El Vaixell: conte reflexionat (1/3)

En els vaixell i ha classes. Les més poderoses estan per sobre de la coberta i les més altes estan al pont de "mando", amb el Capità. Les classes més pobres estan per sota de la coberta i fins i tot per sota de la línea de flotació, i mes avall les màquines i els magatzems.

Era Desembre de l'any 2012, un bon any si no fos perquè...... unes rates grosses, com si foren gats, i uns llops com si foren borregos, havien envaït la bodega i s'havien menjat tot el que hi havia que menjar, fins i tot van rosegar les parets del vaixell i pels forats que van fer, entrava aigua, que feia que el vaixell cada vegá s'enfonsara més.

A les hores el capità es deia PePéMaria-no, i va dir: -Tirarem coses al mar per a reflotar el vaixell!- i així, va tirar, dels hospitals, de les escoles, dels avis i de les dones que els cuidaven, dels malaltets que no podien caminar, de la gent que anava al metge, i de la gent que cuidava del vaixell, tot allò que ell pensava que tenien de més, tots els que estaven per baix de la coberta.

Als de coberta i el pont de comandament com que eren amiguets es va tirar ben poc.
Dels altres vaixells de la flota volien ajudar-nos però el PePéMaria-no deia !NO¡, tenia por, que vingueren a dir-li com manejar el vaixell. El vaixell era seu i volia fer el que li donara la gana. Ara bé, sé que va acceptar ajuda per als de coberta que eren els bancs, on estaven els diners de tots, i que se'ls havien malgasta't en regals per als amiguets, que es clar, eren tots de coberta i del pont de "mando" on estava el capità.

No sabem com acabarà esta història, ja que no hi han diners per reparar els forats i l'aigua continua entrant, no hi ha faena per a tots perquè les màquines estan mig parades, no hi ha menjar per a tots perquè els de dalt necessiten molt i fins i tot se'l enduen a altres vaixells. Als que no poden pagar perquè no tenen faena, els bancs els furten sa casa i algunes persones es tiren al mar i s'ofeguen. Molta gent jove se'n va a altres vaixells a treballar perquè ací no hi troben faena. Han pillat alguna rata i algun que altre llop, per a tancar-los, però diuen.. ¡No,no, jo no he fet res i sóc amic del Capità! I així no van a la presó.

La gent de sota-coberta puja a coberta a protestar, però estan esperant-los la policia que amb unes porres grans els peguen colps i els posen multes; es que el Capità no vol que li digen res i sempre diu que la culpa es de ZPsoe que era l'anterior Capità.

Mentre, el vaixell va fent-se vell i lleig i gent important està preparant-se el seu propi vaixell per navegar apart, ja que no confien en aquest vaixell i pensen que navega massa poc a poc.

Aquest conte tot i que ho parega ¡No s'ha acabat! ara ve lo bo.....

La Història del vaixell que es diu "Espanya"

Era una vegada que hi avien moltes barquetes i poc a poc, es van ajuntar per fer un vaixell gran i poder navegar per tos els mars, més segurs i conquerir noves terres. A este vaixell li van dir Espanya, açò fa més de 500 anys. L'idea era bona si no fos perquè.....

Dins del vaixell la gent es barallava per vore qui manava i els que eren més grans, furtaven als mes menudets i així eren cada vegada més grans. Els més grans es feien rics, els retors anaven al seu costat i tots dos tenien les panxes ben grosses i plenes i els pobres eren prims de tanta fam que passaven. Els rics i els retors estudiaven per saber més i els pobres pobrets no sabien ni llegir i treballaven per als rics per poder menjar un poc.

I així anaven navegant mal que bé, bé que mal, fins que un dia...... els de sota-coberta, que eren els pobres pobrets, però eren molts, van prendre el poder del vaixell amb unes votacions en que van ser majoria. Els rics de sempre, els de coberta i amiguets del Capità van ser apartats del poder. Els pobres volien repartir millor les riqueses del vaixell. La gent era molt feliç, tenien ganes de cantar, de ballar, d'estudiar, etc.Van fer escoles en tots els poblets que hi havien pel vaixell, però...... els rics van dir ¡NO!. ¡açò no pot ser! I.....

Van buscar a uns mariners traïdors, que tenien pistoles i els van dir: ¡Teniu que matar-los a tots els que estiguen al costat de els pobres! I així va començar una guerra que va matar a moltes persones, dones i xiquets. Els rics mataven als pobres, els pobres mataven als rics, van trencar cases, la gent passava fam i després de tres anys de guerra i un milió de morts, van guanyar els rics i... els rics eren cada vegada més rics i els pobres a la presó.

El Capità manava perquè tenia moltes pistoles i si algú deia res, el matava. El vaixell semblava un vaixell fantasma, no per als rics que cada vegada eren més rics i ademés tenien les pistoles, però sí pels pobres que no podien ni parlar, sols treballar per als rics, a canvi de poder menjar un poquet. Tot era com abans.

