Opinió

Vivim temps en què és fàcil caure en el desencant. Massa sovint sentim que la política s’ha allunyat de la gent, que costa trobar persones disposades…

Me llama la atención muchísimo los portones de entrada al Ayuntamiento de Alcoy. Son unas puertas antiguas y de gran valor histórico y económico.

Cada vegada tinc més clar que la gent està cansada del soroll. De la política convertida en una successió de titulars, polèmiques i aparicions públiques que moltes vegades no van acompanyades de treball ni de resultats.

Escric aquest article abans de conèixer el resultat de les primàries de Guanyar Alcoi. Convençut que aquest és el camí de la transformació social, i no cap altre. Un camí radicalment democràtic, a partir del debat sense límits. Que es construïsca en primàries, a la llum del dia, i no en despatxos foscos.

Vaig conéixer a Diego quan fa uns quants anys, durant el meu últim any d’institut com a estudiant. Ell era el nou professor d’història i d’història de l’art, és a dir, un dels encarregats de preparar-nos per als exàmens de la selectivitat.

En las últimas semanas hemos vivido con intensidad el debate sobre la educación en Alcoy. Un debate que ha generado preocupación entre muchas familias, docentes y alumnos.

La recuperació de la tercera aula d’Infantil de 3 anys del CEIP El Romeral és una magnífica notícia. Ho és, sobretot, per a les famílies que durant els últims mesos han viscut una situació angoixant i han defensat amb fermesa el dret dels seus fills i filles a una educació pública de qualitat.

Amb Diego, candidat a les primàries de Guanyar Alcoi, hi ha la possibilitat de començar una nova manera de fer política a la capital de l'Alcoià.

Les famílies no som cap formació política ni ens dediquem a la política.

Fa uns mesos vaig publicar un article anomenat 'Odio eterno al fútbol moderno' on parlava de com el futbol s'ha convertit en un gran fenòmen de masses.

Cada estiu assistim al mateix escenari. La Conselleria de Sanitat anuncia un Pla d'estiu amb més pressupost, però la realitat és una altra: es tanquen llits hospitalaris, es redueix l'activitat quirúrgica i no es cobreixen totes les vacances del personal.

Quan vaig conéixer a Diego Fernández fa un parell d’anys, va ser treballant colze a colze al Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica de l’Alcoià i el Comtat, per a tirar endavant la primera edició del concurs de difusió de la memòria històrica i democràtica “No Oblidem”. I qualsevol persona que haja participat alguna vegada en un projecte col·lectiu sap que és ahí on realment es coneix la gent: quan hi ha poc de temps, moltes idees i més ganes que recursos.

Els drets de les persones LGTBIQ+ no són concessions ni privilegis: són drets humans. Açò hauria de ser una evidència en qualsevol societat democràtica, però cal tornar a dir-ho ben clar en un moment en què assistim amb preocupació a un retrocés de les polítiques destinades a garantir la igualtat i la dignitat de les persones LGTBIQ+ al País Valencià.

Hi ha moments en què una societat ha de decidir què vol ser. No en els discursos. No en les campanyes electorals. Si en les lleis que aprova i en els drets que està disposada a defensar.

Cada vegada que s’obrin les urnes, l’extrema dreta sembla guanyar terreny. Costa entendre que tanta gent acabe donant suport a discursos ximples que alimenten la por.

Si t’interessa el més mínim la política, sabràs que s’apropen eleccions. Ara, de sobte, partits que no han fet res aquests darrers anys es pronuncien. No diré noms, però a totes i tots se’ns en vindrà algun al cap.

A vegades sembla que, si una persona es considera d’esquerres, haja d’estar necessàriament en contra del mercat. Com si parlar de mercat fora parlar …

Si hagués de descriure Diego amb un adjectiu, la paraula escollida seria conseqüent. I per què? Doncs perquè el que pensa ho diu, mai no ha tingut pèls en la llengua, encara que això supose furgar en una ferida o no siga políticament correcte.