Crítica teatral de “Misery”, dirigida per Jose Saiz (Saga Producciones) i basada en l’adaptació de William Goldman sobre la novel·la de Stephen King, estrenada a la Mostra de Teatre d’Alcoi 2026.
1987. Stephen King, (probablement el millor) escriptor de novel·la de terror, escriu “Misery” quan encara és addicte a les drogues i a l’alcohol. Aquesta és una de les seues històries més conegudes i famoses. La d’una infermera psicòtica que segresta el seu escriptor favorit i, mitjançant una violència extrema, l’obliga a “reviure” Misery, l’heroïna de la seua saga de novel·les preferida.
La novel·la, com totes les que escrivia l’autor de Maine, és un èxit des del primer moment i, a més a més, guanya el prestigiós Premi Bram Stoker. Immediatament, Hollywood (que no perd el temps) compra els drets i encarrega l’adaptació al guionista més ben pagat de la indústria, William Goldman (“Dos homes i un destí”, “Marathon Man”, “Tots els homes del president”). El director del film és Rob Reiner (“Quan Harry va trobar Sally”), qui ja havia dirigit una adaptació de King, “Compta amb mi”, a més de “La princesa promesa”, de la qual també és guionista Goldman.
La pel·lícula, estrenada en 1990, esdevé un èxit de crítica i públic (més de seixanta milions de dòlars de recaptació). La protagonista, Kathy Bates, guanya l’Òscar a la millor actriu i la indústria, insaciable, decideix continuar esprement Misery amb una versió teatral estrenada en 1992, que no va massa bé. No obstant això, passat un temps prudencial, ho intenten altre cop en 2015 amb una nova versió teatral, aquesta vegada (re)escrita per William Goldman.
Aquesta és la versió que Jose Saiz, el director de la versió de “Misery” estrenada en la Mostra de Teatre d’Alcoi, agafa com a referència després de traduir-la al castellà. Saiz, a banda d’actor, s’ha especialitzat a adaptar i dirigir produccions d’èxit mundial: “Assassinat a l’Orient Express”, “Friends: The Musical Parody” o “Abbamania”.
Ací, probablement, resideix el principal problema de la versió espanyola de “Misery”. Parteix de la versió teatral escrita per William Goldman, el guionista de la pel·lícula, qui pràcticament còpia/pega el seu text anterior. Més aviat el deixa caure sobre l’escenari. Tal qual. No es molesta en “adaptar-lo” com haguera fet qualsevol altra persona en el seu cas. No seré jo qui critique un dels millors guionistes de la història, però, probablement per deixadesa, o perquè se sentia excessivament cofoi amb el seu guió cinematogràfic, no li va fer massa arranjaments.
Sainz només s’ha limitat a “traduir” el text, no ha sabut detectar els errors d’aquesta versió i posar-li remei. Existint la pel·lícula, quin sentit té traslladar-la a un teatre si anem a veure pràcticament el mateix? Aquesta qüestió Goldman la tenia molt clara quan va adaptar el text de King al cinema. La novel·la són 400 pàgines en les quals l’escriptor, pràcticament immobilitzat tota l’estona al llit, no pot fer una altra cosa que pensar. La literatura, per a aquests casos, té una ferramenta molt útil: el monòleg interior; el teatre, per contra, en té una altra de similar: el monòleg o el soliloqui. Que en una pel·lícula l’actor es dirigisca a l’espectador (tot i que hi ha casos com en la sèrie “House of Cards”) no és comuna; en el teatre sí que ho és. Una ferramenta que, en cas d’haver volgut, Saiz haguera pogut emprar per a contar-nos la mateixa història, però d’una manera diferent. Oferint-nos una visió nova o, almenys, una perspectiva original.
L’escenari de “Misery” és trine (com Déu Nostre Senyor): representa la casa de la infermera amb un espai principal (l’habitació on té segrestat l’escriptor), l’entrada a la casa (on la infermera manté converses amb un policia molest) i la tercera apareix i desapareix segons convé: una sèrie de projeccions que completen alguns buits narratius i faciliteb que l’acció principal es puga seguir.
Les escenes que es projecten són, sobretot, escenes en la comissaria on el policia, amb l’excusa d’atendre telefonades, informa el públic del que passa a l’exterior de la casa. És clar que hui dia l’ús d’audiovisuals en el teatre està normalitzat, però sempre com a suport de l’acció “real” o com un element estètic en propostes més avantguardistes. En el cas que ens ocupa, les projeccions s’utilitzen fins i tot per a escenificar aspectes clau de la trama (l’assassinat del mateix policia o els intents de l’escriptor d’escapar). He d’admetre que compleixen la seua funció, però és la manera més “fàcil” d’adaptar al teatre una acció que té lloc fora de l’escenari principal i demostra, si més no, poques ganes de treballar el text.