Era una època "muy prospera y feliz"-sobre tot pels rics que guanyaven diners sense problemes- i tenien al pobre poble, controlat i treballant sense poder dir res. I així van criar i educar als seus fills, en companya de monges i retors, unes persones que valoraven mes l'Afectivitat (al régimen) que l'Efectivitat, i que tenien en la comunió-confessió, perdonats els pecats (que eren molts).

El vaixell navegava brut i ronyós, els demés vaixells ni miraven, però poc a poc, els rics i poderosos de coberta, anaven adormint-se de tan a gustet que estaven i els pobres anaven pujant per amunt, estudiant i fent les faenes que els rics no feien i així van prosperar al llarg dels anys. Van passar molts anys, més de quaranta i els pobres ja no eren tan pobres i els rics estaven fent-se vells i la gent va dir prou......

¡volem Democràcia!

El Capità era vell va morir i es van acabar les pistoles i la gent parlava en llibertat i van triar nou Capità i tots van estar contents, menys els rics que ploraven a l'anterior Capità mort.

Els qui volien al capità mort, es van amagar per les esglésies, darrere els confessionaris, en les sagristies, disfressats de corderets, no eixien de casa, tenien por de la Democràcia i van dir ¡No al canvi!, ¡No a la Constitució!, volien tornar a les pistoles i van provar de matar al Capità que havien triat entre tots. Com que no van poder es van perdre i amagats darrere les sotanes dels retors, anaven pensant i maquinant que podrien fer per recuperar el poder que havien perdut.

I els pobres que havien estudiat i treballat molt i tenien ganes de fer les coses bé.....
¡Txannnnn! Van guanyar les eleccions y van triar Capità nou.

Capità FeliPsoe

Era del pobre poble, altra vegada i tots s'han recordaven del Capità vell i mort, que tenia moltes pistoles. Uns perquè tornara i els altres per a que no tornara mai més i per això, no van alçar mai la veu, parlaven i parlaven però no cridaven i així les pistoles estaven guardades.

Al Capità li deien FeliPsoe. No era dels rics i tampoc dels pobres, era del pobre poble, que tant havia patit amb el Capità mort que manava amb les pistoles. El primer que va fer, va ser: parlar amb alguns rics, els dels bancs, (que no es van amagar en les esglésies, perquè eren "jueus") i els va dir: ¡Senyors, jo vos ajude a vosaltres i vosaltres a mi!. I....¿com?, ¿com podem ajudar?- van contestar els banquers-: Pagant impostos i tenint els comptes clars, a la llum i ajudant a pagar a la gent que tée diners. I jo repartiré els diners als treballadors i ells els tornaran a portar al banc i sempre seran vostres.

Bé ens pareix molt encertat, -van dir els banquers-, però......hi ha un problema.... Hi ha un banquer que no paga i fa les coses malament, no actua amb ètica professional. Tapa unes empreses amb unes altres i esta donant mal exemple. Si és veritat, jo solucionaré el problema,- va dir el Capità-. I en vore que era veritat, que un banquer era un lladre, li va llevar tot el que tenia perquè la mentida era més gran del que tenia. Va ser una gran lliçó i una manera d'educar a tots els rics que ara, anaven a fer bondat.

Als rics no els va agradar la lliçó i menys al que estaven amagats en les esglésies, que veien com el negoci el feien els demes. Esperaven el seu moment. Els bancs es van fer grans, els diners passaven de mans en mans. Els banquers guanyaven diners, els treballadors també.

El Capità a continuació va parlar amb els empresaris i els va dir: Senyors, els puc ajudar a comprar màquines noves i ampliar els negocis. A renovar les empreses per fer-les més eficients. -I.....¿ nosaltres que tenim que fer?,- van dir els empresaris-. El Capità FeliPsoe va contestar: Dur els comptes clars i pagar els impostos corresponents. Poden fer més boniques les oficines, poden comprar coxes nous, i fer inversions en el negoci, viatjar per vendre a l'estranger, pagar bé als seus treballadors que treballen bé i tot això, farà que paguen menys impostos, va dir el Capità.

I aixì va ser, el vaixell s'omplí de cotxes Mercedes, es van pintar les fàbriques, les oficines es van modernitzar, les màquines eren noves i produïen més, es van fer carreteres i tot el vaixell anava fent-se bonic, fins i tot les bodegues, les màquines i els camarots.

Va tornar l'alegria, el vaixell navegava ràpid al costat del demés, que ens van ajudar i nosaltres a ells. Les bodegues estaven repletes de menjar. De luxe, era la cultura que es feia al vaixell. Com que pagàvem quasi tots, eren molts els bens que acumulava el vaixell i molt, el moviment de diners que passava de mans en mans.

Passaven els anys i els rics no podien fer-se amb el poder, el Capità FeliPsoe procurava fer-ho bé, sense alçar massa la veu, (si no, l'hagueren mort, com als anteriors Capitans dels pobres). Però.... tota felicitat s'acaba. Al Capità FeliPesoe li van créixer alguna rata i algun llop disfressat, que volien rosegar el vaixell. Tot i que els va tancar a la presó, ja li havien fet molt de mal. Però el mal més gros vindria ara.

