Opinión

Cada estiu assistim al mateix escenari. La Conselleria de Sanitat anuncia un Pla d'estiu amb més pressupost, però la realitat és una altra: es tanquen llits hospitalaris, es redueix l'activitat quirúrgica i no es cobreixen totes les vacances del personal.

Quan vaig conéixer a Diego Fernández fa un parell d’anys, va ser treballant colze a colze al Fòrum per la Memòria Històrica i Democràtica de l’Alcoià i el Comtat, per a tirar endavant la primera edició del concurs de difusió de la memòria històrica i democràtica “No Oblidem”. I qualsevol persona que haja participat alguna vegada en un projecte col·lectiu sap que és ahí on realment es coneix la gent: quan hi ha poc de temps, moltes idees i més ganes que recursos.

Els drets de les persones LGTBIQ+ no són concessions ni privilegis: són drets humans. Açò hauria de ser una evidència en qualsevol societat democràtica, però cal tornar a dir-ho ben clar en un moment en què assistim amb preocupació a un retrocés de les polítiques destinades a garantir la igualtat i la dignitat de les persones LGTBIQ+ al País Valencià.

Hi ha moments en què una societat ha de decidir què vol ser. No en els discursos. No en les campanyes electorals. Si en les lleis que aprova i en els drets que està disposada a defensar.

Cada vegada que s’obrin les urnes, l’extrema dreta sembla guanyar terreny. Costa entendre que tanta gent acabe donant suport a discursos ximples que alimenten la por.

Si t’interessa el més mínim la política, sabràs que s’apropen eleccions. Ara, de sobte, partits que no han fet res aquests darrers anys es pronuncien. No diré noms, però a totes i tots se’ns en vindrà algun al cap.

A vegades sembla que, si una persona es considera d’esquerres, haja d’estar necessàriament en contra del mercat. Com si parlar de mercat fora parlar …

Si hagués de descriure Diego amb un adjectiu, la paraula escollida seria conseqüent. I per què? Doncs perquè el que pensa ho diu, mai no ha tingut pèls en la llengua, encara que això supose furgar en una ferida o no siga políticament correcte.

En un article recent titulat En la Francia jacobina no se admiten lenguas cooficiales, Iñaki Anasagasti ens recordava que “La revolución francesa impuso un modelo centralista que laminaba el rico patrimonio lingüístico francés”.

Aquest cap de setmana, en AraMultimèdia hem publicat una noticia en que es contava com una alcoiana havia patit un atac epilèptic a un concert de La Oreja de Van Gogh. Com sol ser habitual a les xarxes, les crítiques van esdevindre ràpid. Crec que no es va comprendre el perquè és noticia, i m’agradaria explicar-ho.

El Complejo Industrial de Rodes, se está convirtiendo, en el lugar, al cual, el señor alcalde, convoca a todos aquellos que quieran adularle; como hace, el cantante Bad Bunny, con la casita, que dispone en medio del escenario en sus conciertos, donde se rodea de admiradores.

Quina sorpresa em vaig emportar quan vaig veure la notícia… Diego es presenta a les primàries de Guanyar!

Aquesta setmana fa tres anys que celebràrem el ple d’investidura amb què arrancava la present legislatura.

Sincerament, ser càrrec públic no és la il·lusió de la meua vida. Estaré ben orgullós d’anar davant o darrere i, sempre, al costat de les meues companyes. Però aquest no és un debat de noms. És un debat de projecte. No es tracta de qui; es tracta de què.

En contestació a l'article d'opinió de Lirios García "Cada vez más cerca del suelo industrial que necesitamos".

Sempre és igual, sense excepció: cada vegada que en una notícia mencionem a la Colla Ecologista la Carrasca apareixen comentaris d’odi contra els eco…

En els últims temps sentim repetidament parlar de la necessitat d'unir les forces progressistes per a fer front a l'auge de la dreta i de l'extrema dreta. Compartisc plenament aquesta preocupació.

Fer un pas endavant per a encapçalar una llista electoral és sempre una mostra de valentia. Al nostre país la política institucional no és especialment amable amb les persones.