Xavi Castillo, de Pot de Plom: “És molt greu que depenga d'una administració decidir sobre una qüestió artística. Això són els millors temps del franquisme”

La companyia Pot de Plom, amb més de 30 anys de treball sobre els escenaris, ha sigut exclosa del catàleg que l’Institut Valencià de Cultura ha elaborat. L’alcoià Xavi Castillo, cara visible de la companyia, ha destacat que açò és una “censura”  i que sap que hi havia gent dins de al pròpia comissió per crear el catàleg que s’oposava a aquest tipus de decisions.

Pregunta. per què Pot de Plom ha estat exclosa del nou Catàleg Cultural? Quina és la teua lectura?

Resposta. No hi ha volta de fulla: és una censura molt clara. A més, tenim elements per saber que el que s'ha aplicat és precisament açò, una censura. Es va crear una comissió per fer aquest catàleg, que en principi havia de ser una qüestió per a tota la professió. Però aquest catàleg no té sentit, perquè ja existia un circuit a tot el País Valencià que funcionava més o menys. Tu eres professional, estaves dins del circuit, i l'ajuntament que volia et contractava i el que no volia, no. Era tan senzill com això. El que ha fet l'Institut Valencià de Cultura és carregar-se aquest circuit i inventar-se un catàleg en què una comissió decideix quins espectacles entren i quins no.

P. Per què no hauria de decidir una comissió quins espectacles tenen cabuda en el catàleg?

R. Que una administració pública decidisca artísticament si tu vals o no és molt difícil, perquè els criteris són completament subjectius. Nosaltres hem fet broma amb això: “Els criteris son els seus collons toreros”. En teoria es va crear una comissió d'experts, entre cometes. La putada és que nosaltres dins de la comissió tenim coneguts, gent de teatre que ens coneix des de fa més de 30 anys. I hi havia gent dins de la comissió que s'oposava a aquest tipus de decisions. Tota eixa informació ens ha arribat. Estes persones de dins de la comissió ens ho han dit clar: “El nostre és un cas de censura clàssica, de tota la vida”.

P. No sols sou vosaltres, altres companyies també han estat excloses.

R. Això és important recalcar-ho perquè hi ha moltes companyies que estan excloses igual que nosaltres. Per exemple, Carraixet, un grup de folk amb una trajectòria de més de 30 anys i ningún sap perquè perque no ens han donat cap explicación. I altres que fan humor, teatre, màgia, etc.

P. Ho relaciones amb altres episodis de censura que heu viscut al llarg de la trajectòria de Pot de Plom?

R. Sí. Jo ho he comparat amb l'època d'Alfonso Rus, quan vaig tindre el problema a Xàtiva. Aquell cas va portar molta premsa. En aquella època hi havia una sèrie d'ajuntaments que tenien una consigna molt clara de no contractar aquesta companyia.

Ara això era una consigna directament de Presidència de la Diputació. En aquell moment estava Alfonso Rus i ara tenim María José Mora.

Nosaltres vam tindre una xarrada en una festa de lliurament de premis de l'Associació Valenciana d'Empreses de Teatre. Allí vaig parlar directament amb María José Mora i amb Nacho Prieto, que també és director de Cultura i té funcions en l'IVC.

Li vaig preguntar directament a María José Mora per què estàvem exclosos i no tenia arguments. Em deia: “Això no feu cas, perquè és una llista per consultar...”. No saben explicar-ho. No tenen arguments.

P. Com funciona aquest nou catàleg?

R. El catàleg funciona de manera que, si un ajuntament demana un espectacle, l'IVC l'ajuda a pagar. Per exemple, si et donen 10.000 euros, l'ajuntament ha de gastar exactament els mateixos diners fora del catàleg. La resposta de Mora va ser: “Home, però els ajuntaments et poden contractar fora d'aquest pressupost”.

I nosaltres els vam dir: “Home, això faltaria”. Faltaria que un ajuntament, amb els seus diners, no em poguera contractar. Això ja seria, no sé, feixisme.

