Medea: I love Benidorm

Actualment, el teatre té un greu problema: l’edat mitjana dels culs que calfen les localitats del pati de butaques és més elevat del que caldria. El teatre és car. El teatre és avorrit. Al teatre li falta ritme. No interessa a la joventut. “Medea: història d’un ghosting” sembla voler combatre açò des del títol mateix. “Ghosting? Seran els esperits amb els quals parla Medea”, escolte a un espectador (de mitjana edat) en la cua del teatre. 

Actualitzar obres de teatre clàssiques sempre ha estat de moda, des que els romans van començar a plagiar els grecs de manera indiscriminada. Hui aquesta tendència continua, siga perquè les “obres mestres” sempre estan vigents o perquè els nous creadors no tenen idees noves. No obstant això, a parer meu, existeix un problema de base. Quan un creador jove afirma “he adaptat Shakespeare amb molt de respecte” ja anem malament. Un dramaturg ha de tindre una veu pròpia i, per tal que tot el món l’escolte alt i clar, ha de mostrar un menyspreu assassí cap al referent al qual tracta d’adaptar. Ha de crear coses noves a partir de la tradició. I no es pot fer si s'arrossega el cadàver d’un grec, d'un espanyol del segle d’or o d’un dramaturg nord-americà traumatitzat per la Gran Guerra. 

Açò, Borja López Collado (director, autor i fundador de Triangle Teatre) ho té molt clar. Medea, la famosa obra d’Eurípides (qui ja era considerat un outsider en el seu moment; allà pel segle V aC) s’ha adaptat/actualitzat/posat al dia fins a dir prou. I ho han fet grans noms com Lars von Trier, Sèneca, Pier Paolo Pasolini, Heiner Müller... Tenint açò en compte, no esperava gran cosa d’aquesta “Medea: història d’un ghosting”, la veritat. 

No obstant això, la Medea de López Collado és molt més que una Medea deixada caure en el Benidorm del segle XXI. És kitsch, és excessiva, és polemista, és violenta, és avantguarda, és ‘mainstream’. És, tal com ho ha definit l’autor, una tragèdia trap. Inclassificable. És tantes coses alhora que no sé per on començar, sincerament. Pel principi, que és per on se sol començar. 

El mite de Medea ja el coneixem tots: Medea ajuda Jàson a fer-se amb el Velló d’Or, s’enamoren, se’n van junts (ella pel camí mata el seu germà) i, una vegada en Corint, Jàson se la deixa per Creüsa i Medea decideix carregar-se els fills com a venjança. Doncs bé, en aquest cas Jàson no rescata a Medea de la Còlquida (actual Geòrgia), sinó de la guerra d’Ucraïna i se l’emporta a Benidorm, la coentor feta ciutat. Allí s’enamora de la filla d’un xeic àrab i abandona Medea amb dos fills a càrrec seu, enmig d’una situació miserable, mentre veu complit el seu somni: fer que el CF Benidorm puge a primera divisió. 

Al llarg del teatre, d’un ritme veloç, trepidant, de consum ràpid (que no fàcil) com les xarxes socials; veiem Medea ofegant les seues penes en alcohol en un karaoke nocturn, a Creüsa seduint Jàson amb un espectacle de reggaeton, ambdós follant com si no n’hi haguera un demà, una escena lèsbica fruit de la imaginació de la protagonista (en la línia del millor (o pitjor, que moltes vegades és el mateix) cinema de Jesús Franco), un monòleg mentre l’actor rep una fel·lació, un número musical a tres veus versió pop urbà... És com si Medea l’haguera escrit l’equip de guionistes d’“Élite”, la sèrie per a adolescents que justifica les innumerables escenes de sexe amb un assassinat que cal resoldre i que, siguem sincers, a ningú li importa gens ni mica. Volem sexe, drogues i rock and roll! No, millor reggaeton. 

Diria que és la millor manera que els joves s’interessen pel teatre clàssic, que els professors haurien de programar excursions al teatre per a veure “Medea: història d’un ghosting”, però no sé jo si algun pare o mare s’emportaria les mans al cap en saber que el seu fill/a ha vist tots aquests excessos sobre l’escenari (un lloc molt més real que les xarxes socials o el porno que consumeixen d’amagat). 

