El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

Tal dia com hui fa 100 anys va nàixer Armando Santacreu: “A les seues memòries recorda la mort de sa mare quan ell només era un xiquet, es va sentir molt vulnerable”

Armando és recordat pels amics, companys i familiars com una persona generosa.

En 1926 va nàixer el periodista, escriptor de sainets i poeta alcoià. Aquest 2026 es ret homenatge a la seua figura i les accions han començat amb una exposició que es pot visitar durant tot febrer a la Casa de la Cultura.

La taula del menjador d’Encarna Santacreu, filla d’Armando (i Encarni, “la cari” d’Armando, de la que estava profundament enamorat), lluïa plena d’àlbums de fotos, carpetes i retalls diversos. També plena de paperets manuscrits: “Escrivia poemes en qualsevol pedaç de paper i regalava constantment dedicatòries a tothom”, explica la filla al temps que obri una carpeta plena d’exemples. Entre tot, destaca un llibret, groc pel pas del temps. A la portada llueix un títol: “Memorias por A. Santacreu”. Conta Encarna que ha descobert molt de la historia del seu pare llegint-les i destaca que ahí recull memòries des que el seu pare tenia 10 anys, encara que les va escriure quan va estar a la Mili: “Recorda la mort de sa mare quan ell només era un xiquet, es va sentir molt vulnerable”, assegura. Conta també com va viure el primer bombardeig de la Guerra Civil.

Fotografia d'un poema dedicat a Encarna, filla d'Armando Santacreu i portada de les seues memòries

Fotografies de família amb dos dels seus nets i amb la seua dona a un viatge

Santacreu va ser un periodista, poeta i escriptor de sainets ferm defensor de l’alcoiania, enamorat de les Festes de Moros i Cristians i el Nadal Alcoià. De fet, era fester de la Filà Maseros: “L’únic que no li agradava era que s’havia d’afeitar el bigot, de fet hi ha poemes que parlen sobre això”, conta Encarna. En quant al nadal, al 1975 va ajudar a Ses Majestats amb el Ban Reial i també va ser Ambaixador.

Armando Santacreu també va crear l'himne de l'Alcoyano

Armando Santacreu va nàixer hui fa 100 anys (al 1926), per aquest motiu aquest 2026 es retrà un homenatge al centenari del seu naixement amb diversos actes i accions. El primer d’ells va tindre lloc aquesta mateixa setmana, amb la inauguració d’una exposició impulsada pel Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics, CAEHA. La mostra es pot visitar durant tot el mes de febrer al Centre Cultural Mario Silvestre. Allí hi ha un recull d’una selecció de les fotos que Encarna ensenya amb orgull amb uns àlbums que ha muntat el seu fill Jordi.

Fotografies de la infancia d'Armando Santacreu quan anava al Col·legi Verge Maria

“Mon pare ha sigut una persona molt itinerant”, comenta Encarna, fent referència als canvis de casa que va fer al llarg de la seua infància i joventut. Tomàs Gisbert assegura que Armando va nàixer a Barbacana: “Podria ser, però per les fotografies que tinc de l’escola a la que anava i pel que el meu pare em parlava del carrer Sant Antoni, podria haver nascut també en este”, comenta mentre mostra una fotografia d’Armando de menut a la porta del Col·legi Verge Maria.

Després, sap que també va viure al Viaducte i conta en alguns dels reculls que té com eren els patis  a Ribera. Allí en aquell moment, tenia 10 anys i va ser quan va morir la seua mare. Aleshores es va traslladar la família a l’Alameda, un zona que en aquell temps era “l’extraradi”. En eixe moment anava a Orosia Silvestre a l’escola. El primer bombardeig el va viure a aquella casa en la que vivia amb son pare i la seua iaia. Als seus textos narra la por que va sentir i com el seu pare va decidir que es traslladara al Mas de Regadiu. Allí Armando va fer de pastor. Encarna no sap si aleshores el seu pare ja escrivia, però té clar que aquell contacte directe en la natura li va servir més tard per inspirar-se. El següent punt on va viure, va ser a la Beniata, per això també parla de la zona de Sant Roc en alguns dels escrits.

“Mon pare va decidir no estudiar i va entrar com aprenent fins que va arribar a ser teixidor”, narra i afegeix: “En ma mare va començar a festejar en l’any 46 i en el 50 es van casar”. Va ser la seua dona la que el va “acostumar” al teatre i a les ‘zarzueles’: “Els meus pares anaven a una. Com a ma mare li agradava el teatre, mon pare l’acompanyava”.

L’any 1963 destaca per guanyar el seu primer premi al Concurs de Juegos Florales amb l’obra ‘Primer la festa que els mobles’.

Fotografia d'Armando arreplegant el premi

En 1974 Armando entra a treballar al periòdic ‘Ciudad de Alcoy’, entra en principi com a comercial, encara que ell ja portava fent aportacions en forma de poemes o textos des de feia anys. Conta Encarna que fruit del seu treball com a comercial, i gràcies als seus contactes amb empresaris, alguns li subvencionaven xicotets sainets o obres o llibrets menuts que publicava.

Armando treballant a la redacció del Ciudad de Alcoy

Molts dels escrits els signava amb multitud de pseudònims, no per necessitat d’amagar el seu nom, sinó per diversió de generar la pregunta entre el públic de: ‘qui serà Felio Gamo?’. Altres pseudònims son Arnaldo de Santapau (així signa el Ban Reial) o Recambio (quan feia coses relacionades amb el Vespa Club, al que va estar també molt vinculat).

Ban Reial escrit per Armando

Armando és recordat pels amics, companys i familiars com una persona generosa. Va ser amic íntim del pintor Solbes i va escriure sainets amb Joan Valls.

La seua filla destaca que l’han homenatjat alcaldes de diferents colors polítics. Té una plaça dedicada al seu nom i aquest 2026 presumeix ser un any en que s’aproparà a la població qui va ser aquesta important figura del mon del periodisme, de la festa, de la poesia i de l’alcoiania.

Armando amb el Vespa Club

“Mon pare no llegia molt, tenia molts llibres i llegia coses que li interessaven, però no el veies sempre llegint. El que escrivia li naixia de dins, de les entranyes”, somriu la seua filla que destaca també que si cada dia buscara alguna cosa, sempre trobaria algo nou de son pare.

De moment, la família no s’ha plantejat publicar el recull de poemes i escrits que tenen guardats com a bon tresor; però material, hi ha més que suficient, quasi podrien fer un museu al seu honor.