A banda de les projeccions, aquesta versió de “Misery” completa els buits amb constants i repetitives emissions de ràdio a través de les quals ens assabentem que la policia busca l’escriptor, que no té pistes, quines són les seues sospites... Informació que, per altra banda, tampoc és estrictament necessària.
“Misery”, al cap i a la fi, és la història d’un autor en crisi, desencantat amb la seua obra (una sèrie de novel·les roses ambientades en l’època victoriana) que, malgrat proporcionar-li èxit i diners, no l’omplin com a artista. És també una hipèrbole de les seues addiccions (no deixa de prendre píndoles al llarg de tot el teatre) i de les diferents maneres que té per a escapar d’elles (en sentit figurat i literal: escapar de la casa simbolitza fugir de les addiccions).
No obstant això, tota aquesta complexitat sembla esvair-se per complet. L’escriptor només vol escapar (i escapar significa escapar, res més). Ací és on haguera sigut interessant incloure tots aquells elements de la novel·la que la pel·lícula va ignorar i que hagueren funcionat molt bé sobre els escenaris. Marcial Álvarez, l’actor que interpreta Paul Sheldon, fa el que pot amb el material que té, però no es pot rascar molt més.
Alberto Vázquez (el xèrif) es limita a eixir, dir les frases que li pertoquen i poc més. És un personatge secundari, ho sé, però es nota massa quina és la seua funció en la trama: és l’element que assetja constantment la infermera, qui la manté alerta. Però no sabem res d’ell, no té res que servisca a l’actor per a “treballar” i compondre un veritable personatge. Igual té que l’interprete Vázquez o qualsevol altre. El repte actoral és nul.
El paper d’Annie Wilkes, la infermera que segresta l’escriptor, és una altra cosa. El paper està molt ben escrit i Carmen Conesa és un totterreny. Fa igual el que li tires, ella t’ho farà bé. No obstant això, el guió relega un poc la part més fràgil del personatge (és insegura, se sent sola, no troba motius per a viure més enllà de les novel·les de Misery). El públic és incapaç d’empatitzar amb ella: és una boja violenta que mereix morir. Simplement. En la novel·la -també en la pel·lícula- el públic, fins i tot, arriba a tindre dubtes morals. Entén, comprén i es veu reflectit en certes actituds d’aquesta malvada. Ací no és el cas.
El cinema, com tot el món sap, és la successió de molts plànols: primer pla, mitjà, general, pla detall... El teatre, en canvi, és una successió d’accions que transcorren en un únic pla: el gran pla general. Per què dic açò? En “Misery”, l’escriptor decideix guardar-se a poc a poc les píndoles que li dona la seua captora per a poder tirar-li-les després en la copa i deixar-la adormida (o matar-la). En la pel·lícula tenim diferents plànols detall en els quals veiem com es guarda les píndoles en el seu pijama. Açò en el teatre és impossible. S’ha de pensar altres accions que funcionen en aquest marc i que puguen ser apreciades pel públic. Sobretot si es tracta, com és el cas, d’una acció tan significativa com aquesta.
Això sí, la il·luminació és fantàstica, la manera en què suggereix quan és de nit o de dia, la llum que es filtra per la finestra o la que prové d’una bombeta situada a l’exterior de la casa, mentre neva (un símbol de l’addicció a la cocaïna, segons va admetre el mateix King). Però s’obliden que la il·luminació, a banda d’indicar quan és de dia i quan és de nit, és també un element cabdal a l’hora de “crear” nous espais. No és necessari tindre un escenari construït fins a l’últim detall. Un escenari minimalista, amb un bon ús de la il·luminació, té moltes més possibilitats que l’escenari, posem per cas, d’un palau barroc. Molt gran, molt bonic, però limitant. I, sobretot, molt vist. No critique les posades en escena clàssiques, però si suposen un llast per a la història, aleshores és que l’elecció no ha estat encertada.
En definitiva, aquesta és una producció de primer nivell. I amb açò vull dir que hi ha diners. Però és una llàstima que no s’hagen invertit millor. S'ha confiat l'èxit d'aquesta producció als NOMS: el de Stephen King, el de William Goldman, el de Misery i el de Carmen Consesa. I funcionarà. Estic segur. Però no deixe de lamentant-me per allò que "haguera pogut ser".