La màgia del Nadal a Alcoi: Quan els Reis Mags et criden pel teu nom

A Alcoi batega el cor autèntic de Nadal, un refugi on la màgia no es fabrica, es respira. Mentres el món sencer es vist de festa, ací el Nadal Alcoià brilla amb una llum distinta: no és només una data en el calendari, sinó una temporada cultural vibrant, una ona d'emoció que transforma la ciutat en un escenari ple de vida. Per alguna cosa Alcoi és la Ciutat del Nadal . Reconeguda com a Festa d'Interés Turístic Nacional, esta celebració guarda un tresor únic: la seua Trilogia Nadalenca (Pastoretes, Bàndol i Cavalcada), una tradició cuidada amb passió des del segle XIX.

 

El Betlem de Tirisiti: El guardià de la tradició

 

Molt abans que els Reis Mags perfilen l'horitzó, Nadal a Alcoi té un amo indiscutible: Tirisiti. No estem parlant simplement d'un teatre de marionetes; el Betlem de Tirisiti és una joia cultural declarada Bé d'Interés Cultural (BIC) i una experiència que tot alcoià porta impremta en la seua memòria sentimental. És el pròleg necessari, el motor que arranca la maquinària de la il·lusió a la ciutat.

El que fa a este Betlem una cosa extraordinària no és només la seua antiguitat (els seus orígens es remunten al segle XIX), sinó la seua mecànica i la seua ànima. A diferència dels titelles que pengen de fils, els personatges de Tirisiti es mouen mitjançant la tècnica de "peu i vareta". Els ninots es desplacen per guies ocultes en el sòl de l'escenari, la qual cosa els dona un moviment característic i àgil, quasi com si patinaren per les taules.

 

Però si tanques els ulls, ho reconeixeràs a l'instant per la seua veu. Tirisiti no parla com nosaltres, es comunica amb un llenguatge vibrant, agut i molt particular. L'actor que li dona vida utilitza en la boca un xicotet instrument metàl·lic anomenat llengüeta. És un so que potser has escoltat alguna vegada en el centre de grans ciutats com Madrid, usat per venedors ambulants per a cridar l'atenció amb xiulades curioses. No obstant això, a Alcoi, eixe so deixa de ser un reclam de carrer per a convertir-se en la veu del nostre protagonista, un idioma propi que tots els xiquets de la ciutat entenen a la perfecció.

La seua verdadera màgia residix en el seu guió, una mescla audaç on el sagrat es dona la mà amb el profà. Esta dualitat es reflectix fins i tot en l'idioma: la narració de la Història Sagrada manté un castellà solemne, mentres que l'espurna dels diàlegs i les divertides interpel·lacions al públic fluïxen en valencià. En l'escenari conviuen el naixement de Jesús i l'Adoració dels Reis amb escenes costumistes i xafarderies locals. Tirisiti, el venter protagonista, és un personatge un poc vague i xafarder que, des de la seua finestra, narra el que passa amb una gràcia única. Al costat d'ell sempre està Tereseta, la seua dona, que intenta posar orde, l'Avi rondinaire o el torero Clàssic.

El més divertit és que, encara que la història del Betlem és sempre la mateixa, el guió s'actualitza amb bromes sobre les notícies del moment, les obres de la ciutat, la política o les anècdotes de l'any. Així, Tirisiti es convertix en el cronista més volgut i burleta d'Alcoi, capaç de fer riure als majors amb un acudit d'actualitat mentres els xiquets al·lucinen amb els moviments dels ninots.

Este teatre no és només un entreteniment infantil, és un termòmetre de Nadal a la ciutat. Cada any, les xifres d'assistència demostren que el Tirisiti és un fenomen, arribant a marcar una fita absoluta en la campanya 2024-2025 amb un rècord de 32.740 espectadors. No sols van els col·legis, van famílies senceres, grups d'amics i turistes que no volen perdre's esta raresa. És tal la demanda que el sistema de venda d'entrades es convertix en el primer gran esdeveniment de les festes de Nadal, penjant el cartell de 'tot venut' en temps rècord.

