MORIREM TOTS!!!!: Crítica (furtiva) d’“Escape Room”, dirigida per Xavi Mira

Un escape room implica eixir. Jo, en canvi, volia entrar a “Escape Room”, però m’havia deixat l’entrada a casa. La meua idea, perfecta des de tots els punts de vista, era mostrar l’acreditació de premsa amb l’esperança que em permeteren accedir (per pena, més que res) i seure en alguna localitat buida. El pla, però, fa aigües quan, només entrar, albire un cartell de “SOLD OUT”. No obstant això, continue avant. Soc una persona optimista.

 

La cua és immensa. El so del làser llegint els QR de les entrades, ensordidor. PIT-PIT, PIT-PIT. Estic a escassos metres del personal del teatre. Em deixaran entrar? Em trauran a hòsties? “Per favor, aneu passant per ací”, diu una de les acomodadores. Seguisc la seua veu. Ha arribat el moment de la veritat. Comprova les entrades del grup que tinc al meu davant i, quan m’arriba el torn... no passa res. No em mira, no em diu res, no em demana cap entrada. Passe, com si res. Soc invisible. El crític invisible.

 

 

La tensió continua al pati de butaques. Tot el món té a la mà les seues entrades (numerades, evidentment). Opte per seure a una filera que roman deserta. Cada vegada que un grup de gent passa pel meu costat, mirant les entrades i comprovant el número de la meua fila, sent nàusees.

 

19:45. És l’hora d’inici de l’obra i la porta del teatre continua vomitant més i més espectadors. Les localitats que, al principi, restaven buides, s’omplin a poc a poc, però la meua aguanta com “El último mohicano”.

 

19:50. Continua entrant públic, tancant el cércol al meu voltant de manera opressiva. Em trobe assetjat per persones amb entrades de curs legal. “Escolta, crec que estàs en la meua butaca”. Una senyora, alta, imponent, terrorífica. “Ah, sí? Disculpa, m’hauré confós”. Li regale el millor dels meus somriures i me’n vaig. Comence a vagar pel teatre com una ànima en pena, mendicant amb la mirada una butaqueta proletària. És a dir, sense amo.

 

 

19:55. Últim avís pels altaveus. No trobe cap seient. Hauré de veure la representació a peu dret? Tinc agulletes. De sobte, el miracle. Una butaca buida! “Vine i col·loca’m el cul damunt”, sembla dir-me amb lascívia. Jo hi vaig, clar. S’apaguen les llums. Comença l’obra.

 

APUNT: L'endemà em vaig assabentar que la premsa acreditada no necessita entrades...

 

“Escape Room” ens conta la història de dues parelles que queden per a jugar a aquest popular joc al barri on, fa poc, s’ha trobat un cadàver esquarterat. El que sembla un passatemps innocent, acaba esdevenint un vertader joc a vida o mort.

 

L’obra, original dels catalans Joel Joan i Hèctor Claramunt i estrenada el 2018, ha estat un veritable èxit de crítica i públic. Xavi Mira, de fet, va formar part de l’elenc original i ara ha decidit fer la seua la història i valencianitzar el text. És a dir, adaptar-lo al context valencià, no a les Normes del Puig. I ho ha fet amb el prestigi que dona el nom d’Albena Teatre.

 

 

Mira, no content amb actuar i adaptar el text, també ha decidit dirigir el muntatge, esdevenint un home orquestra a la manera d’Orson Welles, Jacques Tati o Woody Allen. Aquest últim, de fet, ha estat un dels grans referents interpretatius a l’hora d’abordar el seu personatge: insegur pel que fa a les relacions amb les dones, poregós, un pèl psicòtic. D’haver representat aquest personatge Carles Alberola (el Woody Allen valencià), no haguérem notat cap diferència. Però, en aquesta ocasió, Alberola només apareix en la secció “agraïments” del fullet de mà.

