Tal com va prometre fa mesos, Francés ha anunciat que anava a desvelar el seu futur abans que acabara juliol. Un fet que evita al seu partit molts maldecaps, especulacions, nerviosisme i possibles conflictes.
És important saber que acabem d’entrar en el típic període del «joc de les cadires»; és a dir, quan els militants, regidors i possibles regidors volen posicionar-se. Hi ha quatre anys en joc. Així que, alliberada la tensió i descartat Toni, ja pot començar el «joc de les cadires».
La roda de premsa de dijous va ser tan estranya com reveladora. Estranya perquè l’ambient i la tensió eren massa evidents, i voler dissimular no és bo. També és cert que els periodistes som desconfiats i un poc «roïns» i veiem coses que potser no siguen reals, però el creuament de mirades, la renúncia d’alguna regidora a posar-se en la foto de família i els silencis demostraren que no és or tot el que lluïx.
Per això, la decisió de Toni l’honra i el convertix en un futur exalcalde elegant pel que fa a les formes i a la fidelitat a un partit polític. Perquè, quantes vegades hem presenciat alcaldes atrinxerats a una cadira que es resistixen a abandonar-la fent-li —fins i tot— mal al seu propi partit? I vore un exalcalde en el banc de l’oposició? No mola, no.
Serà difícil, clar està, el pròxim curs electoral, perquè la bicefàlia política mai ix bé. Un alcalde i una alcaldable ocupant un mateix espai requerix molta generositat i empatia per les dues parts: qui va a què, qui anuncia un projecte o es posa al centre de la foto...
Aquesta decisió de Francés és lloable. Sobretot després d’un congrés local ajustat (i estrany), demostra un fet no escrit però sí demostrat i que parla de la transformació de Toni (per a bé) en els últims temps, passant de ser un alcalde discret a un polític molt més carismàtic, ferm i decidit. I perfils de polítics amb aquestes característiques en falten actualment.
Què ha passat realment
Encara no sabem la intrahistòria del que ha passat realment, perquè és difícil que t’ho conten els implicats. No sabem si ha fet el pas per a evitar una guerra que acabe amb el domini de les esquerres a l’Ajuntament des que Sedano va deixar la plaça d’Espanya número 1 fa 16 anys. No sabem si se’n va per pressions, joc brut i foc amic dins del seu partit.
Potser hi tinguen a veure esdeveniments com ara les presumptes irregularitats del departament de contractació (IGS), que es fan públiques ara, quan fa deu anys que passen; les trifulgues amb el ja ex cap d’eixe departament (diuen que és qui realment mana a l’Ajuntament), o el fenomen paranormal de l’accident en el clavegueram de la plaça del Fossar, amb un funcionari i dos regidors presents. Tampoc sembla casualitat que un dia abans de la roda de premsa de Toni I Lorena, Jordi Martínez perga competències.
Tot plegat té pinta de ser desencadenant d’aquesta eixida sobtada però elegant. Els ciutadans esperarem pacients que ens expliquen què i per què ha passat tot açò. Al final, tot ix.
Acabe demanant trellat als nostres polítics, als quals se’ls oblida moltes vegades que estan ací perquè la gent els vota, però que també els poden botar. Que cobren dels nostres impostos i que no són més que ningú. I, per als nouvinguts, precaució amb el foc amic. No et mata el rival; el perill està dins del teu partit.