 

El sopar del pobre: la vespra gastronòmica abans de la sort

 

Just quan la resta d'Espanya es va al llit amb els nervis de punta esperant el sorteig de la Loteria de Nadal, Alcoi fa una cosa diferent: asseure's a la taula. Mentres els altres somien amb números i milions, ací celebrem el "Sopar del pobre".

Per a entendre el motiu d'este sopar, cal viatjar arrere en el temps, a l'Alcoi industrial de mitjan XX. L'origen d'este costum és una mescla de superstició, humor i esperança. La idea era molt simple: esta és l'última nit que som pobres.

Els alcoians van pensar que la millor manera de cridar a la sort del sorteig del dia 22 de desembre era "tocar fons" gastronòmicament la nit anterior. Era un ritual irònic: sopem el més barat i humil que existix (pimentons verds, sardines i ous fregits) per a demostrar-li al destí que estem llestos per a rebre la pluja de milions de l'endemà.

Al final, la verdadera riquesa d'esta nit no es mesura en euros, sinó en companyia. Des del menjador de casa fins al bullici de bars, restaurants i filaes, Alcoi s'asseu a la taula per a celebrar l'amistat. És el moment de repartir els últims dècims de loteria, de somiar en com gastarem eixos diners que encara no tenim i d'alçar les copes per a confirmar el que tots sentim: Nadal a Alcoi ja és ací.

Un menú sagrat sense luxes ni etiquetes

En esta nit tan especial, oblida't dels llagostins cars, el pernil d'etiqueta negra o els rostits complicats. Ací el protocol es trenca i el luxe està estrictament prohibit. El menú és sagrat per la seua senzillesa, un homenatge directe a la cuina dels nostres avis i als sabors de la terra.

El que mana en la taula és la humilitat: sardines salades de bota, ous fregits i pimentó verd. Fins i tot alguns s'atrevixen a convertir-ho en més alcoià encara afegint la joia de la nostra gastronomia: la pericana. Eixe plat tan nostre, mescla de pimentons secs, capellans i un bon oli d'oliva. És un sopar que fa olor de tradició i fa gust de memòria.

La Trilogia Nadalenca: un guió màgic en tres actes

 

Per a entendre Nadal a Alcoi no n'hi ha prou amb mirar el calendari; cal entendre la seua narrativa. Ací les festes no són esdeveniments solts, són els capítols d'una història perfectament filada que anomenem la Trilogia Nadalenca. Este concepte definix la successió cronològica dels tres grans actes: Les Pastoretes, el Bàndol Real i la Cavalcada.

És una estructura teatral que convertix a la ciutat en un escenari ininterromput. No és casualitat ni improvisació, és una herència cultural que s'ha mantingut fidel a la seua essència durant més d'un segle.

Primer arriben els pastors per a anunciar la bona nova (Pastoretes), després arriba l'Ambaixador per a anunciar l'arribada dels monarques i arreplegar els encàrrecs (Bàndol) i finalment, fan la seua entrada triomfal els Reis Mags (Cavalcada). És un crescendo d'emocions dissenyat perquè, quan arribe la nit del 5 de gener, la il·lusió s'haja desbordat per complet.

Primer acte. Les Pastoretes i la innocència al carrer

 

Si el Sopar del Pobre calfa l'ambient, Les Pastoretes és el tret d'eixida oficial. El matí alcoià es desperta distinta per a celebrar el Primer Acte de la Trilogia, una joia històrica que es celebra als nostres carrers des de 1889. Però no és només una festa antiga; l'acte ostenta la màxima protecció patrimonial en estar catalogat com a Bé d'Interés Cultural (BIC).

Esta distinció de BIC marca amb rigor la seua data de celebració: ha de ser "el matí del diumenge o del dia festiu anterior al 5 de gener". No obstant això, la tradició està viva i busca protegir-se a si mateixa. Atés que esta norma provoca que a vegades coincidisca amb dies complicats com l'1 de gener, el 31 de desembre o fins i tot el dia 4 (solapant-se amb el Bàndol), les entitats que donen vida a l'acte han sol·licitat a l'Ajuntament que gestione amb la Generalitat excepciones per a evitar estes dates i garantir així l'esplendor que la desfilada mereix.