Això sí, aquesta Medea no és només sexe i prou. Si només destacara açò, seria quedar-me en la superfície d’una obra que va molt més enllà. En el mite, Medea és bruixa (de professió, diríem) ací no, però tothom sembla considerar-la una bruixa pel simple fet que és estrangera. Nosaltres, quan anem a Benidorm (en estiu, per descomptat), tot és llum, color, alegria, festa. Però en hivern Benidorm sembla una ciutat fantasma. Depriment, grisosa, morta.

Ací és on arriba Medea, fugint de l’infern de la guerra, sense conéixer ningú, amb un marit que la menysprea, la maltracta psicològicament i física, que l’abandona a la primera de torn. Medea no té amics, no té família, ni tan sols parla del tot bé l’idioma. És fràgil i només viu per a rebre colps (els de Jàson o aquells que li propina la mateixa vida, cruel i injusta). En l’escola els xiquets fan bullying al seu fill, les persones la miren malament perquè li parla en la seua llengua materna, l’ucraïnés. Per tal de sobreviure, ha de malvendre el seu cos en un club de striptease.

Aquest és un drama sobre l’inadaptat, però sobretot és una crítica ferotge a la societat que no li posa les coses fàcils. Tindre número de la seguretat social no et fa més espanyola. Això sembla pensar tothom, que conspira per tal que Medea s’exilie o se suïcide. 

L’encarregada d’encarnar aquest personatge és la castellonenca Ania Hernández (1995), que es mou com una pantera entre la comèdia, la tragèdia, el patetisme i la dignitat del seu personatge com si fora el més fàcil del món. No vaig a parlar del seu accent ucraïnés (d’una perfecció que voreja l’obsessió). No vaig a parlar de l'alt nivell interpretatiu de l’escena en què, borratxa perduda, mentre entona de mala manera el “Rata de dos patas” de Paquita la del Barrio, s’ofereix patèticament a un desconegut per tal de fer l’amor, emprenent-la amb una violència animal amb tot aquell se li creue per davant. No vaig a parlar del seu vessant còmic exquisit i d’una intuïció superba que t'obliga a inclinar-te davant d'ella i aplaudir dempeus fins a fer-te sang als palmells. No vaig a parlar, en definitiva, molt més. Heu de veure-la. Res del que jo puga dir suplirà per escrit el talent d’aquesta bèstia de l’escena que encarna altra bèstia mítica de la literatura dramàtica. 

Cal reconéixer, però, que una interpretació així no s’aconsegueix sense el suport dels teus companys. I Hernández està molt ben acompanyada. Raúl Ferrando (1993), per la seua part, compon un Jàson ridícul, violent, inculte i profundament ambiciós que ha de fer front a la difícil tasca de ser dues (o més) persones al mateix temps: amorós quan rescata Medea, infidel i cruel quan l’enganya amb Creüsa, violent amb totes dues a alhora, poregós quan s'enfronta a la suposada màgia de Medea, indiferent, amenaçador. No sé quantes vegades diu "coño" al llarg de l'obra. Però sí que estic segur que és un talent que cal reivindicar. Dins teu encara tens molt a traure, Raúl. 

María Covadonga (1994) encarna durant bona part del teatre un tòpic (la filla milionària i consentida, de família bona, que sempre verbalitza el famós concepte de “jo no soc racista, però...”), però esdevé un veritable monstre quan es converteix en una mena de mafiosa, d’una reina que vetla pel bé de la seua família i els seus descendents. Ací és quan Covadonga demostra la seua habilitat com a actriu fins al punt que resulta molt més terrorífica que Jàson.  

En definitiva, una de les millors adaptacions d’un clàssic que he tingut el plaer de veure últimament, amb unes interpretacions que demostren que les noves generacions van xafant fort. Un gènere nou, la tragèdia trap, que espere que vinga per a quedar-se. I un autor, Borja López Collado, a qui li augure molts èxits (encara més dels que ja ha assolit). Ho dic de debò, ho veig en la meua bola de cristall que vaig comprar en una tenda de bruixeria en rebaixes.