Lope “in love”: crítica d’“El agua de Valencia” de Daniel Tormo, Anna Marí i Javier Sahuquillo

El nom, “El agua de Valencia”, en aquest cas, sembla un acudit d’humor negre. A punt d’estrenar-se l’obra, Yapadú (una de les seues productores) va patir els efectes devastadors de la DANA, sumant pèrdues de vora mig milió d’euros entre material tècnic i escenogràfic. No obstant això, com si es tractara d’un miracle de sant Vicent Ferrer, aquell fatídic 29 d’octubre del 2024 l’escenografia d’“El agua de Valencia” no es trobava als seus magatzems de Riba-roja de Túria, sinó al teatre, ja muntat i preparat per a l’estrena. És a dir, parlem d’una obra que, per poc (per MOLT poc), no existeix.

 

“El agua de Valencia” ens conta la vida, l’obra i, sobretot, les farres nocturnes de Lope de Vega (José Juan Sevilla) a la València del 1590, després de ser desterrat del Regne de Castella per insultar (poèticament) la seua examant i el pare d’aquesta. El Fènix dels Enginys viu al dia, entre bordells i tavernes, fugint dels creditors i els marits banyuts, en un permanent bloqueig creatiu, prostituint la seua ploma per unes míseres monedes “de oro, plata, bronce... cobre?”.

 

 

El punt d’inflexió el marca l’aparició d’uns versos satírics (i anònims) que critiquen la seua penosa situació, els quals tota València repeteix com un mantra. Lope està decidit a descobrir l’autor, però abans fa una aposta amb el noble Bernat Català de Valeriola (Sergio Villanueva): escriure i estrenar un teatre que supere els millors versos poètics. Una aposta que no és una altra cosa que un intent per dignificar el gènere teatral, molt desprestigiat aleshores com a simple entreteniment del “vulgo”, sobretot si es tracta d’una comèdia, que, fins i tot hui dia, continua sent considerada per bona part de la crítica com un gènere “menor”.

 

En aquesta aventura literària, a Lope l’acompanya el seu fidel amic Guillem de Castro (Raúl Lledó), el principal dramaturg de l’escola valenciana del segle XVI, així com un misteriós portugués que, al poc, es revela com a Constança de Perellós (Rebeca Valls), una noble valenciana amb aspiracions literàries. Entre els tres, s'establirà ben prompte un "menage a troi" en la línia de "Jules i Jim" (1962; François Truffaut).

 

 

A partir d’ací, entrem en una dinàmica frenètica a la qual assistim a la gènesi i els assajos de l’obra de teatre en qüestió. Una estructura metateatral present ja en el “Hamlet” de Shakespeare o “El gran teatro del mundo” de Calderón de la Barca. Un recurs que, malgrat els segles que té a l’esquena, continua de plena actualitat en textos contemporanis de gran èxit com “L’obra que ix malament” o “Una comèdia espanyola” de Yasmina Reza.

 

En algunes ressenyes i crítiques, “El agua de Valencia” ha estat definida com una història del present que parla del passat. I, efectivament, trobem un gran munt de recursos actuals que s’introdueixen, amb més o menys fortuna, en el context de la València del XVI: operaris de la brigada d’obres, tanques amb l’escut de l’Ajuntament de València, referències a la inflació, repartidors de GLOVO, xandalls d’Adidas, acudits sobre els pisos turístics o el rei (“quítalo de la obra, que, total, no sirve para nada”)... Alhora que també veiem vestuari d’època, parlaments i cançons en vers o duels a espasa (una passada, per cert).

 

 

De fet, són molt comuns en el teatre contemporani (també en l’òpera) els muntatges d’obres clàssiques que, amb l’objectiu d’acostar-les al públic actual, introdueixen elements moderns i, per tant, transgressors. De fet, els personatges d’“El agua de Valencia” es mouen a través d’un escenari simbòlic i minimalista, amb estructures de ferro, cortines de plàstic i lletres gegants (“VALENCIA, 1590”) que, quan convé, es reconverteixen en taules, cadires o altres elements d’attrezzo.