El Capità PePéAznar

Tots els rics que estaven amagats darrere les sotanes dels retors, en els convents, els que no eixien de casa, els que ploraven pel Capità mort, els de les pistoles, els que no volien Democràcia, els llops disfressats de corderets, van començar a xillar, a insultar, a dir mentires del Capità FeliPsoe, a dir-li lladre, a dir-li ¡vés-te'n!, "¡Váyase Sr. Gonzalez!".

Van buscar a traïdors de l'Alt Estat Major per a traure informació reservada i publicar-la en periòdics "Afectos". Van utilitzar totes les artimanyes brutes que coneixien. I van aconseguir de tant de dir-ho, que la gent dubtara i així, vingueren noves eleccions i el nou Capità dels rics i dels retors, va fer eixir a tots a votar. Als dels convents, al que no eixien de casa, a tot els que tenien pistoles, als llops que es van posar la disfressa de corderet i tots plegats, a votar al PePé.

La "consigna" era "todos a una". L'ordre era "o conmigo o contra mí". L'estratègia era la mateixa que van emprar en la guerra. No tindre pietat. Primer que res, els van posar firmes i els van dir: "¿tienes Escrúpulos?" si contestaven SÍ, anaven fora. Si deien ¡NO!, perfecte, els dedicaven a la política. Els rics, que volien tornar a manar com abans, es van llegir la Constitució que abans no volien i en veure que els anava bé als seus plans, van dir: "¡Sí a la Constitución!" i en el llibret en la mà, van començar la guerra -bruta com totes les guerres- i van guanyar el poder del vaixell, ajudats per la gent que havia sigut enganyada i que es va posar de la seua part.

El Capità havia canviat ara era del PePé i li deien "Aznar". Eren els llops, que havien estat criats i educats pels rics i retors, mentre estaven amagant les seues intencions darrere les sotanes. I com que anaven disfraçats de corderets la gent no els tenia por i els deixava fer i desfer a la seua gana.

Quan van pillar el poder i es van situar al pont de comandament, es van adonar de les immenses riqueses que acumulava el vaixell, les bodegues repletes de provisions, la gent pobra tenia diners i se'ls gastava amb alegria, tot marxava bé i ningú es fa fixar com els creixien els "colmillos" i com es rajava la bava, als llops disfressats de corderets, mentre pensaven i deien: "Vamos a hacernos ricos".

El primer que van fer va ser posar als seus llops disfressats a les Caixes d'Estalvis que era on estaven els diners del pobre poble i que eren molts i en companyia de retors i amiguets de l'església -que no podien controlar als bancs- van començar, el major robatori de l'historia de quest vaixell.

Així també, van vendre als rics, les joies que tenia el vaixell, "Telefònica", "Campsa", "Repsol", "Endesa" "Argentaria"etc. Van donar poder i bens als retors i a les Esglésies que els havien amagat tan de temps, Van posar en venda el vaixell, per a que els llops que els havien ajudat, pogueren construir cases i fer-se rics.

No volien saber res de les màquines. Els empresaris, que veien com els llops es feien rics de manera fàcil, van abandonar les màquines per dedicar-se a l'especulació i al negoci fàcil i així es va acabar el treball a les empreses i tots volien treballar pel Càpita del vaixell, que era el que donava faena i diners al seus amics que si eren a demés de l'església, millor.

Sols els interessaven les festes que es feien en coberta per als rics. Deien: "El barco va Bien", clar, per a ells. Van fer autopistes sense cotxes, aeroports sense avions, trens sense pasatgers, ciutats de les arts, de les ciències, de la llum, de la cultura etc. sense res dins, parcs temàtics sense xiquets, tot per a fer-se rics i poder furtar els diners que eren de tots.

Van dur al Papa de Roma, costant i robant molts diners, van fer circuits de carreres per als que tenien coxes cars i van fer un port per als rics que tenien vaixell i que volien la Copa Amèrica i la Volvo. Tot amb diners que empraven i que sabien que no podrien tornar, deixant el deute per al pobre poble al que continuaven enganyant.

Van traure diners cap a altres vaixells per a tindre'ls amagats i no pagar impostos. Al mateix temps demanaven diners a altres vaixell per a poder viure bé, enganyant a la gent fent-los creure que "el Barco va Bien". La mentira era la seua arma mes important. Van crear periòdics i ràdios "Afectos" i moltes televisions per als amiguets, que parlaven bé d'ells. A les que eren del pobre poble les multaven i tancaven perquè es molestaven.
Tota esta gran mentira no es va descobrir fins a quinze anys desprès, quan el mal ja estava fet i poc es podia fer per remeiar-ho.

La mentira havia sortit bé i la principal finalitat d'aquesta guerra era acabar amb el progrés que havia dut la democràcia, a tots els pobles, ja no tan pobres. El progrés el volien sols per a ells. Ara es veu clar l'estratègia que era similar a la emprada durant la guerra que en tanta alegria van guanyar i que tan be es va anar als rics i a la església en aquells temps i que per tot i totes volen que torne.

[continuarà...]

Josep Revert