P. Què heu fet al respecte?

R. S'ha fet ressò en la professió. S'han fet declaracions i manifestos. Però aquestes coses s'enquisten ahí.

L'únic que ens queda és lluitar-ho a nivell personal i unir-nos amb la gent que també ha estat exclosa, perquè hi ha molta gent que tampoc entén els terminis. És tot molt irregular i això també ho hem denunciat.

Nosaltres hem exigit que es publiquen les actes de la comissió. Primer estàvem exclosos en una llista provisional i immediatament ho vam dir públicament. Després tenies uns dies per presentar la teua al·legació. Eixos dies també eren incorrectes, perquè segons la llei eren deu dies i en la convocatòria que ens van fer arribar no era així, eren sols 5.

La llista definitiva encara era més flagrant. En la provisional posava el títol de l'espectacle i si estava inclòs o exclòs, però no posava la companyia. Això és amagar informació.

En la definitiva encara era pitjor, perquè només posaven un número de referència. Nosaltres vam presentar tres espectacles i cadascun tenia un codi. En la llista definitiva només posaven el codi, si estava exclòs o inclòs i el motiu.

P. Quin era el motiu?

R. Que no reuníem els criteris artístics. Però quins són els criteris? No reunim la qualitat artística que ells consideren. Amb el currículum que tenim nosaltres, era molt bèstia que estiguérem exclosos.

P. Heu iniciat alguna acció formal contra l'exclusió?

R. Sí. Hem presentat un recurs de reposició demanant que es revise tot això i també les actes de la comissió, que no les han presentades i tenen l'obligació de fer-ho.

Han d'explicar exactament els motius pels quals ens han exclòs. Diuen que és per criteris artístics, però quins són eixos criteris? No ho diuen. No ens han contestat el recurs de reposició i estem davant d'un silenci administratiu.

També hem enviat directament el cas al Síndic de Greuges. No té un valor jurídic, però és un organisme al qual, almenys, l'administració ha de contestar.

El Síndic de Greuges ens va respondre i ens va dir que tenien elements suficients com per obrir una investigació.

P. Com valores que una administració puga decidir sobre la qualitat artística d'una companyia?

R. És una censura molt clara. Després de tota la trajectòria que tenim les companyies, és molt absurd. Sobretot és molt greu que depenga d'una administració o d'uns personatges d'una administració decidir sobre la qüestió artística. Això són els millors temps del franquisme.

P. Aquesta situació t'ha fet plantejar-te canviar el tipus d'espectacle per supervivència?

R. Mai m'ho he plantejat. Si la gent ens coneix des de fa molts anys és perquè no ens han callat mai. El tipus de teatre que fem està molt unit a tot això.

Des de la DANA he estat fent El Ventorro, que era molt directe, parlant de tot el que estaven fent, de l'administració, de Mazón i de tot això. I després d'un temps fent El Ventorro, ara estic fent Apocalipsis fatxa.  És un espectacle viu perquè vaig posant coses del que està passant. Per exemple, això que ha passat a Ceuta o el tema de la ‘prioridad nacional’.

P. Què els diries a les companyies joves que estan començant i que poden veure el que vos ha passat com un avís sobre els límits que poden tindre? És millor ficar-se en determinats jardins o evitar determinats temes?

R. Aquesta pregunta dona per a una tesi, si vols, però no és el moment. El que et dic és que això és una opció personal.

L'opció que jo vaig agarrar a l'hora de fer teatre i el tipus de teatre que faig amb Pot de Plom és molt personal. És perquè m'agrada. La meua trajectòria i el teatre que jo veia quan vaig començar les meues primeres relacions a Alcoi, amb Pep Cortés, Juli Cantó... Jo tenia consciència que el teatre també havia de ser això.

El tema és autocensura sí o autocensura no. Això ja depèn de cadascú. Però si una companyia jove comença i ja la crea dient: ‘Anem a deixar de parlar d'aquests temes perquè ara són conflictius’, això ja comença malament. Perquè el teatre és això. El teatre històricament es qüestionar el poder i fer conya. No té misteri.