Els artistes tenen problemes: esnifen cocaïna i són egocentristes

Jo soc un assalariat. Em paguen per escriure crítiques teatrals. Diria que soc un mercenari de les lletres, però seria mentir perquè no cobre per escriure el que em diuen. No soc benevolent amb les obres de merda. No mentisc i dic que són “l’hòstia” per tal que la gent ho llegisca, vaja al teatre i es deixe els cacaus en taquilla, que el sector està molt malament. A mi (per sort), em paguen per escriure el que em dona la gana. Enguany, concretament, em paguen per escriure quatre crítiques de la Mostra de Teatre d’Alcoi –una diària– i ahir era el que tenia previst fer: escriure una crítica sobre “El aguante” i au. 

Malgrat tot, a pesar de les hores (soc un home major de vint-i-nou anys, quasi trenta; uf...), vaig decidir quedar-me a la representació de “El camino de la sal” i... La mare que els va parir! L’obra em va fer reviscolar d’una manera que vaig haver d’admetre que, per desgràcia, hauria d’escriure dues crítiques. Dues en una, com en les rebaixes d’El Corte Inglés. No podia no incloure “El camino de la sal”, no podia no parlar d’ella. Així que aquesta és una crítica doble. És treball doble. Treball doble no remunerat. Però què collons! M’encanta el meu treball. 

“El aguante”, de Víctor Sánchez Rodríguez (és tant l’autor com el director), té un títol que faria les delícies de qualsevol crític amb mala llet a qui no li haguera agradat. Es presta a un acudit fàcil i feridor. Però a mi, per sort, m’ha semblat una de les grans apostes del teatre valencià de la temporada. Està produït per l’Institut Valencià de Cultura (també conegut com l’Institut VIOLENT AMB la Cultura, segons apareixia en uns adhesius que molts professionals portaven a sobre ahir) i està interpretada per set bèsties de l’art dramàtic que és, juntament amb un guió de ferro que sembla una metralladora de frases per a emmarcar, el fort d’aquesta proposta escènica. Juntament amb una escenografia intimista i impressionista i una música veritablement colpidora. Però anem per parts. 

El teatre és un revival de “La gavina” de Txékhov. L’autor assegura que és la seua obra predilecta (que fins i tot va plorar en llegir-la per primera vegada), tot i que, explica, “no és una reescriptura de ‘La gavina’, és un joc d’espills”. Situa l’acció en el nostre present (en la ‘Mare Pàtria Espanya’, concretament en un poblet de l’àrea metropolitana de València), amb moltes referències recents (la dana, la covid). 

L’argument, per a aquells que no conegueu “La gavina” (què collons feu en la vostra vida?) és molt simple: una actriu famosa està enrotllada amb un prestigiós escriptor a qui ella no li fa massa gràcia, el seu fill vol ser escriptor (però no li ix), una aspirant a actriu vol triomfar (però li eixirà el tir per la culata)... O siga, un estol de persones té molts traumes i ho paga en els altres. Ho defineix millor el director que jo: “per què quan volem rebre amor fem just el contrari? Aquesta obra va de gent que s’equivoca, que no aconsegueix el que vol o que, per a aconseguir-ho, necessiten matar una gavina (...) innocent”.

“El aguante” és un drama, però té un fum de moments hilarants producte de la ironia de l’autor. Els seus personatges no parlen, disparen, i ho fan amb frases corrosives i d’una profunditat, humor i originalitat escandalosos: “Cal prohibir als heterosexuals escriure”, “La tardor ja no existeix (pel canvi climàtic)”, “Hi ha una cosa que està per damunt de l’amor: associar-se”... i altres. No tenia temps d’apuntar-les totes. I mira que vaig ràpid, a pesar d'estar a obscures al pati de butaques. 

Passem als intèrprets. I quins intèrprets! Marta Belenguer. No necessite dir res més. Tots sabeu qui és i del que és capaç, però en aquesta obra se supera a si mateixa construint una actriu a qui els anys li comencen a pesar. Manté una relació tensa (per utilitzar una paraula suau) amb el seu fill, a qui culpa del fet que la seua carrera no haja anat a més; és tacanya, autoritària, hipòcrita... però Belenguer la interpreta fantàsticament. L’escena de la reconciliació (?) amb el seu fill és violenta, lamentable i profundament humana. Només per aquest moment, Belenguer ja mereix tot el que li donen, siguen premis o, per descomptat, diners. Que tots hem de pagar factures. 

Toni Agustí ens sonarà a tots perquè tots hem vist en algun moment les sèries de Canal 9 “Autodefinists” o “Socarrats”. Ací, però, allunyat de la comèdia més blanca (o de cunyat), construeix el personatge d’un dramaturg d’èxit que viu (més aviat pateix) un bloqueig creatiu des que va morir la seua parella. Es passeja per l’escenari fent-se l’interessant, parlant de si mateix, reflexionant sobre el teatre o la vida (posant-se d’exemple a si mateix) i observant la vida de manera analítica per tal d’escriure una futura obra. És pesat, és egocentrista, és fals. És un cabró. Interpretar i defensar un paper així és molt fàcil (està molt ben escrit), però ‘humanitzar-lo’ de la manera en què ho fa Agustí, això ja és una altra cosa. 