Més enllà del calendari, esta desfilada matinal, solar i alegre continua mantenint intacta la seua essència. És una cavalcada infantil on els protagonistes són un nombrós grup de xiquets i xiquetes vestits amb la indumentària de pastors. Cuidada fins a l'últim detall, la roba reflexa fidelment com vestia la gent humil en estes muntanyes en l'època en què va nàixer la tradició.

Veure'ls baixar pel carrer de San Nicoláu és obrir una finestra directa al passat. No sols caminen, el carrer cobra vida amb els Pastorets i les Pastoretes ballant al so dels tabals i de les dolçaines, una melodia que ens connecta amb les nostres arrels. Desfilen sobre carros engalanats i caminen acompanyats dels seus ramats reals per a dirigir-se a l'estable, situat en la Plaça d'Espanya.

Allí els espera la Sagrada Família. El moment cim arriba quan els xicotets oferixen els seus regals (ous, pa, dolços) al Xiquet Jesús. És un acte d'una tendresa desbordant que servix per a recordar-nos de què va tot això: de la innocència, de la generositat i de l'espera de la gran nit que està per arribar.

Segon acte. El compte arrere: del Bàndol a les muntanyes  

 

El dia 4 de gener l'atmosfera a Alcoi canvia per complet. Ja no és només festa; és la vespra de la nit més gran. A hora foscant, comença el Segon Acte de la Trilogia amb el Bàndol Real. Les llums del centre s'atenuen i els carrers s'omplin de xiquets amb la cara il·luminada. En els seus ulls es mescla la il·lusió desbordant amb el temor innocent de qui repassa mentalment, a última hora, si s'ha portat prou bé com per a meréixer el que demana.

Amb eixa tensió alegre en l'ambient, els xiquets esperen impacients per a tirar la carta als Reis Mags. Fins que l'es escolta el fons el so de les primeres sirenes de la policia. En vorer les llums blaves al fons del carrer, el murmuri es fa unànime: “ja venen”.

La comitiva està encapçalada pel Tío Piam, una figura que homenatja l'home que, a mitjan segle XIX, recorria la ciutat avisant als xiquets de la imminent arribada de Ses Majestats. Després d'ell, la festa inunda els carrers amb balls populars i la música tradicional, combinant el so de dolçaines i tabals amb el rítmic so de les botelles d'anís. Entre el bullici destaca un altre personatge molt volgut: 'L’Agüelo'. És un senyor amb fama de malhumorat que interactua amb el públic i reacciona a les provocacions dels xiquets, que li canten a ple pulmó la tradicional burla: “Abuelo xixero, cara de puchero”.

Darrere, en la seua carrossa, l'Ambaixador de Ses Majestats pren la paraula per a declamar una peça literària única: el Bàndo. Amb veu solemne, es dirigix a tot el poble, però molt especialment als verdaders protagonistes, els “Xiquets i xiquetes d’Alcoi”, per a donar-los la notícia més esperada de l'any: els Reis Mags ja han arribat a la Serra de Mariola i es preparen per a entrar a la ciutat.

Encara que la figura de l'Ambaixador és imponent, les mirades dels més xicotets no estan posades en ell, sinó en el que ve darrere. Són unes entranyables burretes que carreguen sobre els seus lloms unes grans bústies de fusta. És l'acte popularment conegut com "La Burreta".

Al costat d'elles apareixen per primera vegada els patges, un acompte màgic de la gran Cavalcada. Estos ajudants, porten un abillament negre polit que es trenca amb el roig intens de la seua faixa i capell (fes), i el més característic: la cara totalment pintada de negre i els llavis d'un roig molt intens i gruix que els atorguen una aparença exòtica i misteriosa. Tenen la missió de guiar a les burretes i ajudar els xiquets a introduir les seues cartes, perquè no es perda cap. Convertint-se en el primer contacte real i tangible entre els més xicotets i els Reis Mags.

