Fatxes humanistes, monges lesbianes i rojos fills de p**a: crítica de “Clandestins. Una història de desamor” de Rodolf Sirera

Un any més, La Dependent ha tingut l’honor d’inaugurar la Mostra de Teatre d’Alcoi. El 2024 ho va fer amb l’estrena d’“Ibers. Històries d’abelles, reines i abellots” i enguany, de nou, amb una altra estrena absoluta: (la lectura dramatitzada de) “Clandestins. Una història de desamor”, escrita per Rodolf Sirera (València, 1948) i guardonada amb el Premi de Teatre “Pep Cortés” 2023.

 

La representació va tindre lloc el dilluns 26 de maig a les 19:00 hores a la Sala d’Actes de l’IVAM CADA. Una vegada assegut a la butaca, vaig apreciar que l’edat mitjana del molt respectable públic rondava (siguem optimistes) els 50 anys. La joventut es limitava a tres o quatre persones atrinxerades en un mar de canes i permanents. Incloent-hi el Mago Hugo, d’incògnit, amb la seua gorra calada fins a les orelles. A veure, què collons necessita la joventut per a interessar-se pel teatre? En aquesta obra hi ha morts, sexe, espies... fins i tot una monja salta pels aires!

 

 

En la seua defensa, he de dir que la lectura dramatitzada no és un format massa “popular”, especialment a la nostra zona. És més típic veure’l a les grans ciutats, sobretot a sales xicotetes o cafés-teatres de barris bohemis, on autors i companyies tracten de buscar (de vegades, desesperadament) un productor que desenfunde el talonari i faça realitat un somni que, de moment, només viu al paper. O, tal vegada, només volen testar l'eficàcia d'un text davant un públic real. 

 

Quan pensem en una “lectura dramatitzada”, ens ve al cap una filera de cadires al mig d’un espai desert, on els actors (moltes vegades familiars i amics de l’autor) seuen com si anaren a ser afusellats (paraula molt adient per a aquesta obra) i lligen de manera monòtona, travant-se i, alguns, fins i tot, col·locant-se el guió a un pam dels ulls perquè no veuen tres en un burro.

 

La posada en escena de La Dependent, per molt “lectura dramatitzada” que siga, està molt llunyana d’aquesta idea. Sí, els actors actuen amb el llibret a les mans, l’escenografia i el vestuari són limitats, i una persona (en aquest cas, el periodista alcoià Ramon Climent, amb una veu que definiria de divina) llig les acotacions en veu alta, fins i tot aquelles més innecessàries; però, en aquest cas, la lectura està molt pròxima al que entenem per “teatre normal i corrent”.

 

 

El treball de direcció, a càrrec de Pepa Miralles (eixe monstre de l’escena valenciana), és ben palpable en les actuacions dels intèrprets, molts dels quals ni tan sols necessiten consultar el guió; i l’apartat tècnic, incloent-hi llum, so i banda sonora (a càrrec d’Adrià Sempere), malgrat les limitacions de l’espai, són essencials a l’hora d’endinsar-nos en un context obscur, sinistre i ple d’amenaces.

 

“Clandestins. Una història de desamor” ens transporta al Brasil del 1968, en plena dictadura d’Artur da Costa; i ens presenta Gabriela Duarte (Conxi Domènech, qui porta avant un vertader "tour de force"), la dona d’un dissident polític a qui l’autoritat militar busca desesperadament. Per a assolir aquest objectiu, no dubten a portar a Gabriela fins al límit, torturant-la, vexant-la o fent-li xantatge. La trama, però, va més enllà de la (simple) crítica a les dictadures. No es tracta d'una rèplica d'"El crimen de Cuenca" (1980, Pilar Miró). Cal tindre present el subtítol: “una història de desamor”.

 

 

L’amor és el sentiment que guia cada acte de la protagonista, qui no té res a veure amb la política. “Jo no soc una lluitadora per la llibertat, només vull viure en pau”, assegura. Per tal de protegir el seu marit, és capaç de mantenir relacions sexuals amb Sor Camila (magnífica Àngels Vicedo) o suportar una sessió de tortura a càrrec d’un policia (Carlos Sellés) que sembla posseït pel Killer Bob de “Twin Peaks” (1990-91/2017). No obstant això, el pitjor no són els colps, sinó la humiliació a la qual es veu sotmesa: nua i convertida en un objecte sexual, és salvada in extremis per la intervenció del coronel Freire (un gegant Pep Sellés; qui dispara perletes com “el passaport no és un dret, és un privilegi”).