 

Tanmateix, l’argument de l’obra li deu molt a les mítiques comèdies del novaiorqués, amb les relacions i crisi de parella com a fonaments principals, especialment a “Misteriós assassinat a Manhattan” (1993). El matrimoni interpretat per Josep Maria Casany i Cristina Garcia (genials, superbs, apoteòsics, gloriosos, sublims... què més puc dir? Només que no m’han subornat) acumulen anys i anys de matrimoni, cotitzats religiosament en la Seguretat Social de la vida. Són feliços, almenys de portes enfora, però... i de portes endins (de l’escape room)?

 

 

En canvi, la parella conformada per Lara Salvador i Xavi Mira (fa el mateix personatge que als muntatges de Barcelona i Madrid) acaba de començar, estan en la fase de l’enamorament “tonto” i ell encara no s’acaba de creure el fet d’estar amb una xica tan atractiva i intel·ligent.

 

Joan i Claramunt, coneixedors de la tradició clàssica grecoromana (Plaute, Terenci, Aristòfanes i altres amb noms de gos) construeixen els personatges partint d’arquetips (en aquest cas voregen els tòpics) i els confronten mitjançant la “tècnica dels contraris”. Casany és l’home segur de si mateix, mentre que Mira és la inseguretat personificada. Garcia és la típica “pija del puntet”, falsa, conservadora i curteta; mentre que Salvador és professora universitària, sincera fins a l’extrem de rebutjat qualsevol convenció social i d’esquerres.

 

 

A més a més, el vestuari és clau a l’hora de definir els personatges amb una sola ullada. Casany llueix un impol·lut trage d’executiu (en realitat, és director de cinema “raro”; o siga, d’avantguarda), Mira vesteix igual que viu, sense ganes; Garcia porta el cadàver d’un animal per abric; i Salvador camina amb l’uniforme oficial de “perroflauta”.

 

El conflicte està servit. Ara és el torn d’un pertorbat (que es creu el doctor Mengele), qui decideix posar-los a prova amb un escape room ple de proves mortals. Aprofite per a destacar la genial escenografia, que podria funcionar perfectament com un escape room independent. Aquest plantejament ens recorda immediatament a la saga, més aviat irregular, de “Saw” (2004-2023), així com a la lamentable “Escape Room” (2019-2021) o “L'habitació de Fermat” (2007).

 

 

A diferència d’aquests referents, “Escape room” reballa a la cistella dels cadàvers desmembrats tot el drama i aposta per la comèdia més àcida, negra, però també costumista, amb referències a Calatrava, els màsters de la Juan Carlos I, Zaplana o els podemites, així com acudits recurrents basats en el llenguatge inclusiu o el nom del personatge de Lara Salvador, que sempre confon Cristina Garcia. El públic, totalment entregat, sempre respon amb una sonora riallada. De fet, mentre dura tot el soroll, els intèrprets han d’aturar l’acció sobre escena i esperar pacientment que callen. És a dir, la comèdia funciona. I de quina manera!

 

L’obra, però, no es limita a fer riure (que ja és prou), a més a més es pregunta què passa amb les convencions socials i les nostres creences més arrelades quan ens enfrontem a situacions extremes. Més o menys el mateix que plantejava Buñuel en “L’àngel exterminador” (1962), on també tenim un grup de persones que tracta d’escapar d’una habitació deixant de costat els formalismes burgesos i donant via lliure als instints més primaris.

 

 

Per tant, tots els personatges de l’obra s’enganyen i enganyen. Casany i Garcia projecten una imatge de felicitat matrimonial, Mira es mostra com el més feminista i progre del món, i Salvador creu que els seus principis són ferms, que està per damunt del bé i el mal i que posseeix la veritat absoluta. Spoiler: tot fatxada. La imatge sobre nosaltres mateix que tractem de projectar a l’exterior mai és real. La nostra vida, com un teatre (o un escape room) per molta aparença de realitat que tinga, és, clar i ras: una mentida.