A Alcoi, el lliurament de la carta té el seu propi protocol. Ací no es tira en una bústia de Correus qualsevol setmanes abans. La tradició mana entregar-la en mà, la nit del 4 de gener, dins d'unes bústies que porten les burretes. És un moment de nervis i emoció incontenible. Milers de xiquets esperen en les voreres estrenyent els seus sobres contra el pit. Al pas de la comitiva, els pares al costat dels xicotets s'acosten perquè siguen els mateixos xiquets els qui introduïsquen els seus desitjos en les bústies de fusta. També és tradició veure cartes gegants compartides per grups d'amics adolescents, que les entreguen deixant-les directament dins de la carrossa.

El camí de tornada a casa té una cosa especial: es poden veure les torxes enceses a la muntanya, sota el Preventori. És el senyal que el Campament Real ja està instal·lat i Ses Majestats preparades per al gran dia. Amb eixa imatge, els més xicotets es van al llit nerviosos però alhora tranquils, sabent que les seues cartes viatgen directes a les mans de Melcior, Gaspar i Baltasar per a ser llegides sense descans eixa nit.

El Campament Real: on es preparen els Reis

 

I on pararan totes eixes cartes que s'arrepleguen la nit del 4 de gener? La resposta es fa visible a penes unes hores després, quan comença el dia el dia 5. Des de l'any 2016, la ciutat ha obert una finestra excepcional a la intimitat dels Monarques: el Campament Reial. Situat en la zona del Preventori, en plena naturalesa de la Serra de Mariola, és el lloc físic on descansa el seguici real després del seu llarg viatge i abans de la Cavalcada.

La visita al Campament Real tanca el cercle de la nit anterior i s'ha convertit en una excursió imprescindible. L'accés té el seu propi encant: milers de persones pugen en els autobusos llançadora o a peu, fent una xicoteta ruta senderista entre pins. En arribar, l'ambient és únic: el fred de la muntanya es mescla amb la calor de la il·lusió dels xiquets en descobrir l'amagatall dels reis.

 

Allí, entre les haimes, els visitants són testimonis d'una activitat frenètica. El més impactant és la zona dels Escribes Reals. És una escena que dona sentit a tot: els xiquets poden veure als ajudants llegint i classificant en grans sacs les mateixes cartes que les burretes van arreplegar en el Bàndo unes hores abans. És la prova definitiva que els seus desitjos han arribat a bon port.

Però la visita guarda més secrets. El recorregut permet observar la zona de paqueteria, on s'ultimen els regals, i veure als camells descansant plàcidament abans de la dura jornada. No obstant això, l'ambient canvia en passar al costat de les haimes principals: el pas es torna quasi reverencial.

Allí dormen Melcior, Gaspar i Baltasar. És commovedor veure com els més xicotets, conscients que les seues Majestats estan a escassos metres, contenen la seua emoció i baixen la veu per a deixar-los guardar forces de cara a la nit més llarga de l'any. És la confirmació visual i definitiva que la maquinària de la il·lusió funciona a ple rendiment i que tot està llest per a l'entrada triomfal de la vesprada.

No obstant això, accedir a este recinte màgic és un privilegi limitat. L'aforament està restringit i no tots els xiquets poden pujar. Es realitza un sorteig previ entre les sol·licituds rebudes per a assignar les 4.400 entrades disponibles al Campament Reial. Enguany, l'expectació ha tornat a ser altíssima: s'han sol·licitat un total de 10.343 accessos. Un detall important és que Ses Majestats van decidir que cada euro recaptat amb estes entrades es destinarà íntegrament al centre educatiu Tomás Llàcer.

