Joan Valls, el Blavet i el rei Pere, en els sainets del Mig Any 2026
Plens fins a la bandera, com sempre, els sainets d’ambientació festera del Mig Any d’Alcoi 2026, representats al Teatre Salesians. Programa doble per a commemorar el 750é aniversari del patronatge de Sant Jordi amb les obres La vinguda del rei Pere i La visita del Blavet, de Joan Valls. Dos muntatges corals i multitudinaris.
La vinguda del rei Pere i La visita del Blavet, de l’il·lustre Joan Valls, han sigut els sainets triats pel Quadre Artístic de l’Associació de Sant Jordi per a complir la tradició de «sainetejar» pel Mig Any. Dos microsainets amb rigor històric i d’eixa categoria costumista que «parla en vers» i presenta tota mena de personatges: històrics, afegits i presentadors.
Res a dir davant de qualsevol obra de Joan Valls. Ja sabíem a què anàvem, però potser molts dels habituals dels sainets es mostraren contrariats a l’eixida «perquè esperaven una història d’embrolls, fantasmes, acudits, plis play i formaeta final». I això no és Joan Valls.
A favor de la representació, la seua coralitat, amb més de 50 persones entre tots els participants, inclosos ballets, dansadors i dolçainers. Molts actors i actrius, la majoria amateurs, que han deixat el pavelló ben alt. Perquè, realment, amb tanta gent sobre un escenari… es corre el risc de trabucar-se o entropessar. Res d’això va passar.
Sí que cal deixar constància de la mala sonorització. No se sap si per l’acústica del teatre, per la falta de vocalització dels actors i actrius o per la dificultat de reproduir els versos de Joan Valls. El cert és que no se sentia massa bé i, en ocasions, no s’entenia. També pot ser culpa de la possible o pressumpta sordesa de qui escriu esta crítica.
Els dos sainets, desenvolupats en escenaris amb grans recreacions —per la grandària— en panells fets amb IA, rememoren la trobada del rei Pere, fill de Jaume I, i el fill d’Al-Azraq. Dos líders de religions i bàndols oposats que, no obstant això —bon exemple per als polítics i els ciutadans radicals de l’actualitat en assumptes com ara la crisi de Ceuta o Torrepacheco—, es respecten. Moros i cristians es manifesten lleialtat mútuament.
El segon sainet porta a la contemporaneïtat la tornada, per un dia, d’Al-Azraq a Alcoi, 750 anys després.
Com que ja sabem que estos sainets de Joan Valls no són com els que agraden a les dones del cardat, realment no vam trobar massa rialles. Només en els moments en què el rei Pere fa de «cabo» com ho fan els de la Font de la Figuera, o quan la senyoreta alcoiana queda absolutament enamorada d’Al-Azraq i dels seus ulls blaus en el segon sainet.
En definitiva, molta actitud, molta voluntat i un espectacle molt ben dirigit. Però massa balls i poca «xixa» sainetera d’eixa que et fa pixar de riure.
Però bé, molt bé.