El tiempo - Tutiempo.net
Alcoi
El temps

CAPÍTOL 2: MAI ET FIES DE LA PORTADA D'UN LLIBRE

Elena Reig i els companys de l'institut.

Capítol 2 de la història d'Elena Reig, de l'IES Andreu Sempere d'Alcoi, segon premi en el concurs de relats Ficcions d'AMIC.

 

Dos setmanes abans de l’assassinat de Guillem Gual;

-Quin llibre em recomanes aquesta setmana -va mirar la inscripció en la petita placa del pit de la bibliotecaria-... Clara? -ulls d’un marró fosc, amb cert encant però discrets. Clara li va somriure a la persona que li acabava de preguntar allò. Sols havia parlat amb aquell home dues vegades, tornant diversos llibres.Semblava que llegia ràpid donada la rapidesa en que tornava a la biblioteca. Era discret, però se li veia tranquil. Anava i tornava i donava les gràcies també. Li somreia quan aquesta passava al seu costat per a ordenar els llibres que la gent deixava a les prestatgeries. Ell mateix n’havia deixat alguns per veure-la més per allà. Però a ell el seu cos no li interessava. Ni com menejava les cames baix l’escriptori, ni com repassava amb les mans les portades dels llibres, delicadament; ni tan sols el contoneig quan caminava d’un tram a altre de la sala. Es sabia el seu nom de sobra, però dissimulava bé. També sabia que li agradaven aquelles tertúlies sobre llibres desconeguts que feien a la televisió a hores posades de la nit que la gent no solia mirar perquè la cultura estava mal coordinada i anunciada allà on vivien. I ella allò ho criticava. També aquell home habitualment sentat a la taula amb llum artificial, es sabia el camí i les parades acostumades que feia Clara.

Però ara estaven a la entrada, ell de peu davant d'un escriptori alt -havent de mirar cap avall per parlar amb la persona asseguda al darrere-, i ella, reposada a la cadira repassant amb la mirada a aquell home, pensant la seva resposta.

L’home d’ulls foscos li va somriure al escoltar la seva recomanació i va agafar el mateix llibre que ella s’estava llegint: “Una llama entre cenizas” de Sabaa Tahir.

 

Dos setmanes després de l’assassinat de Guillem Gual:

 

Els ulls d’un marró fosc, quasi negre i més bé simpàtics, contrastaven amb els pensaments de qui mirava l’hora del rellotge que portava a la mà esquerra. “No tardaria ja molt” va pensar. Feia quasi mitja hora que s’havia adelantat al pas de la seva següent obra. L’havia estat estudiant també i “és que” -pensava-, “què divertit és veure a la gent amb el seu vici marrà de viure la seva vida a través d'una pantalla”. I és que Clara Sellés -pròximament definida en passat-, aquella empleada a la biblioteca de la ciutat, amiga de la víctima anterior, era una apasionada de les xarxes socials, quasi una pasió inconscient -encara que no comparable a l’hora d’endinsar-se dins d’un llibre-, doncs ja era sabut de la seva ruta diària de la feina a a casa i de casa a la feina, passant per les seves cafeteries preferides, gràcies a les fotos que sempre penjava, gairebé diàriament, d'on era. Ja feia dues setmanes que la seva activitat al seu compte havia estat reduïda a causa de la pèrdua de Guillem Gual -acció que ja s’esperava que passara qui l’estava vigilant. Però ell ja s'ho sabia tot. Tot el que calia necessari.

Eixa nit d’hivern no era tan gelada com les anteriors i Clara, sense haver superat la mort del seu amic, anava vestida, quasi sense haver-ho fet volent però demostrant que el nostre estat anímic sap fer-se veure entre els porus de la pell, aconseguint un cap baix, gairebé com si s'estigués mirant aquell vestit negre, a conjunt d'una jaqueta llarga, també negra. Tota de dol. “Ni fet a posta” va riure l’assassí mentre l’esperava a menys d’un carrer. Ell també anava vestit de negre, per dissimular la seva presència en aquella nit fosca, on les vuit ja semblaven les dotze. Sabria que l’identificaria, però en cap moment havia desenvolupat cap afecte contra aquella jove trista, i estava segur del que anava a fer. Tan segur com que tenia clar que el llibre que ella li havia recomanat dues setmanes abans, el portava dins d'una bossa penjat del muscle, amb una posició reclinada, com si tingués dins el pes de saber que ja no tindria prop el riure de Guillem. El portava per portar, perquè no havia llegit cap pàgina des de la notícia del matí consecutiu a l’assassinat.

Intrussiva amb els seus pensaments, mirant al sòl, no se’n va adonar de la presència del conegut, que amb un ràpid gest, la va agafar del braç, fent-li perdre estabilitat, portant-la dins del carrer. Ella va entrar en pànic. No. No podia estar passant-li a ella. No. No. No. Guillem, ella. Aquell home. Per què? Ell va interrompre els seus pensaments:

-Mai et fies de la portada d’un llibre -Li va dir, pressionant més el seu braç i mirant les faccions horroritzades i contrariades de la jove.

Ara ella era morta, a un racó, amb una postura de quadre. Quasi semblava una burla de l’assassí, que, a més inri, va deixar remarcades diverses frases dins del llibre.

 

 

CAPÍTOL 3 (FINAL): GUARDA'M L'AIRE.