 

I és ací, precisament, on resideix la pedra filosofal de l’obra: en la contradicció dels personatges. És molt significatiu que siga un militar qui li retorne (part) de la dignitat a Gabriela quan li deixa la seua gavardina perquè es cobrisca el cos ple de blaüres. És un torturador, ha ordenat matar persones innocents, intercepta cartes privades, defensa un règim dictatorial... però amb un simple gest, tant humà com quotidià, és capaç de fer-se, si no simpàtic, almenys menys odiós. I sense necessitat de recórrer a diàlegs o monòlegs sobreexplicatius i tediosos. Açò es diu “economia de mitjans narratius”, però també és un xicotet exemple de per què Rodolf Sirera és un monument del teatre europeu.

 

 

Per la seua part, el marit de Gabriela, Rodrigo Duarte (Jonatan Garcia: l’actor alcoià del darrer anunci de la loteria nacional) presenta, segurament, la contradicció més gran de l’obra: és un lluitador per la llibertat i la democràcia, però també és capaç d’utilitzar la seua dona com a bomba humana -sense el seu consentiment- o d’assassinar-la a sang freda.

 

Sor Camila, protectora (i alguna cosa més) de la protagonista, lliura una batalla interna, dividida entre el deure (és una espia a sou de la dictadura) i l’amor a Gabriela. Un amor sincer, pur i, a la vegada, condemnat per l’Església que representa; el qual la durà a trair les seues creences més arrelades i, com un Crist postmodern, sacrificar-se amb la bomba que estava destinada a la seua estimada. Aquesta immolació posa fi a la seua vida i a la del coronel Freire, esdevenint un vetlat atemptat polític orquestrat des de les ombres de la clandestinitat per Rodrigo Duarte, qui assegura, amb un sac d’hipocresia, que “els sacrificis s’han de fer amb consciència”. Una definició que, en el cas de Sor Camila (qui no tenia ni idea que li havien posat una bomba), esdevé una burla.

 

 

A més a més, bona part de les relacions dels personatges es fonamenten en una llarga successió d’enganys: Gabriela enganya Sor Camila i s’entrega sexualment a ella amb l’esperança d’aconseguir un passaport amb el qual poder escapar del país; Sor Camila, al seu torn, enganya Gabriela fent-se passar per la seua confident quan, en realitat, treballa per a la policia; mentre el marit de Gabriela l’enganya fent-li creure que l’estima, quan només vol utilitzar-la políticament. Ningú és qui diu ser, però tots fan servir l’amor com a arma per a manipular els altres i fer realitat els seus objectius, siguen aquests més o menys “justos”.  

 

Del que ens parla l’obra, en realitat, és de com els “grans” ideals, des de l’esquerra més radical (representada per Rodrigo Duarte) fins a l’extrema dreta (coronel Freire) anul·len, manipulen o destrueixen les persones (Gabriela Duarte), presentant, això sí, una sèrie de grisos (com Sor Gabriela o l’agent doble de la policia (Rubén Mira), una peça més de l’engranatge del sistema repressiu i racista que, irònicament, el margina pel seu color de pell).

 

 

Imagineu-vos si la vida de les persones importa poc que Rodrigo Duarte, el (presumpte) baluard de la llibertat, no dubta a convertir Sor Camila en una màrtir (involuntària) o tractar d'assassinar Gabriela perquè “ha deixat de ser útil”. Per a ell, no és més que “un dany col·lateral”.

 

El final de l’obra (com una tragèdia grega o l’“Ay, Carmela” de Sanchis Sinisterra) no pot ser més explícit: Gabriela i el policia que l’ha salvat són afusellats per les forces repressores. Les ideologies, dutes a l’extrem, ho destrueixen tot, fins i tot a aquells no se’n deuen res.

 

 

Cal destacar (com si no ho sabérem ja) la gran perícia de Sirera a l’hora de dissenyar l’estructura dramàtica, que funciona amb la precisió d’un rellotge suís. A diferència d’aquella bestialitat del teatre contemporani com és “El verí de teatre” (que respecta la unitat d’espai i temps), “Clandestins” presenta una cronologia dilatada i diferents canvis d’escenari (suggerits pel canvi de color dels focus) i cada escena finalitza amb un contundent “cliffhanger” (molt típic de les telenovel·les, com “Amar en tiempos revueltos”, on ha treballat Sirera, juntament amb el seu germà Josep Lluís).

 

El ritme, a més a més, es pot definir de trepidant, sobretot durant el terç final, on fins i tot és comparable als thrillers més “mainstream” de Hollywood, incloent-hi tirs, explosions, persecucions i girs finals a l’estil del “Missió impossible”.

 

En definitiva, un nou text per a afegir al calaix (ben farcit) d’obres mestres del principal renovador del teatre valencià del segle XX; posat per primera vegada sobre escena amb un planter d’actors entregats i una direcció escènica que va més enllà de la simple lectura dramàtica. Si ets un productor escènic i et xorren els diners, no sé què fas que encara no has comprat els drets d’aquesta obra.