Vellut roig i droga salvatge a Manacor Drive. Crítica d’“Els dies bons”, d’Aina Fullana i Joan Fullana

PRÒLEG

EXT. PLAÇA D’ESPANYA. ALCOI - DIA (una calor que et cagues)

Són les 19:40 i ELLA no ve.

“Cinc minuts! Cinc minuts!”, crida l’acomodadora del Calderón perquè tots els ressagats entren al teatre. Ho fa amb la mateixa veu que el revisor del tren de “Casablanca”. M’aixeque del banc i, amb pas cansat, entre. “Soc premsa”. Li mostre l’acreditació amb gest melancòlic. “Perfecte! Endavant!”. Hui no tinc ganes de somriure, però acabe somrient. Ho tinc automatitzat.

 

Accedisc al pati de butaques i sec. Un cardat gegant em tapa part de l’escenari. Em trasllade al seient del costat. Hui el teatre està més buit del que és habitual i hi ha més seients disponibles.

 

 

Alce el cap i veig que el teló està obert. Unes cortines roges, de dalt avall, cobreixen (quasi) la totalitat de l’escenari. És l’Habitació Roja, de Twin Peaks, un lloc situat en una dimensió paral·lela del qual no resulta gaire fàcil eixir. A l’escenari hi ha 5 actors i actrius, caminant d’un costat a un altre. Fent moviments estranys. Alguns em recorden un VHS de Jane Fonda. No tinc temps per a analitzar aquesta dansa/ritual/escalfament/aeròbic(?), de seguida comença la representació. Hui va puntual. Es nota que no és una companyia valenciana.

 

Què va ser abans? L’ou o la gallina? En el cas d’“Els dies bons” ho tinc clar. Abans que teatre, ha estat una novel·la que ho va petar el 2021. Petar és un adjectiu impropi d’un crític pedant, però així vaig al gra. Són les 02:00, estic cansat i necessite acabar la crítica.

 

 

Amb aquest text, l’autora, Aina Fullana (1997, Manacor), va assolir el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Punt de Llibre de la revista Núvol i, a més, va estar nominada al prestigiós Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. No es va presentar a cap més per generositat. Volia deixar-nos-en algun a la resta.

 

Jo vaig entrar en contacte amb la novel·la l’octubre del 2023. Era el meu aniversari i l’escriptor Joan Benesiu (jo li dic Josep) me’l va regalar. Havia estat jurat del Premi València, gràcies al qual Fullana es va donar a conéixer i es va posicionar com una de les veus més preclares de la narrativa en llengua catalana. “Vam triar el text per unanimitat”, em va dir, “quan vam obrir la plica, creiem que ens trobaríem el currículum d’un exdrogoaddicte de 50 o 60 anys. I resulta que era una xica de 24 anys”.

 

 

La novel·la, no cal dir-ho, em va colpir (més bé, em va propinar una pallissa i vaig acabar en l’UCI). No per la joventut de l’autora. Al cap i a la fi, de genis n'hi ha hagut sempre. Allò que feia única aquesta novel·la era la manera en la qual tractava les addiccions, tant les que impliquen alguna classe de substància com les altres, les que no es veuen. Emprava un realisme que feia feredat. Cloïes el llibre amb la sensació que qualsevol (fins i tot tu) podia caure en una addicció, dona igual quina, amb una facilitat que provocava veritable terror.

 

Quan em vaig assabentar que Fullana havia adaptat la seua pròpia obra a l’escena (juntament amb un altre Fullana: Joan), em vaig mostrar una mica escèptic. La novel·la era aquella classe de material al qual tots els adaptadors temen, començant perquè és un relat en primera persona (tres, per a ser exactes: pare, mare i filla) i no conté acció en el sentit més comercial del terme: explosions, batalles, atracaments.

 

 

De fet, el punt fort del llibre és la manera en la qual tots tres personatges transmeten (interiorment) tot allò que veuen, viuen o senten. I el teatre, un mitjà fonamentalment dialogat, implicava el risc real de traduir tot açò mitjançant un còpia/pega i creant llargs i tediosos monòlegs onanistes.

 

Doncs no! Fullana 1 i Fullana 2 van agafar la novel·la i la van reballar a la paperera. “Comencem de zero”, deguera dir Fullana 2. O era 1? Per a aconseguir-ho, han emprat un immens ventall de recursos escènics: projeccions, accions paral·leles, una bateria que els actors colpegen amb ràbia en moments clau, màscares (una mena de mitjons amb els quals semblen els assassins d’un giallo italià), una il·luminació (a càrrec de Juanro Campos) d’una efectivitat esbalaïdora, llums làser o un disseny de so (Jaume Manresa) que és una vertadera brutalitat.

 

 

No sé fins a quin punt estic afectat per la síndrome del crític (que veu referències i homenatges on no n’hi ha) o si, realment, l’univers lynchià ha tingut una influència en aquesta representació. I no ho dic solament per les cortines roges. La manera en la qual Fullana (1 + 2) aconsegueixen transmetre el dolor dels integrants d’aquesta família que, com una píndola d’LSD, es desfà a poc a poc en un got d’aigua; és poc més que portentós. I, evidentment, recorda aquella obra mestra (massacrada per la crítica en el seu moment): “Twin Peaks. Foc camina amb mi” (1993), on seguim els darrers dies de vida de Laura Palmer, qui s’ofega en una espiral de drogues, alcohol i autodestrucció.

 

He de dir que l’únic punt negatiu (més val dissimular el sobre turgent que he trobat aquest matí en la meua bústia), és que la major part del pes dramàtic de la història recau sobre l’esquena del pare i la filla, marginant una mica la mare (una genial Caterina Alorda).

 

 

D’altra banda, cal destacar que sempre que es presenta una proposta d’avantguarda, com és el cas, sempre em trobe amb diferents espectadors que, espantats, abandonen la representació. Fins i tot soltant exabruptes, com si fora un concert d’Abraxas.

 

Per tal de conéixer una mica més l’opinió general del respectable públic, vaig posar en pràctica una vella tàctica de crítics. Només acabar la representació, vaig eixir el primer i, tot seguit, vaig tornar a entrar a contracorrent mentre parava l'orella: “l’obra anava de drogues?”, “per què es posaven i es llevaven aquells mitjons tota l’estona?”, “les veus en off se sentien malament a propòsit o és cosa del Calderón?”. També vaig sentir frases positives, clar. Però crec que ja vos he unflat bastant l’ego i, a més a més, aquestes frases són més gracioses i demostren fins a quin punt una proposta d’aquestes característiques pot arribar a confondre un públic (presumptament) culte.  

 

Arribat a aquest punt, em pregunte: aquesta crítica és de les bones o de les roïnes? Doncs jo crec que m’ha quedat bé. Forma part... dels dies bons.

 

EPÍLEG:

De camí a casa, comprove el mòbil. Tinc un WhatsApp de la persona que havia d’acompanyar-me al teatre. M’explica per què, finalment, no ha pogut vindre. Jo li responc: "però demà sí que vindràs, no?". 

Només queden 12 hores per a la meua boda i ella és el 50% de l'acte.