de comunicació públics que garantisquen l'accés a la informació.

Per què resulta tan difícil assumir responsabilitats? En el debat, es va arribar a dir que aquells que havíem abandonat la tele en el seu dia érem, fins i tot, uns covards. Potser siga veritat (i així ho he reconegut i deixat per escrit en la discussió posterior que va tindre el meu primer article). Jo seria (vaig ser) un covard una volta; però puc dir que no un dia, i un altre, i un altre, i un mes i un altre més i un any, i 15 anys. Gràcies per recordar-m'ho.

A la meua amiga Laura Navarro, qui també ha escrit sobre la seua experiència personal -molt bo l'article de principi a fi-, la van despatxar de Canal 9 per exercir el seu dret a vaga. Després, un tribunal li va donar la raó i "l'ens" la va haver de readmetre i indemnitzar. No obstant, casualitats de la vida, de les 8 persones que estàvem en una situació laboral idèntica és l'única que al final del procés no va continuar. No continuar era una cosa-eufemisme que s'usava molt en la tele. No continuava qui era problemàtic i qui no es plegava a les coses del context. És a dir, un purga ideològica en tota regla.

I, efectivament, ni Laura, ni Àlvar, ni Amparo, ni Anna, ni Artur, ni un llarguíssim etc., seran mai comparables amb qui ha estat dins durant anys i panys sotmetent-se als coses del context.

Cal discernir què és el concepte coses del context. Una idea que no els expliquem suficientment als estudiants de comunicació i periodisme és que la censura explícita pràcticament no existeix en l'àmbit laboral de la comunicació periodística. El concepte important és el d'autocensura, que és el que és aplicable en el 99% de les ocasions. Si no es té present en el dia a dia, poc conscient es pot ser de que qui manipula no és, precisament (o no només), el director, o subdirector de l'informatiu: qui manipula és un mateix.

Açò no és un ajust de comptes. No obstant, després del "no podíem fer res més, la culpa és d'ells", no es poden posar en el mateix sac a les 1.600 persones que han perdut el treball. Tan simple com això, NO ES POT.

Perquè una de les coses que també cal dir és que els sindicalistes haurien de saber reconéixer els seus errors i el de les seues organitzacions sindicals. Amb noms i cognoms, hauríem de saber quines persones entraven a dit en les oposicions, les mateixes on algunes persones entraven a dit. I entraven després de la negociació amb els responsables del PP. I no s'atreviu a dir que açò no és així; perquè parleu amb algú que ho va vore. No es pot ser part de la metàstasi del càncer i esperar que els qui, a més, hem conegut des de dins el problema, assentim sense més.

Comenceu per fer una llista: dir qui estava "enxufat". Comenceu per explicar el perquè de la inèrcia en la presa de decisions i la desídia del periodista, del càmera, del tècnic de so, del grafista, de l'elèctric, del muntador, de l'ajudant de realització, del lingüista... Perquè si hi ha una cosa de la que no s'ha dit ni parlat molt és que fer una tele manipulada no és només cosa dels periodistes. Fa falta el treball especialitzat de molta gent que té una quota de responsabilitat. Més xicoteta o més gran, però la té.

Una anècdota: només entrar a la sala, vaig vore per la cua de l'ull un dels experiodistes/expresentadors de Canal 9. Un d'aquells que "moderava" les "taules de debat" plurals de la tele. Pot dir-me algú què feia allí? Pot dir-me algú perquè jo ni ningú li ha de perdonar a esta persona tot el mal que ha fet?

Perquè resulta a més, que a la foto finish, als vergonyosos últims instants d'emissió, no sabies què era més trist; si la forma en la que els incompetents de la Generalitat/Moncloa estaven tancant la tele o la presència de determinades persones al plató dels informatius. Persones per les que, ni jo ni ningú hauria de donar la cara. Comenceu per discernir eixes coses.

Sabíeu que el dia que van tancar RTVV va coincidir amb l'excarceració de Miguel Ricart? És a dir, que el dia que tancaven la tele posaven en llibertat l'únic condemnat pel crim de les xiquetes d'Alcàsser. Recordeu el paper que va jugar Canal 9 en aquells mesos quan va tindre lloc el crim; muntant juís paral·lels, emmerdant l'opinió pública, fent sensacionalisme i pseudo-periodisme? La cosa no és d'ahir, amics, i resulta que una de les últimes cares que vam poder vore en l'últim minut de vida de la tele va ser, precisament, la d'un dels inventors de la informació de successos (escabrosos i morbosos) en este país.

I sí, des del PP està dient-se moltes mentides. El PP està amagant molta informació. El dia del tancament, Alberto Fabra s'instal·lava en el discurs demagògic de que li feien falta diners per pagar la sanitat, l'educació, la dependència... algú li hauria d'haver recordat, d'entrada, que els diners no són d'ells, sinó de tots. D'eixida, també li haurien d'haver recordat que algun dia les hemeroteques li passaran factura. Comença a saber-se que açò de la Comunitat Valenciana és l'experiment per carregar-se l'Estat de les Autonomies i que la tele ja té compradors (els tenia abans de tancar-la).

Un últim detall. Al debat es va llançar una pedra: el PP ha tancat la RTVV perquè formava part de l'aparell de finançament irregular del partit. Però, jo pense; no sou periodistes? Què vol dir això de tirar la pedra i amagar la mà? No l'amagueu tampoc. Veriueu-ho, que diria Xavi Castillo. Investigueu-ho. Useu l'agenda i useu la xarxa de connexions que hauríeu de tindre després de tants anys d'ofici. Per cert, que la corrupció no era només en este nivell. Caldria que també féreu la llista de les persones que, a més de la nòmina, han tingut durant moltíssims anys un xiringuito paral·lel i han fet negoci subcontractant-li determinats serveis a la tele.

Al final, la cosa potser més important és que ni todos fuimos los mejores, ni todos han sido los peores i no vull que es mesclen tant les coses què es perda el fons de l'article: fa falta una RTVV, però fa encara més falta involucrar la societat valenciana que, com he dit, no pensa a dia de hui que la representeu. I això és, justament, el que heu d'explicar abans que res més.

Germán Llorca
Mirades d'ARA