Lorena López té el gran regal d’encarnar això que en la professió s’anomena “alleujament còmic”, un personatge imprescindible en els drames per tal que el públic puga respirar entre tragèdia i tragèdia. Viu una vida buida que només ompli el teatre (ni tan sols la seua parella ni el fill que pretenen tindre juntes), aguanta a base d’ampolles d’alcohol que li donen la valentia de dir el que pensa, per molt cruel que siga. La seua interpretació (com tot el que ha fet en la seua trajectòria professional) és poc més que brillant. 

Rocío Domènech, que interpreta la parella de l’anterior, és també el seu contrapunt. I això és una putada per a una actriu. Les seues frases (de tendència revolucionària, animalista, ecologista, anticapitalista) estan escrites per tal que altre personatge replique amb una frase irònica que provoque la comicitat del públic. És a dir, és un personatge que necessita ser immensament generós amb els seus companys i Domènech sap estar a l’altura. Interpreta el personatge amb la dignitat necessària i, fins i tot, va més enllà del simple tòpic.

Manuel Canchal és una de les grans promeses del teatre valencià. Ell no se’n recordarà, però vam coincidir breument a l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD) de València i vaig tindre el privilegi de ser testimoni del seu talent des del principi. Des d’aleshores, no ha fet més que créixer i créixer i créixer. No diré que siga la millor interpretació de tota l’obra, però sí la meua predilecta. Moure’s, de la manera en què ho fa Canchal, entre el patetisme i la dignitat del personatge és impossible, però ell ho aconsegueix. Plora, ordena, es queixa, depressió, alegria... Moltes vegades passa d’un a altre estat en qüestió de segons. La mare que va! Doneu-li algun premi. 

No sabia qui era Jorge Motos, que interpreta la parella de l’anterior. Ahir algú em va dir “és amic d’Aitana (la cantant)”, com si fora un títol oficial. Així que m’he posat a investigar sobre ell i, evidentment, el fet que siga amic o no d’Aitana és el menys important en la seua carrera que, malgrat la seua brevetat, és poc més que impecable. A pesar de la seua joventut (26 o 27 anys) i de l’accident que va patir i que el va obligar a actuar amb muletes, s’ha enfrontat a un personatge realment complex que defensa sobre l’escenari amb dents i ungles. És un animal escènic que, estic segur, amb el temps esdevindrà un gran del teatre/cinema/televisió nacionals. Feu-me cas, seguiu la seua carrera. 

Empar Ferrer, la veïna cocaïnòmana, té un personatge menut, però es menja la resta d’intèrprets amb la mateixa virulència que esnifa ratlles de coca. Treballa des de la naturalitat més absoluta fins al punt que sembla que no estiga ‘actuant’ i això, fill meu, és talent. Als seus peus, donya Empar. 

CRÍTICA DEBADES DE “EL CAMINO DE LA SAL”

L’obra comença mal. Dos personatges (Sergi Torrecilla i Lara Salvador) es planten davant del públic i comencen a enumerar coses –“muntanya”, “matolls”, “llibertat”– amb molta convicció i projecció, com en una obra ‘d’autor’ mala adreçada a ‘culturetes’ que creuen que les coses incomprensibles són obres d’art perquè, precisament, no entenen una merda. I això que es consideren ‘súpersabuts’. 

El que ve després, però, ningú s’ho espera. Paco Zarzosa, l’autor i també actor, pareix una obra realment espectacular. Podem dir que és teatre experimental, teatre de l’absurd, surrealisme, que és pirandel·lià... però siguem sincers, és una comèdia que, tot i parlar de qüestions més o menys profundes, és molt ‘mainstream’. La pot gaudir d’igual manera el ‘cultureta’ d’abans que la persona que només va al teatre a veure monòlegs de Leo Harlem. I això és pràcticament missió impossible, Paco. I tu ho has fet com si res. 

La història comença quan una parella arriba a una barraca solitària al bell mig de la muntanya, del no-res (és blanc o negre?), i descobreixen que no tenen llenya, no tenen alcohol, no tenen ni tan sols una habitació on follar. La cosa se’n va de mare quan apareix el mateix Paco Zarzoso i els revela que són personatges de ficció, productes de la seua ment, i que l’obra és una merda. Pretén enviar-los a les profunditats del seu cervell de dramaturg, a esperar per si, en algun futur, els requereix de nou (cosa bastant improbable), però aquests decideixen rebel·lar-se perquè el seu amor sembla haver travessat les fronteres de la imaginació de Paco Zarzoso. 

Poques vegades he rigut tant amb una obra de teatre. Cada paraula, cada frase, cada moviment. Tot sembla conspirar per fer que et pixes damunt. Eres un terrorista de l’humor, Paco. És teatre amb vaselina, d’aquell que, per tal de clavar-te el missatge (que moltes vegades és excessivament àrid i costa d’entrar) empra l’humor perquè així tot siga més fàcil. 

“El camino de la sal” és lliure, és ferotge, és farlopa pura. És tot el que vulgues que siga. Divertida fins a dir prou, àgil (et passa volant) i terriblement encoratjadora. A més, el monòleg final que es marca Torrecilla és una obra mestra en si mateix. 

Ja té collons que feu les coses tan bé com per a sentir-me obligat a fer una crítica que no tenia previst fer. Però què he de fer? No puc no parlar de vosaltres. Senyors i senyores del molt respectable públic, rasqueu-vos les butxaques i aneu a veure aquest monument teatral. No vos penedireu. Vos ho assegure. I el millor de tot, açò ho dic sense necessitat que m’hagen subornat. Tampoc diria que no a un sobre com a agraïment. Estem en contacte, Paco.