Article d'opinió de Mireia Pascual,
Un 2024 que ens ha donat i ens ha llevat molt
En un any passen moltes coses i és curiós que quan intente recordar alguna cosa destacada a nivell informatiu a la nostra ciutat, recorde poc, moments puntuals de l’any i una verbalització interna: No m’agrada gens l’intercanvi de culpes que els partits exhibeixen últimament, ni d’utilització que es fa de les xarxes socials per partits tradicionals, que sembla que han perdut el rumb de la comunicació.
Qué recorde?
- L’incendi de Benasau-Penàguila
- La DANA a València
- L’explosió a Ibi
- Les queixes del usuaris de l’autobús a València i del transport universitari
- La retallada d’aules als centres públics de les comarques
- La disputa pel grau de Medicina entre la UA i la UMH
- La posada en marxa de Rodes
- L’ús de drons per a repartiment de medicaments
Parle a nivell local perquè si vaig a temes internacionals o nacionals, la llista és molt més llarga.
És curiós que tendim a recordar més les males noticies que les bones, supose que també per l’impacte que això genera a nivell emocional sobre ciutadans i periodistes: Tristesa, por, pena, ràbia, frustració, indignació, etc.
Sé que al món, també passen coses bones, i en aquest mitjà també les contem, doncs el periodisme de proximitat ha de donar visibilitat a tot el que està propet de la població, però he volgut destacar aquestes i mencionar el que ens han generat per una raó molt clara.
Encara que socialment sempre està més ben vist estar content i alegre, el que motiva al canvi social i a la lluita pels nostres drets, son els que ens generen emocions que no ens resulten agradables de sentir.
Davant l’incendi a Benasau-Penàguila, la pena i tristesa que van produir veure les flames cremar el paratge i estar tan prop de les cases, segur que han produït un canvi en tots els veïns i veïnes que van a cuidar molt més i protegir l’entorn. Però a més, es van buscar ràpidament responsabilitats en qui o què va produir aquell desastre.
La DANA a València ens va colpejar a tots. Van morir 223 persones. Es van generar una quantitat de ‘bulos’ increïbles, alguns d’ells que ens costava no creure als propis periodistes. Va arrasar desenes de poblacions que son germanes, que tenim a prop i amb les que compartim llengua, cultura, amics i família. En un inici ens va provocar dolor i un gran impacte. Després ens va generar ràbia i molta indignació. I això va provocar que se celebraren dos manifestacions molt nombroses a València, una amb una participació de 130.000 persones i altra amb 100.000. Es demana una depuració de responsabilitats, que a dia de hui no s’ha donat, el que sols pot provocar clarament dos coses. Una: L’increment de la desconfiança en la democràcia i el sistema. Dos: L’augment de l’extrema dreta i els populismes.
L’explosió a Ibi també ens va tocar per la proximitat i la pena es va apoderar de nou de nosaltres. Encara segueix la investigació per esbrinar què va passar amb la caldera.
Altres temes que recorde son els relatius al transport públic. Les queixes constants en tots els serveis d’autobús, siga interuniversitari, entre ciutats o el propi urbà. Em costa molt entendre com hem d’aconseguir una reducció de les emissions de CO2 a l’atmòsfera per combatre un canvi climàtic (que ja està ací, tan sols hi ha que vore la DANA a València), sense fer una aposta clara per un bon servei de transport públic. Per fer-ho no sols hi ha que tindre ben tractats als usuaris, sinó també als treballadors. És un dret: tindre bones condicions laborals, bon tracte per part dels superiors i sous dignes i congruents amb la responsabilitat i el treball que es realitza. També és un dret poder utilitzar el transport públic sense que et deixen tirat o pateixes nombrosos retards de manera constant per una mala gestió o organització (dels recursos públics).
L’educació i la sanitat sempre presents en el meu ranking de preocupacions. L’atemptat contra les escoles públiques és més que evident amb el retall d’aules i la falta d’informació a les famílies i professorat respecte a la consulta per votar la llengua base de l’ensenyament a les escoles, altra falta de respecte absoluta, que busca atacar de nou la llengua valenciana.
Per no parlar de la sanitat...convertint en disputa política coses tan importants com que el grau de Medicina es done a una o dos universitats de la província, quan hi ha una clara necessitat de metges i metgesses i el que necessitem és formació i talent i també treballar per a retindre als joves, de nou: es necessita bons sous i bones condicions laborals. I el nostre Hospital... serà o no Universitari? Tindrà o no avantatges per als qui el trien?...
Després tenim altres notícies agradables, com la posada en marxa del tant esperat Parc Tecnològic o l’ús de drons per al recolzament en tasques com repartiment de medicaments o ajuda en situacions d’emergència.
Totes aquestes noticies, s’han de donar, perquè és la nostra tasca com a periodistes, però es cert que jo disfrute fent temes de caràcter més social i aquests son els meus dos preferits del 2024:
María em va narrar la mort del seu bebè de tan sols 3 dies en el Dia de la Mort Perinatal o Neonatal. Crec que si estudies periodisme per vocació, ho fas per sentir que la teua tasca ajuda a alguna cosa, visibilitza coses amagades o contribueix a que altres se senquen reconfortats o menys ‘bojos’. La història d’Arnau em va deixar una empremta al cor de les que no s’obliden i et recorden el motiu pel que ames la professió. Son narracions duríssimes que s’han de tractar des del respecte i empatia, però que a la vegada quan les publiques, saps que arribaran lluny i ajudaran a moltes persones.
El segon és un tema més ecològic. Un tema d’abelles i mel i quines son les amenaces que estan trobant per a la pol·linització, tan necessària per a la supervivència de totes les especies animals i plantes. Cal posar sobre la taula també temes així que ajuden a valorar cada insecte i cada puntet de pol·len per que prestem atenció a allò que moltes vegades passa desapercebut.
El 2024 ens ha donat molt i ens ha llevat molt també. I per tornar un poc a l’inici d’aquest article, crec que ens ha tornat a decebre de manera considerable a nivell polític, especialment a nivell nacional i autonòmic; però de vegades també a nivell local. Les estratègies de comunicació d’alguns partits a les xarxes socials son molt criticables, doncs pense que sols segueixen generant malestar i crispació entre la població i animen a que cada vegada més gent, acabe per votar a personatges que saluden amb el braç en alt i parlen de la dictadura com anys d’esplendor a Espanya. Haurien de revisar eixes baralles i seure a fer un pacte d’Estat per protegir-nos a tots nosaltres de la deshumanització de l’extrema dreta. Este és el meu desig per al 2025, que per desgràcia, sé que no es complirà.
És curiós que tendim a recordar més les males noticies que les bones, supose que també per l’impacte que això genera a nivell emocional sobre ciutadans i periodistes: Tristesa, por, pena, ràbia, frustració, indignació, etc.


