Tercer acte. La nit més màgica, la Cavalcada de Reis Mags

 

I arriba el moment cim. La nit en la qual Alcoi es convertix en el centre del món nadalenc. La Cavalcada d'Alcoi és la més antiga d'Espanya i, probablement, del món. Documentada de manera ininterrompuda des de 1885, però amb arrels més profundes en celebrar-se per primera vegada, en 1866. Aquella experiència pionera va plantar la llavor que, anys més tard, germinaria definitivament gràcies a la iniciativa de la societat recreativa 'El Panerot'. Ells van decidir organitzar la desfilada per a portar la il·lusió al carrer. Transformant el que era un acte benèfic en una tradició eterna que no és una peça de museu, sinó un espectacle viu, vibrant i massiu.

Per a entendre el que ocorre en estos carrers, les xifres ajuden, però es queden curtes per a explicar l'ambient. Més de 1.200 persones fan possible la cavalcada: 205 persones formen el seguici real, 430 músics, 350 persones simulen el poble tradicional, 250 ballarins i més de 30 torxers que no pertanyen al seguici. És una desfilada de recorregut intens i constant que dura prop de quatre hores.

Tot este desplegament humà es posa en marxa amb l'inici de la cavalcada a les 18.00 des de la zona alta de la ciutat. La comitiva inicia el seu descens per l'Avinguda d'Elx i el carrer El Camí, endinsant-se en el cor del centre històric a través de Sant Nicolau fins a desembocar en la Plaça d'Espanya. Allí, sobre les 20.00, la desfilada es deté per a donar pas a l'Adoració. Després del solemne parèntesi de l'Adoració, la marxa es reprén pel carrer Sant Llorenç fins a desembocar en l'amplitud de l'Avinguda del País Valencià, on finalitza al voltant de les 22.00.

 

 

Durant tota la cavalcada, l'aire s'impregna de melodies i olor de torxa. Els camells avancen amb pas ferm mantenint eixa peculiar cara d'orgull mentres milers de xiquets pugen a besar als seus Reis favorits. Al seu al voltant, l'acció la posen els patges. Centenars d'ajudants que, carregats amb pesats paquets i les seues icòniques escales roges de fusta, trenquen la barrera entre l'espectacle i el públic. Ells no desfilen al lluny, interactuen. Grimpen a les cases per a entregar els regals, baixen i corren cap al següent balcó per a assegurar que tots els xiquets gaudisquen del que van demanar en la seua carta la nit anterior. Però la pressa no esborra la màgia, sempre troben un segon per a sorprendre els xicotets, que els observen atònits, cridant-los pel seu nom. Demostrant que per a ells cap xiquet és un desconegut i que han estat molt atents al seu comportament durant tot l'any.

Si la pujada dels patges és el caos alegre, l'Adoració és la pau solemne. En arribar a la Plaça d'Espanya, la desfilada es deté. Els tres Reis Mags baixen dels seus camells i caminen humilment cap al Naixement instal·lat en el centre de la plaça.

En eixe instant, l'enllumenat de la ciutat s'apaga per complet perquè comence l'Adoració. La plaça queda en penombra, il·luminada únicament per uns focus que seguixen als Monarques mentres recorren els últims metres per a adorar al Xiquet Jesús. De fons, el majestuós 'Messies' de Händel retrunyix a tot volum, fonent-se amb el repic de les campanes i uns impressionants focs artificials que esclaten després del campanar de la icònica església de Santa María. És un moment de pell de gallina que resumix, en uns minuts d'intensitat brutal, per què Alcoi és la Ciutat de Nadal. Després de l'ofrena d'or, encens i mirra, els Monarques tornen a les seues muntures per a continuar el repartiment d'il·lusió per la resta del recorregut.

La màgia, no obstant això, no acaba quan s'apaga la música al carrer. A diferència de la resta d'Espanya, on la tradició mana esperar fins al matí del 6 de gener, els xiquets d'Alcoi compten amb un privilegi especial. En tornar a casa després de la cavalcada, corren a buscar els paquets que els patges han deixat a les seues cases durant el recorregut. A Alcoi els regals s'obrin eixa mateixa nit del 5 de gener. És una sort única: els xicotets alcoians gaudixen dels seus joguets unes hores abans que els altres, convertint la matinada del dia 5 en una vetlada familiar d'emoció, paper esquinçat i jocs.