Ovidi Montllor en el record

Fa pocs anys, el 2005, va ser declarat l'any d'Ovidi Montllor coincidint quan feia deu anys que se n'havia anat de vacances. Cal dir que fou celebrat per entitats culturals i artístiques, però amb nul·la presencia de l'Administració pública. «Ni puta falta que feien», haguera dit l'Ovidi. Ara sí, Ovidi. Alcoi, encapçalat pels que estan al front de l'Administració pública, ha estat present i ha reconegut la teva aportació a la cultura catalana en general, i al patrimoni cultural dels valencians en particular.

D'aquells polítics que estan bruts de femta, presumptament delinqüents, no podem esperar res. Les qüestions culturals i acadèmiques no són precisament el seu fort, i molt menys, el reconeixement d'homenots valencians. Darrere d'aquesta realitat, tantes voltes repetida al País Valencià, no hi ha més que mediocritat. És per això que entenc a les prostitutes quan es desmarquen, una i altra volta, de ser mare de cap polític i banquer. La dignitat va per un altre camí.

En qualsevol cas, vull afegir-me a l'homenatge que Alcoi ha fet a l'Ovidi. Vaig conèixer a Ovidi personalment en un acte social i religiós (d'aquells que la part religiosa la passes a la taverna més pròxima), on tots dos havíem estat convidats. Era la dècada dels anys vuitanta, i com passa en aquestos casos, en acabar-se l'àpat, aterrarem a l'aparador d'una discoteca prenent uns gintònics. Com que estàvem envoltats d'un espés fum de tabac, vaig insistir en eixir-nos al carrer. L'Ovidi no parlava massa, entre altres coses, perquè el tercer company parlava pels colzes. Em va parèixer una persona tímida, o que els comentaris sobre inversions que feia el nostre amic en comú no li interessaven. Això si, alguns monosíl·labs d'Ovidi anaven acompanyades de frases curtes i iròniques per desmuntar tòpics. Els projectes personals que manifestava l'Ovidi eren clars i concrets, sabia el que volia, segons corresponia a un treballador de la cultura, com ell mateix es definia.

En el teatre, davant del públic, l'Ovidi es transformava, era un altre. Era capaç de mantindre despert l'interés de l'espectador des que eixia a l'entaulat fins al final. El xicot dominava l'atenció del públic, fins i tot amb aquella expressió no verbal de la què era mestre. Els poemes de Vicent Andrés Estellés, recobraven força interpretats per l'Ovidi.

Ningú com ell ha cobert d'estètica la realitat social i costumista de la postguerra franquista. Els versos anaven més enllà d'una narració, omplint de plàstica èpoques fosques de la història.

Va saber definir i retratar el personatge esperpèntic de Teresa amb elegància i sense cap sentit pejoratiu. «Teresiu» la dels Algars, com dèiem a Cocentaina, ha quedat en la memòria per sempre gràcies a l'ingeni d'Ovidi. Teresa era una xicota especialment singular. No se d'on treia la indumentària, estrafolària per aquella època, que la definia. Uns vestits llargs de colors cridaners, rematat per una espectacular pamela que l'harmonitzava. Els dijous, passejava molt desimbolta pel mercat de Cocentaina amb la seva germana, amb els llavis ostentosament pintats i un cigarret a la boca, sense cap prejudici. Traure valors estètics i humans de situacions i personatges grotescs, marginats d'esquemes convencionals, és un gran mèrit de l'Ovidi.

La darrera actuació d'Ovidi que vaig assistir va ser a València, no sé si en una setmana cultural al voltant dels Premis d'Octubre. Era l'any 1994 i el lloc fou la singular església circular dels Escolapis al carrer Carnissers de València. Tot i que la malaltia ja era avançada i la veu limitada, va saber estar al seu lloc fins al final.

Ovidi, gaudix a fons de les vacances, mentrestant, ens queda la teva obra artística per recordar-te.

Francesc Jover