- L'Alcoyano és de Ramírez, que pot fer el que li dona la gana. Però sense nosaltres no tindrà l'Alcoyano, tindrà una altra cosa. Resta ara saber si açò també li la sua.
Em permetran aquesta reflexió dominical mirant de reüll a Alcaraz, la Lliga de Nacions i els play off d'ascens del futbol modest. Sincerament, i després de veure el que ens envolta al carrer Oliver s/n en les darreres temporades i les darreres setmanes, pense que la Moral de l'Alcoyano està en perill. Sona a tòpic o a eslògan, però no és així. L'afició està farta, i no li falten motius després de dues temporades de patiment, pèrdua d'interés i derrotes continuades. I el que ens faltava és la negociació entre Ramírez i 'el grup d'empreses d'Alcoi".
La marca 'Alcoyano' està en crisi. El que no és normal és que encara més de 1000 persones continuem sospirant pels colors blanc-i-blaus. Un dia, calent com una vespino a 90 km/h, li vaig preguntar a un altre alcoianista... Per què continuem ací patit i rabiant si estos que governen el club passen de nosaltres i es riuen en la nostra cara?". Molt encertadament em va respondre: "Perquè el futbol és pasió, és emoció..."
N'estic d'acord, eixos conceptes són els que ens convoquen cada 15 dies a El Collao per a, sabent que l'equip no li guanya ni al Basoselay, per a animar-los i deixar-mos la gola. He de reconéixer que, en algun moment previ al partit del Madrid-Castilla, vaig creure que ens podríem salvar.
I arribat a este punt, m'auto-bonegue dient-me que no puc parlar en primera persona. Perquè l'Alcoyano JA no és nostre. És un d'un senyor que pot fer amb ell el que li done la gana. Ho està fent, de fet. Com el Peter Lim i tants altres.
Però arribar a eixa conclusió és molt perillós. De fet, és el missatge que Ramírez ha inoculat en els nostres cervells. L'Alcoyano és seu, i li la sua el que pensem, diguem i fem. I té raó. Però el perill -insistisc- està ací, en admetre que no és nostres. I si assimilem este concepte, no quedarà res, no quedarà ni passió, ni emoció. I aleshores sí que importarà si el carnet val massa, o si fa fred en gener en El Collao o si arrosseguem una mala ratxa. Si l'Alcoyano no és meu, no podré patir per ell, no el sentiré, no aniré.
I este senzill concepte sembla no entendre'l ni Ramírez ni Justicia. Que sí, que és d'ell, que pot fer el que li dona la gana. Però sense nosaltres no tindrà l'Alcoyano, tindrà una altra cosa. Resta ara saber si açò també li la sua.
Pel que fa a les negociacions entre els empresaris d'Alcoi i Ramírez, (espere equivocar-me) no sé si arribaran a cap de lloc. Perquè Ramírez no voldrà perdre ni un euro (jo tampoc voldria), i si la Primera Federació no és rendible imaginen la Segona. Ruïna total. 3 milions d'euros? 2 milions d'euros? No ho veig.
Mentre esta situació fa més peresa que pujar a la Creu un diumenge a les 12 del migdia, no sabem res del tema esportiu, ni d'entrenadors. L'Intercity, que és un altre club sense ànima (com ara nosaltres) almenys ja té entrenador i les seues xarxes socials funcionen. Ara bé, potser açò també els li la sue.