 

D’altra banda, cal destacar una perspectiva de gènere molt clara. Constança de Perellós, atrapada en un matrimoni sense amor, és poc més que un objecte sexual, obligada a procrear en contra de la seua voluntat (ha avortat ja 9 vegades) amb un marit gelós, autoritari i violent; malgrat tot, somnia en escriure drames i comèdies -un ofici, com la majoria, vetat a les dones-. De la mateixa manera, una indigent coixa vol ser actriu i la propietària de la casa on viu arrendat Lope (Paloma Vidal) és una empresària nata: posseeix bordells, pisos, una impremta...

 

 

Malgrat tot, l’obra no acaba de trobar l’equilibri entre passat i present. Una indefinició que també afecta el seu gènere. Es presenta com una història de capa i espasa, un musical, una comèdia clàssica, un drama d’època... fins i tot una paròdia del teatre barroc espanyol; però mai s’acaba de decidir per cap. De la mateixa manera que les malalties del Senyor Burns, cada estil, referent o gènere vol entrar a escena a la vegada i l’únic que provoca és un embús en la porta que, a diferència del personatge de Los Simpson, no juga a favor seu.

 

És molt reivindicable, en canvi, la gran tasca de documentació històrica (han estat assessorats pels experts Joan Oleza i Teresa Ferrer). Tanmateix, les interpretacions són fantàstiques (imponent Rebeca Valls, desdoblada entre Constança i Constantí), i totes, a més a més, impliquen una gran exigència física. De fet, els actors han hagut de formar-se en dansa (tant el moviment com les coreografies són de Júlia Cambra), vers i veu (Toni Misó), esgrima (el mateix José Juan Sevilla) i cant (Mireia Marí). I, evidentment, tot açò es nota sobre escena.

 

 

El guió parteix de l’arquitrama clàssica en la qual una dona es disfressa d’home per fer realitat el seu objectiu. Només cal pensar en films com “Victor o Victòria” (1982, Blake Edwards), “Yentl” (1983; Barbra Streisand) o “Mulan” (1998). També al teatre: “Nit de reis” i “Al vostre gust” de Shakespeare, “La monja alférez” de Montalbán i, per descomptat, “La fingida Arcadia” del mateix Lope de Vega.

 

No obstant això, “El agua de Valencia”, pel seu context literari i històric, esdevé més bé una transposició valenciana de “Shakespeare in love” (1998; John Madden). Açò, a priori, no representa cap problema. Copiar, versionar, inspirar-se en... són termes comuns dins del món de la creació literària. S’ha fet tota la vida. Els grecs i els romans ja ho han inventat tot i nosaltres no fem una altra cosa que seguir els camins que ells ja han solcat.

 

 

Tot i això, el secret està en la “forma”. És a dir, en el com. En com contem la mateixa història que ja hem vist milers i milers de vegades d’una manera nova. I “El agua de Valencia” és massa fidel als seus referents. I crec que no acaba de trobar una veu pròpia.

 

No ajuda, però, la resolució insatisfactòria del text dramàtic. Tots esperem amb ànsia el clímax on es resolga la trama principal (triomfarà o no triomfarà l’obra de teatre?), la trama amorosa (com acabarà el triangle amorós entre Lope, Constança i Guillem), així com la resta de subtrames (què passa amb l’atac dels pirates barbarescos a València?). L’obra finalitza amb certa brusquedat, mitjançant una coreografia amb espases molt vistosa, però amb cap funció narrativa.

 

 

Com a conclusió, tenim una obra on res falla. Tot està correcte. Però la proposta no arrisca. No traeix els referents, sinó que els replica. Es queda en una superfície còmoda on, de certa manera, l’espectador també se sent bé. Entreté, que ja és molt. Però crec que hauria guanyat (l’obra i, per descomptat, el públic) si els autors hagueren anat més enllà. En qualsevol cas, no deixa de ser una opinió. Eixiu de casa, aneu al teatre i jutgeu per vosaltres mateix!